Dirigir seduint

El llibre de Cal Newport comença amb una introducció clarificadora del que va a ser, presenta els conceptes claus que es van a desenvolupar al llarg del llibre i ve a reforçar-los amb el referent de Carl Jung i el seu enfrontament amb Sigmund Freud.

El primer concepte que introdueix és el del micro-management, ha de quedar clar que anar a treballar cada dia, el presencialisme, no és en absolut garantia d’un bon treball i acaba el capítol amb un mantra expectant: «La vida profunda és una bona vida» Qui es pot resistir a seguir llegint?

El segon concepte, i pedra angular del llibre, és la «concentració a fons». Ací, en la primera part del llibre, l’autor ens explica, en tres capítols que:

• La concentració a fons és valuosa.
• La concentració a fons no és abundant.
• La concentració a fons té significat.

És una part breu, 60 pàgines de les 257 que tenim per davant, que l’autor usa per convèncer-nos de les bondats de la concentració a fons. Ací mateix té un detall amb qui el llegim i ens avisa que malgrat ser un llibre d’autoajuda no ho és en el sentit que ens farà rics i triomfarem en la vida. «Si tingués eixe secret a l’abast no el compartiria en un llibre» ens diu en una rabotinada de sinceritat.

També ens recorda, i ho farà més vegades al llarg del llibre, que és més fàcil sucumbir a l’entreteniment i la distracció que convertir-se en un activista de la concentració a fons. Advertits estem que el que segueix no va a ser fàcil de dur a terme.

També en aquesta part apareix un mantra que és territori comú de molts llibres de gestió empresarial, de negocis, de gestió d’equips, o com siga que tu els coneixes: «Estas triste, no estes triste». Newport cau en la premisa de que tindrem allò que manifestem (abundància) i que evitarem allò en el que deixem de pensar (sofriment), que l’amígdala és el centre de les emocions i que s’activa amb imatges mentals i que hi ha estudis empírics, no diu quins en un llibre ple de notes al peu i farcit de referències acadèmiques, que demostren que la gent és més feliç al treball del que podem pensar. Supose que l’autor no podia deixar de repetir aquests axiomes tan de moda en els anys 10 del segle XXI. Bé és un punt en el que discrepe, deixem-ho ahí.

I ara ve la segona part, el rovell de l’ou del llibre: Les Normes. Les normes per aconseguir la concentració a fons, s’entén. I he de dir que és una part molt treballada, entenc que l’autor ha volgut establir una mena de rutina de treball a imitació dels 7 hàbits de Covey per a que si algú no arriba a l’estat de concentració a fons no siga per falta de mapa i instruccions. Aquesta segona part és la caixa de ferramentes de Newport per obtindre-la. A banda de Covey, l’autor ha recurrit ací a autors contemporanis experts en la gestió del temps i de la productivitat com Adam Grant, James Clear o Daniel Kahneman. Normal que siga una part del llibre tan recomanable.

Ara bé, aquest llibre ha envellit terriblement mal des de la seua publicació (2016) en tot allò que respecta a internet i les xarxes socials, en part s’enten perquè l’avanç de les xarxes socials i la tecnologia aplicada als smartphones ha estat exponencial i vertiginosa. Per això mateix censuraria, per caducat, el capítol «Norma número 3: abandona les xarxes socials». No és que discrepe, com en altres parts del llibre, és que directament està completament descontextualitzada.

El llibre acaba amb un conclusió molt personalista on l’autor ens relata com l’arribada a l’estat mental de la concentració a fons l’ha fet triomfar a ell en la vida, i crec que ahí està el principal obstacle per a poder recomanar aquest llibre. Cal Newport forma part d’una elit privilegiada que són els professors universitaris que manen del seu horari (Adam Grant dona classes sols durant un semestre i l’altre semestre de cada any el dedica a investigar i publicar) i amb una fortuna considerable que els permet dedicar moltes hores a no treballar (ni cobrar). La concentració a fons descrita al llibre no està a l’abast de qualsevol mortal i, en la meua opinió, voler posar-la en pràctica usant la «caixa de ferramentes» que ens ofereix l’autor sembla més fàcil del que realment arribarà a ser mai. Tot i això no vull deixar de dir que hi ha aspectes parcials de la idea molt interessants i que el llibre conté ferramentes útils per als «treballadors del coneixement» com ens defineix Newport.

Un llibre acceptable, que recomanaria no molt fortament fins al punt que si us interessa us el podria deixar i així no es gasteu diners amb ell.

Primer que res advertir-vos que aquest és un llibre per a qui vol una introducció a l’economia amena i distinta de les habituals. Si teniu nocions bàsiques d’economia no us aportarà res. Hauria de ser un comentari innecessari doncs l’autor ja ho avisa ben al principi del llibre:

“Sempre he pensat que si no pots explicar les grans qüestions econòmiques de manera que els joves les puguin entendre, és que ni tu mateix les entens.”

El llibrer es presenta com una recopilació de cartes que presumptament Ianis ha enviat a la seua filla per explicar-li alguns aspectes elementals de l’economia. De totes formes la seua forma planera i de fer accessible alguns conceptes econòmics no és una necessitat de fer-se entendre a la seua filla, el mou la idea de desmuntar un dels axiomes no econòmics però molt lligats a l’economia:

“Des de fa bastant temps, els manuals d’economia, la forma dominant de la teoria econòmica, els suplements de la premsa i els comentaristes econòmics que apareixen als mitjans intenten convèncer-nos que els afers econòmics són massa tècnics perquè els simples mortals en puguin tenir opinió.”

Salvat el tema de les expectatives d’abans de llegir el llibre no puc estalviar-me destacar una de les afirmacions que conté, amb la que m’identifique molt: la societat en general, no sols els tècnics, els polítics o els entesos, hem de fer una funció de control sobre un aspecte tan important com ho és l’economia. Hi ha molt en joc i, hui per hui, els interessos d’alguns pocs no són els mateixos que els de la immensa majoria. Però si els deixem sols i encarregats de solventar els problemes que ells mateixa han creat… estem perduts.

“La tendència de les societats de mercat a produir crisis des del seu interior significa que hem de gestionar els diners col·lectivament a fi de, si no evitar la crisi, almenys alleujar la societat després d’aquesta.”

En eixe sentit desconfieu, ara i sempre, d’aquelles persones que reclamen una «desregulació» o un relaxament de la normativa que ateny a l’enconomia i les finances.

Per acabar, voldria destacar dos conceptes sobre la democràcia que l’autor comenta al seu llibre: «La democràcia, per més que avui funcione de manera inacceptable, continua sent l’única esperança de la humanitat respecte al medi ambient, al treball humà i, com hem vist, a la gestió dels diners.» i «El fet que les nostres democràcies siguin imperfectes o corruptes, no refuta el fet que la democràcia continua sent la nostra única oportunitat perquè no ens convertim en estúpids virus sobre el planeta Terra.»

Tanmateix no us vull desanimar a llegir aquest llibre, sovint és important fer llibres per a aprenents, no tots naixen ensenyants i fer que l’aproximació a una disciplina siga fàcil hauria de ser una obligació de tota la gent experta. En conclusió: un llibre recomanable per a gent que busca una introducció distinta a l’economia, prou amena i al mateix temps mot crítica amb el sistema econòmic actual.

He acabat de llegir «El bosc de la foscor» de Cixin Liu, el segon llibre de la trilogia «El problema dels tres cossos», i m’ha encantat. Es diu que l’autor és un digne hereu d’Isaac Asimov i Arthur C. Clarke i no puc estar més d’acord. Pot ser per això m’ha agradat tant. L’autor introdueix un concepte interessant al seu llibre: la «sociologia còsmica» que es sembla tant a la psicohistòria de Seldon en la trilogia de La Fundació que estic segur que va ser el que em va captivar del llibre ja des del prefaci on s’assenten els axiomes de la sociologia còsmica.

Es sol dir que la ciència ficció és una manera intel·ligent de fer una crítica social ferotge escapant-se de la supervisió i censura dels governs autoritaris i totalitaristes que pensen que sols són històries de viatges espacials impossibles (cert que n’hi ha en qualsevol relat de sci-fi) i pistoles de rajos (també cert). Però la frase no és meua ni és anònima, és d’una de les «jefes» del gènere: Ursula K. Leguin, que en realitat va dir: «La ciència-ficció seriosa tracta tant del món real i dels éssers humans com ho fan les novel·les realistes.»

I vinc a dir això perquè en totes les ressenyes que he llegit del llibre en cap d’elles es fa menció a l’episodi del Grau Pou. Aquesta expressió fa referència a una època (en el llibre) indeterminada de la història de la humanitat de 50 anys de duració que es va donar entre els segles XXI i XXIII i que va consistir en derivar tots els recursos econòmics i naturals del planeta a polítiques armamentístiques de defensa contra la invasió alienígena i que va provocar l’empobriment de la societat, pel desviament de recursos d’assistència social i de la producció industrial no vinculada a les armes.

El cas és que, com si fora una premonició (el llibre és de 2008) la Comissió Europea ha presentat aquests mesos enrere (15/7/25) el nou Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2035 en el que assigna la major part dels recursos econòmics i financers de la Unió Europea a partides com el control de les fronteres i la contenció de la immigració i la defensa contra amenaces militars dels veïns de l’Est.

Però com no es pot abocar tot un continent a un Gran Pou (real) en el MFP es contemplen també les polítiques de vivenda i generació d’empleament. I, el que és més interessant, un recolzament a la cultura, els mitjans de comunicació i la societat civil. Tot això sota el Programa AgoraEU que també espera reforçar el sentiment de pertanyença i d’identitat europea enfortint els valors democràtics que la caracteritzen. En contraposició tant a les nacions autoritàries que s’hi oposen a aquests valors com l’enemic intern que tenen (tenim) en les forces emergents d’extrema-dreta.

El programa Àgora EU pot ser un refugi europeu per a la producció cultural pròpia que ens salve dels salvatges; els externs i els interns.

He trobat el llibre molt interessant. Consisteix en un xicotet manual (unes 100 pàgines) de com prendre decisions. Com a moltes altres coses, a decidir, una persona hi aprèn. No naix ensenyada. El que és estrany és que persones que tenen llocs de responsabilitat, amb gent al seu càrrec, no tinguen aquesta faceta de la direcció ben apresa, o siga requisit imprescindible per exercir el càrrec.

Destacaria del llibre la part que aconsella comptar amb l’equip en tot el procés de decidir, més enllà de delegar algunes de les decisions. També tracta d’una manera tangencial un apartat de direcció d’equips en què dona consells prou interessants al respecte. L’autor explica que els equips sempre estan presents en les diverses fases de la presa de decisions: predecisió, diagnòstic, comunicació amb la gent i anàlisi posterior de la decisió presa.

Posem un exemple: suposem que esteu al càrrec de la Conselleria d’Emergències de la Generalitat Valenciana i que hi ha una situació de pre-emergència, que els dies previs us han arribat senyals de que es pot complicar, o no. I que el dia de l’emergència el vostre cap té un compromís, no massa important, no massa urgent però que li ve de gust atendre i a més l’ha estat preparant durant molt de temps. Sabeu que tindrà una repercussió mediàtica i afectarà al principal mitjà de comunicació audiovisual valencià, quasi res.

Explota la crisi i cal prendre una decisió mentre ell està incomunicat, no per impediments tècnics sinó per voluntat pròpia, ha penjat el cartell de «no molesteu» al seu estat de WhatsApp. Aleshores ve la preparació prèvia amb algunes preguntes-guia: La decisió a prendre és important? La deleguem? Decidim ja? Necessitem opinions inicials? Necessitem un comitè per a prendre la decisió? O és una decisió urgent? La resposta a aquestes preguntes és cosa vostra perquè el vostre cap ha decidit no estar, i decidiu que cal delegar la decisió en un comitè, diguem-li CECOPI.

Després ve la primera fase, el diagnòstic, on cal tindre en compte el context (la gent està confiada perquè abans de desaparèixer, el president ha dit que a les 18h tot es calmaria i que les Universitats han exagerat cancel·lant la seua activitat) i la descripció de la situació (s’apropa una revolució meteorològica que arrasarà tot al seu pas però la gent està tranquil·la i confiada perquè veu que no informeu de res i a més el president ha dit que no calia). Però el comité ha sabut fer un diagnòstic i ha concluït que el desastre va a ser gran i que ja ha començat, cal prendre una decisió.

Ara ve la segona fase, la de plantejar opcions per després triar la que serà la vostra decisió. Ací la teoria us ho posa fàcil, ho limita a fer-se dos preguntes: Quant podem guanyar si, després de decidir, tot va bé? i Quant podem arribar a perdre si fracassem? La primera pregunta, probablement, us la respondrieu amb un: «no guanyarem res perquè ja és tard; mentre pensàveu, desconnectàveu els participants telemàtics de la reunió i s’esforçàveu en contactar amb el vostre cap que continuava desaparegut, tot el mal està fet i la vostra decisió no canviarà gran cosa» Per situar-nos en el nostre exemple, eixe moment seria, probablement, quan toca decidir si envieu el missatge d’alerta a la població. A la segona pregunta, la resposta, ara la sabem, és «vides humanes», a més de danys materials.

La tercera fase és la de detectar els biaixos de l’equip i del líder: Cal identificar els biaixos, raonaments simples i mancats de fonaments, que en eixe context poden donar-se al llarg del procés, per descartar-los si no tenen un fonament sòlid. Quines són les creences anteriors que determinaran la decisió a prendre? El negacionisme del canvi climàtic? No tindre una visió de conjunt i estar mirant tota l’estona en direcció contrària a les pantalles del 112 i els correus de la Confedreació Hidrogràfica del Xúquer? La mala imatge per al turisme que crearà una alarma governamental? I rebutjar-los.

L’última fase abans de prendre la decisió és gestionar la incertesa. Si penseu que no teniu totes les dades, que no penseu clar perquè encara no us heu orientat, si ja sabeu de la segona fase que la conseqüència de no prendre una decisió és pitjor que la de decidir una mesura extrema… actueu! Advertiu a la gent, talleu els desplaçaments, confineu a la població. Fareu perdre molts diners als vostres, sí. Però salvareu vides.

Després d’aquestes quatre fases l’autor ens diu que cal prendre la decisió i després completar el procés amb un anàlisi posterior, que consisteix a avaluar-ne les conseqüències, una vegada s’ha pres. I recomana evitar tres errors quan es comunique la decisió a la població:

1) Centrar-se massa en el què i no explicar per què heu pres la decisió.

2) Comunicar sols una vegada, a travès d’un esdeveniment. Cal aprofitar cada ocasió per explicar perquè s’ha pres la decisió. A no ser que l’estratègia siga amagar el cap dins d’un forat al terra i voler desviar l’atenció amb un «ara estem centrats en la recuperació».

3) Comunicar sols a través del líder. Tot l’equip hauria d’estar connectat en aquest punt. No val dimitir o destituir per traure del focus als qui estaveu en primera línia. La veu que cal escoltar no és la d’una persona que no estava.

“El treball en equip, la intel·ligència emocional i la capacitat de discussió dels seus membres convergeixen en bones decisions i resultats” Però quan no hi ha equip es transforma en decisions dolentes i resultats desastrosos.

 
Us deixe les quinze recomanacions de l’autor que poden servir per a prendre millors decisions:

1. Classifiqueu la decisió segons la importància i decidiu si la delegueu o no.
2. Separeu les coses urgents de les importants. Rumieu el temps que us calga abans de decidir sobre temes importants.
3. La cultura de l’equip és la base per a decidir amb encert.
4. Aprofiteu la diversitat de punts de vista dins de l’equip.
5. Genereu moltes opcions. Trianguleu-les amb persones de l’equip i intenteu també destruir-les: si hi resisteixen n bones idees.
6. Identifiqueu i limiteu els biaixos: l’ego, els interessos personals, les pors, les emocions…
7. Quantifiqueu les probabilitats de guanyar. Assumiu riscos calculats.
8. Enteneu les conseqüències de la decisió, a curt i llarg termini.
9. Apreneu dels errors.
10. Mireu sempre el bosc; no us perdeu en els detalls.
11. Si hi ha molta incertesa, testeu la decisió de manera limitada abans d’aplicar-la globalment.
12. Sigau envejósos.
13. Sigau fidel a vosaltres mateix.
14. Planifiqueu de manera detallada la comunicació de la decisió.
15. Decidiu. Qui no ho fa no s’equivoca, no aprèn i no assumeix les seues responsabilitats.

I també la bibliografia, que, com sol passar en els bons llibres, és una invitació a ampliar el camí començat:

— Mindset the New Psychology of Success (Carol S. Dweck)

— The Road Ahead (Bill Gates)

— Thinking, Fast and Slow (Daniel Kahneman)

— The Infinite Game I Start with Me (Simon Sinek)

— The Black Swan (Nassim Nicholas Taleb)

Un aclariment d’abord: El premi Nobel d’Economia no existeix. Vàries dècades després d’instaurar-se els premis Nobel originals, allà pels ‘60, va ser convocat el primer Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel. Aquesta confusió, aquesta convenció social de dir-li «Premi Nobel» sense ser-ho, ja ens hauria de fer dubtar de tot.

Dit això que igual ja sabíeu, us vinc a dir que enguany el premi l’ha estat atorgat a Daron Acemoglu i Simon Johnson, de l’Institut Tecnológic de Massachusetts (MIT), i a James Robinson, de la Universitat de Chicago, (tots tres premiats coneguts a partir d’ara com a AJR quan es fa referència a ells en l’àmbit del Nobel) pel seu treball sobre les grans diferències en prosperitat entre les nacions.

Jo, que estic en això dels diners per la política, no diré que l’economia és apolítica. I és per això que em molesta que el treball dels premiats es vullga vestir d’apolític i asèptic quan és una teoria que santifica el colonialisme «quan es fa ben fet».

I és que els treballs reconeguts a AJR amb el premi ho són en virtut d’haver demostrat la causalitat entre unes institucions fortes i la riquesa d’un territori colonitzat. AJR asseguren que per a que els països (colonitzats) tinguen èxit econòmic han de transformar les seues institucions (indígenes i, per tant, arcaiques) en «institucions econòmiques inclusives», seguint el model de democràcia liberal. Continuen argumentant que sota una direcció política de caire dictatorial i corrupta que realitza unes polítiques econòmiques extractives per beneficiar una elit dirigent, i a la metròpoli, no es poden aconseguir avanços significatius per al conjunt del país.

Queden fora de la seua explicació els països del «miracle asiàtic» com Corea del Sud, Singapur o la Xina que sofriren un model colonial que els autors defineixen com a «extractiu» però han arribat a nivells de PIB per càpita gens discrets.

Ací caldria destacar el treball de la professora Yuen Yuen Ang que ocupa la plaça Alfred Chandler en la universitat John Hopkins de Baltimore, molt crítica amb el treball d’AJR. Autora del llibre «Com la Xina va escapar de la trampa de la pobresa» (2016) on fa un anàlisi metòdic i detallat de la transformació econòmica xinesa i la construcció de les seues pròpies institucions i model social allunyat de l’imaginari liberal occidental. Ang ha estat molt activa en la xarxa social «X» aquesta setmana per felicitar elegantment a AJR, per suposat. Però també per declarar que no està d’acord amb el protagonisme idealitzat de les institucions en el desenvolupament occidental, i les seues colònies. «No sols els costa explicar el cas de la Xina, sinó que tampoc poden explicar el progrés econòmic d’Estats Units essent una democràcia tan corrupta com ho és actualment la Xina» o també quan va escriure en un tweet «Quan Amèrica era un país en desenvolupament, va prosperar sols perquè els colons van importar «la forma europea de bones institucions»?

D’altra banda, AJR afirmen que la innovació i la creativitat aplicada a la industria i l’economia no tenen cabuda en aquesta mena de països sense unes institucions «homologables» a les del nord lliberal; deixant fora de la seua explicació el lideratge tecnològic i en innovació de la Xina. Alimentant el mite que a Xina sols es copia a occident i que els productes que importem d’aquell país són de baixa qualitat. Quan les dades que ens arriben diuen precisament el contrari.

Tot i això no seria correcte dir que AJR són conservadors ni apòstols del capitalisme salvatge. Malgrat que hi ha qui assegura que les seues teories són una versió actualitzada del «Fi de la història» de Fukuyama on sols queda un model, vàlid, per als països i que són els que formen el nucli de l’occident ric. Johnson ha criticat la proposta de Trump d’augmentar els aranzels i Acemoglu ha qualificat a Trump de ser «una amenaça per a la democràcia». La dialèctica, com ja haureu intuït, es planteja com una legitimació de les polítiques colonials però en el fons les veus crítiques no han vingut majoritàriament dels països colonitzats, sinó de persones partidàries d’un món multipolar on no sols la visió occidental capitalista és la legítima.

I a mi, si m’ho permeteu, m’agradaria que parlàrem del País Valencià: Un estudi recent de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) de la investigadora Carmen Herrero i l’economista Carlos Albert  «Distribució de la Renta de los Hogares en España» situa al País Valencià com la sisena, per la cua, comunitat autònoma de la classificació estatal, agreujada per la «preocupant» situació de la província d’Alacant. Amb menors oportunitats de renda, la quarta amb major nivell de pobresa extrema i amb risc d’exclusió social de la seua ciutadania. El PIB del País Valencià en 2014 era inferior a la mitjana de l’Estat Espanyol (87,7%) , en 2022 ho continuava essent (86,9%).

¿Com és possible que tenint unes institucions perfectament homologables amb les de la resta de les economies més avançades de la comunitat occidental en allò que fa referència al respecte dels drets de propietat, els límits a la corrupció, amb la divisió de poders clara… sigam pobres? No tindrà alguna cosa a veure el tema de l’infrafinançament que, altra volta, ha estat notícia aquests dies?

¿No serà que un territori prospera o no en funció de si sofreix una política extractiva o no, independentment de les institucions de les que es dote?

Us llig als comentaris.