ESTABLIR OBJECTIUS CLARS I ESPECÍFICS

«Primer de tot, tu, que t’enfrontes ara per primera vegada a batalles noves, procura trobar la dona que vols estimar; la feina següent és aconseguir que l’amor dure llarg temps.” — Ovidi. L’Art d’estimar (Llibre I)

De vegades es troba incompatible preocupar-se per les persones que formen part del teu equip i no perdre de vista els objectius comercials. No ha de ser necessàriament així i per això voldria començar per donar la importància que tenen els objectius en una relació directiva.

No s’entén un grup humà organitzat, amb uns recursos al seu abast que no tinga un propòsit. La responsabilitat del cap de l’equip és obtindre sinèrgies dels membres, aprofitar la seua diversitat i enfocar-los cap a l’objectiu.

I és imprescindible que aquestos objectius siguen clars i específics. El llibre de referència en aquest capítol és, sense cap mena de dubte, “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva” de Steven R. Covey. Segur que el conegueu, en cas contrari apunteu-lo com a lectura molt recomanable. Sense voler ser una síntesi del llibre si que destacaria d’ell l’aterratge que fa a la nostra agenda diària dels objectius. Allò que altres autors anomenen la “missió”, la “visió”, el pla estratègic, el pla de gestió i la planificació a més curt termini, aquest autor ho resumeix molt bé en el concepte de “grans roques” i “pedres més menudes”. Altres conceptes que trobem al seu llibre són:

  • L’hàbit de treballar amb una finalitat en ment,
  • La priorització,
  • La definició prèvia dels resultats abans de començar a actuar i
  • La planificació setmanal (allò de l’aterratge).

També ens ajudarà a aconseguir els objectius millorar la concentració en les tasques que volem dur a terme, per exemple seleccionant les lectures que fem, i superar la distracció tecnològica que sovint ens distrau. D’això parla l’article “Cómo recuperar la atención”1 de Pilar Jericó.

En el llibre “Las 12 habilidades directivas clave” d’Antonio Valls trobem un breu capítol sobre l’assertivitat que defineix com a la capacitat de defendre la postura pròpia sense violar els drets de l’ interlocutor en cap circumstància. Aqueta qualitat és molt important en tant en quant ens assegura un alt percentatge de comprensió per part del nostre interlocutor: si diguem clarament el que pensem deixem menys espai per als dubtes i les males interpretacions, encara que de vegades el preu a pagar siga una situació molt més incòmoda a una instrucció donada amb certa ambigüitat que ens permet escapar-nos de la nostra responsabilitat. Però això no ajuda a dirigir equips.

La Direcció per Objectius (DpO en la nomenclatura que usen Salvador Garcia i Shimon L. Dolan al seu llibre “La dirección por Valores”) és un model de direcció intermig entre la direcció per instruccions, adreçada a “operaris” i la direcció per valors, ideal segons el seu model. La DpO és una teoria d’establiment de fites amb una certa complexitat i deixant una certa llibertat a l’equip per dur a terme les tasques necessàries per a aconseguir-les teoritzada per Peter Drucker.

En una DpO s’estableixen quatre fases:

  1. Definició d’objectius
  2. Desenvolupament de plans d’acció
  3. Realització de revisions periòdiques i
  4. Avaluació de resultats anuals

Es pot dir, com asseguren els autors, que és un model superable però és indubtable que és el model que moltes organitzacions porten a cap en l’actualitat. Malgrat això proposen una mena de test de la DpO per saber si una organització treballa adequadament aquest sistema que resumeixen en cinc condicions:

  • Especifitat, realisme i quantificació.
  • Disseny genuïnament participatiu
  • Terminis concrets
  • Reavaluació periòdica planificada i
  • Recompenses associades.

Amb aquestos plantejaments previs tindríem el material per desenvolupar allò que, des d’una interpretació de la direcció d’equips com una seducció dels mateixos, necessitem per a obtindre uns objectius satisfactoris.

General

LIDERATGE INSPIRADOR

“La meva experiència inspira aquesta obra: feu cas a un poeta; cantaré la veritat” — Ovidi. L’Art d’estimar (Llibre I)

En “Las 12 habilidades directivas clave” d’Antonio Valls l’autor distingeix entre administrador d’equips i lider. Sent el segón qui inspira i porta els companys de l’equip a cumplir els objectius i personifica la misió de l’empresa. El seu entusiasme s’encomana i el caràcter optimista aclareix els dubtes quasi sense preguntar.

Inevitablement un líder inspirador ha de ser un gran treballador. Si vols no de la classe dels que arriben primer que ningú i se’n van els últims però tampoc aquella classe de persones que sols compleixen el seu horari laboral estricte. Liderar un equip necessita un esforç complementari que les hores habituals no donen per a dur a terme.

Hi ha diverses qualitats que una persona que vullga liderar ha de tindre, i en la literatura empresarial són abundants. Però si havera de destacar una que a més permeta que el lideratge siga de la classe “inspiradora” seria, per a mi, la de saber escoltar. Perquè una persona que sap que va a ser escoltada està més disposta a aportar: i el resultat és més esforç i innovació.

Una de le característiques del lideratge és la responsabilitat, però no de solventar els problemes sinó d’encarar-los. Tots tenim dret a equivocar-se, qui lidera també. Però si hi ha una cosa que una persona que lidera no es pot permetre és la passivitat: ha d’encarar les situacions complicades i actuar, a risc d’equivocar-se, ja ho hem dit. Així l’equip sap que allò que més es valora és l’acció i el que menys la passivitat. I pot ser veure el seu cap d’àrea, la seua directora de departament, prendre sempre una decisió els ajudarà a construir una personalitat decidida i segura.

Els autors Bob Chapman i Raj Sisoda en “Todo el mundo es importante” tenen un breu capitol al llibre amb un títol suggerent: “tots els líders han d’inspirar” que comença amb una revelació de Chapman després d’un sermó del pastor de la seua església. Chapman es va sentir tan interpel·lat pel retor que va pensar que fent un discurs igual de potent, aprofitant la posició de poder que tenia com a líder del seu grup empresarial, li s’obria el camí per inspirar la seua plèiade de treballadors. Però la revelació no era que prenguera consciència de la seua possibilitat de fer un sermó setmanal a mode de xarrada inspiratòria, sinó que amb l’exemple del seu lideratge estava sent observat i escrutat pels seus equips. I que la manera en que els tractara, o com deixara de tractar-los per usar la seua expressió, era l’equivalent a una posició d’influència com la que el pastor de la seua església tenia cada diumenge.

Víctor Kuppers escriu al seu article “7 diferencias entre un líder y un champiñón” les característiques que, entre d’altres, haurien de tindre els directius per poder influir en els equips per imitació, que s’ha de tindre: una actitud positiva, voluntat d’ajudar als altres, saber centrar-se en allò important, treballar amb les persones com si foren voluntàries, sent amable i agradable, confiar en que les persones són importants i, la que més m’agrada, somriure.

**

General

COL·LABORACIÓ I DEL TREBALL EN EQUIP

«Les dones tenen caràcters diferents: sedueix aquests mil cors de mil maneres diferents» — Ovidi. L’Art d’estimar (Llibre I)

«Modernitat líquida» és un concepte emprat per primera vegada en 1999 pel sociòleg Zygmunt Bauman que incideix en l’adaptabilitat i el canvi permanent que va molt bé per sobreviure en un entorn sempre canviant.

Les organitzacions líquides aconsegueixen adaptar-se als nous esdeveniments (canvis d’organigrama, configuracions d’equips, contingut dels treballs i de les persones) amb menys esforç i sofriment.

Els directors d’equips amplifiquen la intel·ligència i la capacitat de la resta. Fan que les idees sorgesquen, que les idees fluïsquen i que els problemes es solventen.

La interdependència és com una font de fortalesa, una manera d’explotar les habilitats d’un grup de gent per obtindre un bé comú més important. Inclús en treballs aparentment independents el seu èxit depèn dels altres més del que pensem.

El treball en equip aconsegueix una major creativitat i sinergia productiva que l’individual. Però hem de ser conscients que la conversió d’un grup de gent que treballa junta en un equip de treball ben cohesionat requereix considerables inversions de recursos i que la resistència a treballar en equip pot donar-se, clar.

Les persones sensibles i tímides són reactives a tot allò que els resulte poc familiar, tendeixen a l’autocrítica i al sentiment de culpa, a mantindre’s aïllats i amb por a fer una xerrada o cometre qualsevol activitat en la que estiguen expostos a un públic, per reduït que siga. Fugir de situacions que troben incòmodes, anticipant l’ansietat d’una situació que projecten com a dolenta, incrementa la incertitud i inseguretat. En canvi una lleugera i paulatina exposició a les situacions incòmodes incrementen les seues habilitats socials com la cooperació i el bon tracte amb la resta de companys, l’empatia i la predisposició a donar i compartir i la disposició a establir una relació de treball més col·laborativa. La timidesa o el caràcter extravertit no sols està determinat per la genètica, sinó que l’experiència i l’aprenentatge poden produir canvis en aquestos aspectes de la personalitat.

Bàsicament estem parlant de posar en el centre la persona, el seu talent i el valor que pot aportar al projecte i a l’organització.

Algunes de les característiques dels equips d’alt rendiment són:

  1. Estan creats dins un entorn amable i cooperatiu.
  2. Es fomenta la seua intel·ligència emocional i la confiança.
  3. Tamany reduït.
  4. Compromís de tots els membres amb uns objectius, rendiment i processos comuns.
  5. Transparència.
  6. Sentiment de pertanyença.
  7. Sinergia.

El equips poden comportar-se de manera distinta en els diferents moments vitals i és fonamental polsar la situació en cada moment per part del directiu. Per exemple, deixant que els membres mostren les seues crítiques.

Cal buscar que tots els membres d’un equip, des de la seua posició en el mateix, siga coneixedor del projecte en general i de l’avanç del mateix en cada moment. Exigint i donant informació transparent per poder dirigir des de la confiança i la credibilitat.

Hi ha que fugir de conformar equips homogenis. Perquè sinó serà difícilment acceptable la frase «en un equip ningú és tan intel·ligent com la intel·ligència col·lectiva que es deriva de la suma de les intel·ligències individuals.

General ,

GESTIÓ DE CONFLICTES

«Quedeu-vos lluny, disputes i baralles de paraules amergues! L’amor tendre s’ha de nodrir de paraules dolces. Amb discussions, que les esposes fugin dels marits i els marits de les esposes» — Ovidi. L’Art d’estimar (Llibre II)

Ens falta educació per encarar el conflicte, hi ha qui assegura que l’estat natural de les persones és la bondat i quan sorgeix el conflicte ens bloquegem i no sabem actuar amb eficiència. És per això que és recomanable fer una gestió preventiva del conflicte i encarar-lo abans que es produesca.

Pot ser una bona explicació de perquè existeixen els conflictes és la nostra necessitat de tindre raó. I que entenem una opinió distinta a la nostra com un atac a la nostra persona. També ajuda a la generació de conflictes la mala interpretació dels actes i declaracions de la resta. Sovint s’interpreta el llenguatge no verbal, els silencis i les peticions no realitzades com un desacord que fàcilment degenera en conflicte.

Es pot dir que tot desacord té una, o vàries, solucions i que sols cal acceptar que, pot ser, no siguen solucions que satisfacen a totes les parts per igual. Pot ser el punt d’encontre no siga tindre la raó, sinó saber que no s’ha de renunciar a allò irrenunciable mentre que altres renúncies són acceptables, encara que desagradables. Desitjar una eixida gratis, sense concessions no sempre és possible. No si no volem vèncer deixant el conflicte latent.

Una premissa molt important és encarar el conflicte quan abans, perquè deixar-lo coure en el perol de la incomunicació és la pitjor cosa que es pot fer.

Algunes tècniques per resoldre conflictes:

  • Evitar que es faça més gran.
  • Quan no funciona la tècnica de sempre cal explorar altres opcions. (Fer coses diferents per obtindre resultats diferents.)
  • Actuar més i parlar menys.
  • Buscar punts d’acord i no de desacord.
  • Passar del detall a la visió global.
  • Canviar el vocabulari, hi ha expressions que no ajuden.
  • Traure de la negociació als qui tiren balons fora.
  • Fer-se bones preguntes.

En tot equip hi ha la llavor d’un conflicte, segons augmenta el temps de convivència professional apareixen les emocions, i les relacions intra-grup es construeixen no sols en base a criteris professionals, si no més bé a criteris personals. I la distinta distribució de les càrregues laborals, la incertitud o, altra volta, les emocions, són l’aliment que la llavor del conflicte necessita per a germinar. També ajuda a augmentar la mida del conflicte les solucions que fan un fals tancament, deixant el conflicte latent, la perduda de comunicació i la sensació que res no ha acabat.

Una manera de disminuir la intensitat i freqüència dels conflictes és fer que l’equip passe de competir per uns objectius a col·laborar per l’obtenció dels mateixos. Fomentar una relació de confiança com per exemple, quan deixem que el treball es fragmente entre els membres de l’equip tenint confiança plena en que la resta complirà amb la seua part i el treball estarà fet en temps i forma.

També ajuda saber, fer saber, que ningú és perfecte i que tots tenim defectes. Conèixer i acceptar els de la resta de companys ens pot ajudar a entendre alguns dels seus comportaments.

Important la transparència i unes normes clares i ben comunicades a l’equip, per a que cadascú sàpiga a què atendre’s. Sent capaços de flexibilitzar aquestes normes si trobem, que en el fons, la font del conflicte és un mal plantejament dels procediments. Un dels conflictes més populars naix de l’enfrontament entre els qui respecten les normes «de sempre» i els qui volen innovar, o dels qui volen innovar i es troben la resistència de qui està còmode amb les normes i procediments establerts.

Quan un company presenta resistència al canvi i no accepta idees novedoses i prefereix recurrir a les mateixes estratègies de sempre, per abordar-lo primer hi hauria que averigüar el motiu verdader pel que es resisteix a implementar noves tècniques. Pot ser pense que el grup no l’accepta, que tinga baixa autoestima, inseguretat, sensació que així li lleven protagonisme (si apliquen tècniques que ell no «controla» o pot ser hi haja una falta de motivació perquè desencaixa en l’empresa.)

En un cas com aquest la prevenció del conflicte passaria per apropar l’equip a ell, i no recórrer al primer impuls que seria aïllar-lo a ell i, a la seua postura minoritària, de la resta del grup. Veure quines de les seues aportacions són interessants. Donar-li part en la negociació a l’hora de decidir quina tècnica toca implementar després d’un procés de negociació, debat i descart. Sovint no li donem tot el valor a la nostra capacitat per influir en les decisions de les altres persones. Malgrat que aquesta manera d’encarar el «dissident» implica un gran esforç per part de l’equip (on la majoria està convençut de la bondat de les noves tècniques) i de treball i esforç per part de tots. Pot ser retrassem un treball però guanyem un equip més cohesionat. Cal valorar quina és la prioritat. Jo trobe que no sempre és la feina a fer.

Bàsicament parlem d’abordar les interaccions del grup, no les individualitats. Cada persona té un conflicte intent que no sempre s’ha fet públic i si no el coneguem, i no tenim perquè conèixer’l, no podem tindre un diagnòstic clar del perquè del seu comportament.

Si una vegada explorada aquesta via el problema persisteix està clar que el motiu de la resistència al canvi seria més profunda i no hi hauria manera de canviar-la actuant tan sols des de l’equip. Perquè ningú parla de sacrificar sempre la feina a fer per acontentar una persona a qui li se dona l’oportunitat d’integrar-se i no ho fa.

Un dels motius principals per aprendre a gestionar el conflicte en les relacions directives és per poder retindre el talent. La major part de gent que deixa el seu treball declara que ho fa per conflictes «irreconciliables» amb el seu directiu. És a dir: fan bona l’expressió aquella de que la gent no abandona les empreses sinó que deixa als seus directius. El nivell salarial, la falta de promoció, l’excés d’hores extra no retribuïdes i la feina mateixa són altres de les causes que estan per baix del % de motivació que provoca l’abandonament del lloc de treball. Com a responsable d’un equip és fonamental aconseguir que aquesta gent, que pot ser en el vostre equip encara no han manifestat la intenció de deixar l’empresa, continue. Imagineu la irresponsabilitat que és deixar anar una persona perquè no heu sabut gestionar un conflicte.

Hi ha tres maneres d’interlocutar amb un directiu, heu de veure quina és la que el vostre col·laborador usa: Dir sempre el que penseu vosaltres, cosa que els fa irrellevants. Dir sempre el contrari del que penseu vosaltres escudant-se en que és la seua personalitat i que són molt sincers, cosa que els fa insuportables i dir coses que com a directius no se us havien ocorrit, cosa que els fa molt interessants. L’assertivitat bidireccional, del directiu al col·laborador i vice-versa pot estalviar el conflicte. El contrast d’opinions des del respecte de les opinions de l’altre i un diàleg exempte del judici final que ens dona l’autoritat ens pot aportar solucions i dissuadir el conflicte.

Si, com a directius, ens hem de centrar en retindre el talent també és interessant valorar més a aquelles persones que ens porten els problemes amb una solució enganxada, una proposta de resolució que ens puga ajudar a prendre una decisió.

I pot ser l’última pista del talent a retindre vindria donada per aquell matís de la personalitat que no necessàriament s’esforça en caure’ns bé. No cal ser amics, i ja hem dit també que qui sempre en adula i ens trobem que sempre pensa com nosaltres no és una persona amb qui ens hauríem d’esforçar a mantindre en l’equip.

Dirigir Seduint, General , ,

RECONEIXEMENT

«No et demane que obsequiïs la teva estimada amb un regal car. Fes regals petits, però entre els regals petits dóna-li astutament el més adequat»  – Ovidi. L’Art d’estimar

Partint de la base d’una remuneració justa,no cal detindre’s ara a explicar la piràmide de satisfaccions de les persones, el reconeixement pot ser una poderosa palanca per moure el nostre equip a fer coses. Insistiria en el punt que un sistema de reconeixements no substituirà una escala de promoció, i remuneració, justa; sols la complementarà.

El reconeixement es pot encabir en una de les necessitats humanes que s’han de satisfer. I vindria a aparèixer després de tindre el tema del salari cobert. És a dir: és completmentari i no susbtitutiu; caldria aclarir aquest extrem perquè cada vegada es més sovint trobar-se en situacons on els directius demanem als col·laboradors un esforç adicional que ni està remunerat ni ho va a estar i, cregeu-me, això no ajuda a motivar-los. Partint de la base d’una remuneració justa, el reconeixement comença a prendre importància en l’exercici professional dels col·laboradors, no abans.

El reconeixement als nostres col·laboradors pot ser usat com una ferramenta estratègica de l’organització per retindre el talent (es diu que la principal causa de la renúncia de la gent són els seus directius) atès que pot augmentar el seu compromís. Si l’organització té interioritzat el procés de donar reconeixement als col·laboradors quan fan un bon treball, cada vegada que es dona, i fer-ho amb freqüència, ajuda a reforçar la cultura d’empresa.

Es pot aprofitar el reconeixment per difondre i comunicar la visió i els valors de l’organització. Si la cultura d’empresa fomenta el reconeixement, i les recompenses, el fer-les manifestes i exercir-les amb freqüència ajuda a reforçar la cultura d’empresa.

És més pràctic reforçar els comportaments positius i els punts forts que haver de desenvolupar els que no funcionen i van a necessitar un gran esforç en el seu desenvolupament. Per exemple és més fàcil aconseguir que la gent decidisca quedar-se, allò que es coneix com «retindre el talent», que evitar que se’n vagen. Retindre el talent passa per fer que els equips estiguen compromesos en el projecte i que adopten una actitud positiva, tinguen més autoconfiança i busquen millorar les seues activitats però per contribuir més i millor al projecte.

El reconeixement també fomenta que els col·laboradors es senquen part del projecte, augmentant l’element afilitatiu, el sentiment de formar part d’un tot més gran. Li pot donaral col·laborador sentit a allò que fa, fent-lo sentir que el seu treball és important i que representa una contribució valuosa en un projecte important. Un col·laborador vol percebre oportunitats d’aprendre i sentir-se competent, cosa que es relaciona amb que el treball apel·la a la varietat d’habilitats que posseïx la persona i que es posen en evidència amb el reconeixement a una tasca ben feta.

Un dels motivadors més grans de les persones és rebre atenció, i no hi ha millor manera de mostrar interès per una persona que fer-li un reconeixement. Més enllà de les tasques habituals, de les Definicions de Llocs de Treball correctament executades hi ha la possibilitat de dedicar-li temps a l’equip amb el que treballes per valorar allò que fan. El pas previ: detindre’s a mirar, no sols veure, què fan ja fa que la gent es senca valorada i augmente el seu compromís.

Com a directiu detindre’s a valorar el altres no sols requereix temps, és més important desenvolupar una forma de ser amable, superar inseguretats, no tindre por a les reaccions dels altres i estar dispost a explorar les experiències dels altres. Perquè sempre cal tindre en compte les circumstàncies de a qui li estàs oferint el reconeixement, imprescindible per valorar en la seua justa mesura l’esforç realitzat.

Per acabar, alguns tips interessants sobre el reconeixement. Cal que siga:

  • Sincer.
  • Descriptiu (no avaluador).
  • Freqüent.
  • Clar i concret.
  • Coherent. (mateix reconeixemnt al mateix esforç)
  • Públic. (Ja sabeu «Es felicita en públic, es critica en privat)
  • Parcial. (Si alguna cosa ix mal es pot felicitar per la part ben feta, perquè no?)
  • Cap amunt. (es pot felicitar al directiu).

PER A SABER MÉS:
Llibres:
Covey, Stephen – «Els 7 hàbits de les persones altament efectives»

Dirigir Seduint, General ,

DESENVOLUPAR LES HABILITATS DE L’EQUIP

“A qui la natura va donar un rostre atractiu, que sigui admirat per ell; a qui va donar un bon color de pell, que dormi sovint amb l’espatlla descoberta; el qui agrada per la conversa, que eviti els taciturns silencis; el qui sap cantar amb art, que cante” — Ovidi. L’Art d’estimar

Per obtindre els millors resultats d’un equip no val la postura clàssica de fer treballar més a la gent sistemàticament a costa del sacrifici de la seua vida personal. Això, si em permeteu, hauria de ser un indicador de la nostra falta d’eficiència com a líder d’equip en l’ús dels recursos, intel·lectuals i materials, dels que disposem i diria molt poc de la nostra capacitat de gestionar persones.

El foment de la creativitat i la innovació

Les creences generalitzades en la societat treballen per evitar el canvi i “tot” sembla predisposat a marcar-nos un camí de complaença que ens allunya del canvi. La societat ens diu que allò fàcil és no canviar. Podem identificar alguns mecanismes que treballen des de la nostra personalitat en contra el canvi com la por, l’auto engany, la narcotització, la resignació, el cinisme i la peresa o tedi.

Deixar ben clar que el fracàs està tolerat, demostrar que com a líder de l’equip també ens equivoquem i que sotmetrem a la valoració del nostre superior l’error sense por, perquè creiem en un entorn tolerant a l’error també donarà confiança al nostre equip. Admetre un error davant el teu equip és mostrar-te vulnerable, humà i generarà una empatia molt útil a l’hora de que et presenten els seus propis errors, i a que la por als errors no siga un impediment per aconseguir un equip compromès amb la innovació i la creativitat. Un líder amb mentalitat oberta a la creativitat, les solucions imaginatives i transformadores va a ser de molta ajuda.

Reconeixement de la valua de l’equip empoderant-los

El fracàs com a motor del progrés i la innovació és un concepte que per més que semble clarivident, de vegades, cal insistir-ne. Jo soc molt de la dita aquella que diu “Unes voltes es guanya i altres s’aprèn” que exemplifica com d’important és aprendre dels errors. Eixa és la premissa: analitzar els factors o processos que ens duen a un fracàs i mirar la forma d’evitar-los en un futur i donar a l’equip més elogis pels treballs ben fets que crítiques pels fracassos.

Ara bé, els elogis han de ser 1) Sincers i 2) Escassos. Perquè es poden mal interpretar per part del nostre equip. Poden arribar a pensar que són excessius i exagerats per augmentar la seua autoexigència i que “donen” més per l’empresa. No és la idea. Per això han de percebre’s com a sincers i hi ha que dosificar-los.

Afavorir la conciliació familiar amb el treball

Les persones, una vegada satisfetes les necessitats bàsiques amb un salari suficient, busquen la cobertura d’altres necessitats no tan bàsiques però també molt importants: el benestar físic, emocional i social. És eixe el punt en que a igual salari una persona pot decidir abandonar una empresa, un equip, i passar-se’n a un altre. Gestionar un equip ha d’implicar, també, gestionar aquestos aspectes, dotant d’avantatges socials als membres de l’equip així com tindre en compte la situació personal individualitzada de cadascuna de les persones que en formen part. Quadrar les necessitats de l’equip i l’obtenció de resultats és fonamental per tindre una estabilitat en la seua composició.

Des de la meua experiència i lligat al que “diu” Ovidi a la cita de l’encapçalament del capítol, us diria que al llarg de la meua vida professional, entre els equips que he gestionat, m’he trobat amb  persones que no volien canviar i d’altres que sí ho volien. Però que en quan les circumstàncies han canviat, les persones, algunes d’elles, també han canviat d‘actitud. Incidir sobre les persones del nostre equip que mostren interès en realitzar un canvi i formar part, nosaltres, de l’entorn que ajudarà a eixe canvi serà una part important de l’èxit en desenvolupar les habilitats dels membres dels nostres equips.


PER A SABER MÉS:
Llibres:
Piqueras, César – «¡Todos a una!»

Dirigir Seduint ,

COMUNICACIÓ

«De mi no s’aprèn res més que amors lascius: ensenyaré de quina manera ha de ser estimada una dona»  – Ovidi. L’Art d’estimar

Influir, orientar les accions, conèixer les limitacions, saber les aspiracions i entendre les motivacions deml’equip són la clau per a que treballe per aconseguir uns objectius. I la premissa per a que tot això es done és la comunicació clara i transparent. I de com es duga la comunicació dependrà la relació amb l’equip… i els resultats.

L’actitud guanyar-guanyar és fonamental per a obtindre un procés de comunicació satisfactori. I això suposa estar dispost a canviar els teus punts de vista i les teues opinions, ni que siga en un xicotet fragment. Però si no hi va a haver una reacció en la teua postura no s’està donant cap comunicació entre dos persones. Parlaríem d’un monòleg. El primer benefici que traurem d’escoltar una persona serà fer-la sentir important. Saber que la seua opinió, allò que ens ha de dir, va a ser escoltada és sempre font de motivació i d’implicació en un equip o en un projecte.

La comunicació, com s’entén comunament, no sols comprèn parlar i escoltar. En le distàncies curtes també juga el llenguatge no verbal. Aquest sol acompanyar les manifestacions orals però quan entra en contradicció amb elles ens mostra la vertadera intenció de l’interlocutor. És més difícil, de vegades ni es pot, emetre un missatge fals amb una conversa «no veral» que amb una convencional. És per això que cal fer atenció a gestos, postures i expressions facials que són, sempre, més sinceres.

Les relacions amb les persones en un àmbit laboral han de ser eminentment racionals però no estan exemptes d’emocions i aquest és un matis a tindre molt en compte. Si escoltem més a l’altra persona aquesta es sent espentada a parlar més, a matisar més els seus arguments i a justificar-los més i millor. I també, donant espai, exhibeixes la teua inseguretat a deixar-te influir pels altres. De vegades el que es busca interrompent a l’altre i tallant les seues frases és no donar-li oportunitat a que et puga convèncer. Un acte sa de comunicació és un gest de generositat i d’exposició a les opinions dels altres.

Per acabar, alguns tips interessants sobre la comunicació:

  • En una reunió que sempre parle el màxim responsable de cada fet.
  • Sigues font abans que subjecte de les notícies.
  • Parla si vol que es tinga en compte el teu punt de vista.
  • En situacions difícils la necessitat de comunicar és major. Quant més temps passa entre un succés desagradable i la seua comunicació més temps haurem de dedicar a explicar-lo (i desfer invents) perquè els rumors s’estenen i les posicions es polaritzen.

I bé, encara que havíem dit «per acabar» no es pot acabar sense insistir en el darrer punt: Cal enfrontar els problemes, els successos desagradables quan abans. És el que s’espera d’un lideratge sa. Que no vol dir, ningú ho diu, que el problema s’haja de solventar ràpidament, del que estem parlant és d’encarar-lo i de prestar atenció a les persones implicades, escoltant-les. Perquè, ha ho sabem, quan més tardem en donar explicacions o en obrir una conversa al respecte més difícil serà i més haurem de treballar per arribar a transmetre el mateix missatge.


PER A SABER MÉS:
Llibres:
Álvarez de Mon, Santiago – “El mito del líder”
Covey, Stephen – «Els 7 hàbits de les persones altament efectives»
Valls, Antonio – “Las 12 habilidades directivas clave”

Dirigir Seduint, General

GESTIÓ DEL TEMPS

“Els anys passen igual que l’aigua d’un riu. El corrent que ja ha passat, no torna enrere altre cop; tampoc l’hora que ha passat pot tornar. Has d’aprofitar: el temps llisca amb peu veloç” — Ovidi. L’Art d’estimar (Llibre II)

És coneguda la priorització de les feines a fer segons la classificació urgent/important. Aquesta tècnica és coneguda com la matriu d’Eisenhower, la caixa d’Eisenhower, la matriu de gestió del temps o la matriu urgent/important. Va ser popularitzada per Stephen Covey en el seu “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva” 1 després de sistematitzar les paraules del president dels Estats Units que citava a un rector universitari que ha quedat en l’anonimat: “Tinc dos classes de problemes, els urgents i els importants. Els urgents no són importants, i els importants mai són urgents”. Covey ens demana que cal  “Posar primer, allò que és primer” i, encara que semble una obvietat, de vegades cal tindre eixa classificació clara. Per a fer això Covey ens parla en la seua obra de les “pedres grans” que són les que hem de prioritzar. Són les que li donen un sentit a la nostra vida (professional i personal) i les prioritats que ens han d’ajudar a triar una tasca o una altra. Després les tasques, els problemes, els objectius, es van fent més menuts, més fàcils de gestionar i aleshores sols he de tindre clar quins ens porten a aconseguir les nostres pedres grans, que són les que hem posat primer en el pot dels objectius a alcançar.

En “El mito del líder”2 Santiago Álvarez de Mon identifica a les persones que viuen el treball com una maledicció, que no li posen els cinc sentits a allò que fan a la feina, però sí a altres facetes de la seua vida “mantenint la seua energia personal immensa encoberta, oculta i inservible, tancada en les casernes d’hivern de la feina a l’espera amb ànsia el divendres, preludi del cap de setmana, els ponts, les festes laborals i les vacances”. Pot ser perquè viuen jornades inacabables, tasques infinites, interrupcions constants que fan de la feina un infern, amb la sensació de que cada dia has d’acudir al treball “a veure què passa”. Amb una incertidumbre que no aconsella traure tot el potencial propi. Per a què? Per apagar més focs? Per atendre més urgències improductives? Són la gent que viu la feina en el quadrant urgent i no important de la matriu. En canvi els executius, els caps entremitjos pensen que el seu quadrant de la matriu és l’important i urgent, quan en realitat una tasca important hauria de ser atesa amb suficient antelació per a evitar que es convertesca en urgent. Una tasca important i no urgent ens aproxima més a les nostres “pedres grans”.

Us deixe un video de Meir Kay que ho explica millor; com es sol dir: mireu-lo fins al final.

La bona gestió del temps parteix de la premissa de saber on volem arribar i també de tindre clares les nostres prioritats tant professionals com personals (no perdre’s el final del vídeo, quan ja sembla que no cap res més i el professor tira mà de la cervesa).  L’autor Antonio Valls en “Las 12 habilidades directivas clave” 3 ens dona cinc fases per gestionar bé el temps, jo ho deixaria en 4:

  • Introspecció: Descobrir les nostre prioritats personals.
  • Direcció: Decidir quina va a ser la nostra missió a la vida. Citant a Covey “posant la brúixola per davant del rellotge”
  • Organització pròpia: Decidir les tasques a fer d’acord amb la nostra matriu “urgent/important”
  • Organització amb la resta: No oblidem que tenim un equip darrere. I la nostra gestió del temps, la gestió del nostre temps mes ben dit, afecta i influeix als nostres.

I tot això de gestionar el nostre temps passa per una altra faceta important de la gestió de persones: la delegació.

Llibres:

2Álvarez de Mon, Santiago – “El mito del líder”

1Covey, Steven – 7 hàbits de la gent altament efectiva

3Valls, Antonio – “Las 12 habilidades directivas clave”

Articles

Wang, S. – “Consejos para no caer enfermo de procrastinación”

Jericó, Pilar – “La trampa de la multitarea”

General

DELEGACIÓ DE LES TASQUES

«Que una serventa de confiança reba les cartes enviades i feu que les cartes siguen escrites per la mà d’una serventa o un esclau” — Ovidi. L’Art d’estimar (Llibre III)

Si em demanaren que recomanara un manual perfecte de la delegació1 nomenaria, sense cap mena de dubte un llibre que m’ha acompanyat durant molt de temps: “¡Delega!” de Donna M. Gennet.

Allà explica que per delegar  cal seguir sis pasos:

  1. Preparar amb antelació la reunió de delegació de tasques.
  2. Definir clarament i explicar cada tasca delegada. Ser explícit. Demanar al col·laborador que repetesca la informació rebuda per a garantir que l’ha comprès correctament.
  3. Indicar clarament els terminis en els que ha d’estar acabada la tasca delegada.
  4. Acabar el procés de delegació amb una sessió de revisió per comentar qué ha anat bé, qué podria millorar i qué s’ha aprés.
  5. Determinar el nivell d’autoritat en relació a la tasca delegada.
    1. Nivell de poder fer recomanacions al directiu.
    1. Nivell d’informar i posar en marxa sense esperar aprovació.
    1. Nivell d’actuar lliurement al criteri del col·laborador.
  6. Convocar reunions de control per saber com va la tasca delegada.

Ell llibre usa la tècnica de l’story-telling i conta com és la consecució d’un projecte a través de les vicissituds de dos directius de formes totalment contràries, un que confia en el seu equip i usa la delegació per aconseguir els objectius i l’altre que no ho fa i es centra més en la microgestió.

2El tema de la delegació té innumerables beneficis:

  • Fomenta la participació de l’equip en els projectes.
  • Les persones en les que recau la delegació reben una formació addicional.
  • Es prioritzen els objectius, fugint del perfeccionisme paralitzador.
  • Es desenvolupen les habilitats directives de comunicació interpersonal.
  • S’atribueix el sentit del treball a tots els membres de l’organització.
  • Es desenvolupa més fortament l’equip de treball.

3Però si hi ha una cosa que pot fer fracassar la delegació és una delegació ineficaç perquè el directiu pretén portar un control exhaustiu de les tasques delegades. Això es coneix com la “microgestió” (dirigir control·lant en excés o posant massa atenció als detalls).  És a dir, no avançant en la gestió realment important, les “pedres grans” de Covey i dedicant el temps a coses que no permeten avançar en allò realment important, o si més no, allò que l’organització ha indicat com a prioritari. És quan el directiu es dedica a la forma i no al fons i deixa de banda les coses que més valor aporten.

Caldria fer atenció als detalls? Per supost. Però no és cosa del directiu; una volta delegada una tasca, aquesta delegació ha de fer-se demanant als col·laboradors que facen atenció als detalls i quan el directiu demane un estat de la situació, un informe de com va la cosa no ha de parar-se amb els detalls. L’autonomia dels col·laboradors es pot veure limitada per un directiu excessivament controlador i això porta a la desmotivació. Una de les millors manedes de fomentar la motivació de l’equip és treballar la delegació.

Llibres:

1Genett, Donna M. – “¡DELEGA! Un modelo para crear equipos de alto rendimiento”

2Garcia, Salvador i Dolan, Shimon L. – “La dirección por valores”

Articles:

3Oliver, Ramón – “Jefes que no delegan y se meten en todo”

General

Bibliografia

Ovidi – «L’Art d’estimar»

Bibliografia complementària

Álvarez de Mon, Santiago – «El mito del líder»

Garcia, Salvador i Dolan, Shimon L. – “La dirección por valores”

Genett, Donna M. – “¡DELEGA!”

Fisher, Roger – «Obtenga el sí»

Garcia, Jesús – «Haga que lo hagan»

Grant, Adam – «Dar y recibir»

Goleman, Daniel – «Inteligencia emocional»

Goleman, Daniel – «El líder resonante crea más»

Piqueras, César – «¡Todos a una!»

Valls, Antonio – «Las 12 habilidades directivas clave»

Covey, Stephen R. – «Els 7 hàbits de la gent altament efectiva»

Per a saber més

Bauman, Zygmunt – «Modernidad Líquida»

Fisher, Roger – «Obtenga el sí»

Kahneman, Daniel – «Pensar rápido, pensar despacio»

General