LAS 12 HABILIDADES DIRECTIVAS CLAVE – Antonio Valls

12 habilidades directivas

 

Antonio Valls va escriure el que va ser un dels meus llibres de capçalera en l’estudi de la teoria de la direcció d’equips: Las 12 habilidades directivas clave, editat per Gestion 2000 (ara una editorial del Grup Planeta). Jo tinc l’edició de 2003 però Valls va publicar una reedició en 2010 la portada de la qual és la que acompanya a aquesta ressenya. L’autor és formador en habilitats directives i té diversos llibres publicats sobre aquesta temàtica. Té una pàgina web molt completa on ofereix els seus serveis com a formador a empreses i un blog on publica articles interessants.

 

El llibre del que us parle té un contingut ben complet i tracta les habilitats de la motivació, la gestió del temps, la negociació, el lideratge, les presentacions en públic, la comunicació, els hàbits de la gent efectiva, l’estratègia emocional, la gestió del cap, l’assertivitat, i la presa de decisions. Totes interessants, però per a mi, unes més que altres. Per exemple l’aspecte que m’interessa desenvolupar a mi en l’època actual, que és la direcció de persones, no trobe tan interessant la gestió del meu cap, tot i això estic convençut que és una habilitat molt important en qualsevol directiu.

Per ordre, els temes en els que jo he aprofundit són la gestió del temps que ell vincula a tindre un objectiu clar i així poder organitzar el nostre temps. Perquè del que ens està parlant és d’organitzar-nos i saber cap on hem d’anar. Insisteix en una premissa que ja és universal: distingir entre allò urgent i important. L’altre aspecte que em crida l’atenció és el del lideratge inspirador perquè és el que s’exerceix sense cap pressió sobre els col·laboradors, el que es dona per imitació d’una bona gestió concentrant-ho tot en transmetre seguretat i convicció en allò que fem.

L’assertivitat o la presa de decisions són dos de les habilitats que trobe interessants. De la segona ens adverteix que no ens porta a cap lloc ser un «apagafocs», o almenys no ens porta a ser un bon directiu. Continua amb la comunicació en la que es centra com a motiu principal per a aconseguir de les persones les respostes que volem. Òbviament una bona comunicació és la clau si busquem una acció en algú altre que ens porte un resultat. I acabe amb la motivació, una de les claus de volta per aconseguir bons resultats junt al nostre equip.

Un llibre que recomane llegir, en profunditat o de manera inspiradora; buscant referències que ens facen ser millors directius, aprofundint més en la nostra faceta professional. La part de «bibliografia i referències» recomane no botar-se-la, conté nombrosos llibres amb el que segur us identifiqueu i d’altres no tant. He trobat, per exemple, L’art de la guerra però també Els 7 hàbits de la gent altament efectiva, L’home a la recerca de sentit, Obtenga el Sí i Intel·ligència emocional. Sorprèn l’últim La foguera de les vanitats que segur és un guiny de l’autor a explorar més enllà de la zona habitual

General , ,

UNA BREU HISTÒRIA DE LA IGUALTAT – Thomas Piketty

Aquest és un llibre escrit per l’economista francès Thomas Piketty el 2021 i que arriba a mi per recomanació de la meua germana, advocada i poc amiga de la literatura econòmica, però molt amiga de la igualtat. I es que el llibre és tot un manual de com interpretar i actuar socialment per aconseguir la igualtat. I per això l’autor el remata amb un : «Les qüestions econòmiques són massa importants per deixar-les en mans d’altres.» Deu capítols de fàcil lectura on també s’inclou el terrible relat de les conseqüències de l’esclavisme per a un país com Haití.

 


«Recordem que les transformacions socials, fiscals i legals iniciades en un gran nombre de països en el transcurs del segle passat, es van produir a costa d’unes relacions de força, mobilitzacions populars i nombroses crisis i moments de tensió .»

La proposta de l’autor passa per implementar un socialisme democràtic que substituesca al capitalisme actual i que en faça les modificacions necessàries per a aconseguir-ho. Això és: la inversió en educació i sanitat, la redistribució de la riquesa via impostos a les rendes altes. Amb això ajude a disminuir les desigualtats, a millorar les infraestructures de transport i assegurar les rendes substitutives de prestacions d’atur i jubilació a la majoria de la població. I avisa també que si no hi ha una reformulació clara i completa del sistema actual el descontent social serà capitalitzat per les propostes populistes i autoritàries.


«La natura detesta el buit: si no es formula cap projecte postnacional democràtic, llavors l’espai l’ocuparan formacions autoritàries, a fi de proposar solucions més o menys convincents als sentiments d’injustícia generats per les forces econòmiques i estatals desfermades que operen a escala mundial.»

Tanmateix l’autor ens adverteix, si bé sols al final del llibre, de no caure en la tentació d’idealitzar el «socialisme amb característiques xineses» al que descriu com una opció política estatal i autoritària i contraria en tots els sentits al socialisme democràtic que defensa en el llibre. Tot i això també pronostica que en la segon meitat del segle XXI serà l’economia dominant del planeta.

Acabe recomanant la lectura del llibre de Piketty, el repàs als indicadors econòmics essencials, la història de l’esclavisme i el colonialisme que han suposat la base del sistema capitalista actual, la continua crida a la redistribució de la riquesa i la proposta de fórmules de recaptació, de vegades ratllant en la confiscació i la crítica a l’acumulació de propietats i a les seues repercussions en les classes populars configuren un manual de política econòmica imprescindible per entendre els signe del nostre temps i enfrontar-los malgrat la incertesa del canvi pronosticada per l’autor.


«L’avanç cap a la igualtat és un combat incert, i no un camí ben marcat ja per endavant.»

General

POT LA IA ACABAR AMB LA HUMANITAT O PARLEM DE DINERS?

Robert Patrick en Terminator 2

Aquesta setmana quan llegia que la intel·ligència artificial (IA) podria acabar amb la humanitat em venia al cap la imatge de Robert Patrick en Terminator 2. Robert Patrick perquè Arnold Schwarzenegger sols va ser el dolent en una de les pel·lícules de la saga. Després, hàbilment, ens van fer creure que els cíborgs amb potencial assassí podrien reprogramar-se i treballar per a nosaltres i que la primera pel·lícula sols era un advertiment del que podria ser però que en realitat hi ha esperança: tot açò de la IA assassina es pot arreglar i no morirem.

 

I ara han copiat el guió. Una de les primeres conseqüències de les declaracions coordinades dels responsables de les principals empreses d’IA del món (OpenAI, Anthropic i Google/Alphabet) és, paradoxalment, l’augment de la confiança de la gent en els processos de desenvolupament de la IA. I la confiança és la base del negoci. Perquè ací, no ho oblidem, estem parlant de diners, no de salvar a la humanitat. En el món dels diners en el que jo em moc no és habitual que els CEOs i responsables de les empreses competidores es posen d’acord per frenar avanços tecnològics demanats pel públic i que els farà augmentar les vendes. Això en el nostre món capitalista és antinatural, i no passa mai.

Una lectura que podem fer, molt particular si voleu, és que els models d’IA xinesos estan avançant en molt als dels EUA, tant en prestacions com en cost. I això podria ser, amb tota seguretat, perquè tenen al darrere un estat autocràtic que prioritza el guanyar la cursa tecnològica a l’actual potència hegemònica mundial, i ho estant aconseguint: Els models d’IA xinesos són més eficients, més barats i de codi obert. L’única manera de frenar-los en el territori occidental que domina

els EUA és introduint una regulació i la manera de forçar aquesta regulació és posar damunt la taula la por a que la humanitat siga destruïda.

El que hi ha en joc no és sols el model de programació de la IA, també hi ha tota una industria da fabricació que alimenta els processadors i les targetes gràfiques que donen el suport físic al desenvolupament de la IA, amb NVIDIA com a empresa representativa. I desprès tenim les empreses de prestació de serveis que ens faciliten a les persones els programes i l’accés a la IA, com Microsoft, IBM o Amazon Web Services (AWS). Els diners que mouen aquestes empreses totes posades en fila, el seu valor en capitalització bursatil, és inabastable. Bé, no és correcte, és inabastable per a nosaltres, simples mortals. Els Altman, Amodei, Bezos i Zuckerberg sí van a poder accedir als diners que genera la falsa crisi de la IA.

Al final tot em sembla un moviment de generació d’expectatives que ha provocat una baixada considerable del valor de cotització en borsa d’empreses vinculades a la IA (Nvidia, Broadcom i AWS han perdut la setmana passada més de 300.000 milions de dòlars de capitalització en borsa, sumades altres empreses les perdudes arriben a quasi un bilió de dòlars). Una baixada de preus que ha estat aprofitada per OpenIA per captar inversors privats i arribar al seu objectiu de 1,2 bilions de dòlars i Anthropic als 2 bilions. I que ara quan se’ns presente una falsa solució per evitar la desaparició de la humanitat es trauran a borsa les accions d’aquestes companyies, pujaran les cotitzacions i tots, ells, seran més rics.

Fem una aposta, mirem a data de hui el valor liquidatiu de dos fons representatius d’aquest món: el Rural Tecnologico Renta Variable FI – 175738030 (1.845,21 €) i el Mutuafondo Tecnologico A FI – 141222036 (517,85 €) i tornem a ells en un mes.

David Oliver – 17/9/26

General

ECONOMIA EN CRISIS – Aprendiendo de la historia económica de Carles Manera

«ECONOMIA EN CRISIS – Aprendiendo de la historia económica» de Carles Manera, co-editat per Libros de la Catarata i l’editorial de la Universitat de les Illes Balears, de 285 pàgines dividit en 6 capítols i una conclusió. Amb pròleg de Joaquin Estefania. Carles Manera és un economista (Catedràtic d’Història Econòmica en el departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears. Doctor en Economia per la Universitat de Barcelona, i en Història per la UIB) que ha dut a la pràctica les seues propostes econòmiques quan va ser Conseller d’Economia, Hisenda i Innovació en el Govern de les Illes Balears de 2007 a 2011.

El llibre em va cridar l’atenció quan vaig llegir a una ressenya que Manera reivindicava, per damunt de tot, la història de la política econòmica com a instrument principal per entendre l’economia i, sobre tot, per a implementar polítiques econòmiques. Si bé no renega dels càlculs matemàtics i de l’econometria per a entendre, i explicar, els efectes de les decisions econòmiques no fa dels càlculs i la ciència un argument sobre la infal·libilitat de les propostes. És més al contrari, i ho explica al llibre, que autors que es podrien considerar conservadors, per dir-ho suau, han abusat dels càlculs teòrics matemàtics per imposar les seues polítiques econòmiques lliberals.

«Canvi econòmic i canvi polític s’interrelacionen.»

Als qui ens agrada l’economia no ens agrada com una disciplina aïllada del món i la societat, ens agrada perquè pensem que és determinant per a tota la resta de coses. Jo sempre que puc dic: «Estic en això dels diners per la política», és la meua manera de dir que una cosa condiciona a l’altra. Carles Manera diu «Cambio político y cambio económico se interrelacionan» que és una manera més elegant de dir la mateixa cosa; i a més posar-li un dinamisme que impregna les dos facetes: a llarg termini tot es mou. I és que un altre aspecte que m’ha agradat d’aquesta lectura és la reivindicació del Darwinisme com a base de la política econòmica: «[en economía] no hay un orden natural en el cual todo es la suma de las partes, sino que existen interrelaciones e interdepencias y sinergias que hacen impossible la predicción. Se trata, pues, de pensar el contexto y su complejidad.»

Al llarg del llibre m’he trobat amb molts llocs comuns, atès que Manera defensa una política econòmica progressista i orientada a la societat, a la part majoritària de la societat que no és aquell 1% més ric, contra el proteccionisme econòmics i els aranzels, contra l’austeritat que va ofegar els països del sud d’Europa en la crisi de 2008-2010, a favor de les polítiques de facilitat creditícia i d’increment de la despesa pública en la crisi del COVID-19… I també nombroses referències a autors dels quals tinc algun volum a la meua biblioteca: Paul Krugman, Thomas Piketty, Keynes, Robert Schiller, Zygmunt Bauman,…

Però si hi ha alguna cosa que m’ha impactat en gran forma ha estat el descobriment de l’estudi sobre els districtes industrials, la regeneració i revitalització dels mateixos. Els estudis realitzats a la zona de la Toscana i l’Emilia-Romagna a Itàlia o sobre el País Valencià realitzat per Ernest Lluch (i editat per Eliseu Climent). Tot un món de possibilitats que s’obri per a proposar un plantejament similar a la nostra zona de l’economia lligada a l’agricultura i concretament al cultiu de la taronja (el nostre districte econòmic en decadència particular). Conseqüent amb la lliçó principal del llibre: l’aplicabilitat de l’economia a la política, i vice-versa, vaig a veure què pot eixir d’aquest camí d’investigació i la seua aplicabilitat.

Un llibre molt recomanable, us deixe ací uns enllaços interessants:

Blog de Carles Manera

https://carlesmanera.com/

Libros de la Catarata

https://www.catarata.org/

General

FOCALITZA’T – Cal Newport (Trad.: Joaquim Toset)

El llibre de Cal Newport comença amb una introducció clarificadora del que va a ser, presenta els conceptes claus que es van a desenvolupar al llarg del llibre i ve a reforçar-los amb el referent de Carl Jung i el seu enfrontament amb Sigmund Freud.

El primer concepte que introdueix és el del micro-management, ha de quedar clar que anar a treballar cada dia, el presencialisme, no és en absolut garantia d’un bon treball i acaba el capítol amb un mantra expectant: «La vida profunda és una bona vida» Qui es pot resistir a seguir llegint?

 

El segon concepte, i pedra angular del llibre, és la «concentració a fons». Ací, en la primera part del llibre, l’autor ens explica, en tres capítols que:

  • La concentració a fons és valuosa.
  • La concentració a fons no és abundant.
  • La concentració a fons té significat.

És una part breu, 60 pàgines de les 257 que tenim per davant, que l’autor usa per convèncer-nos de les bondats de la concentració a fons. Ací mateix té un detall amb qui el llegim i ens avisa que malgrat ser un llibre d’autoajuda no ho és en el sentit que ens farà rics i triomfarem en la vida. «Si tingués eixe secret a l’abast no el compartiria en un llibre» ens diu en una rabotinada de sinceritat.

També ens recorda, i ho farà més vegades al llarg del llibre, que és més fàcil sucumbir a l’entreteniment i la distracció que convertir-se en un activista de la concentració a fons. Advertits estem que el que segueix no va a ser fàcil de dur a terme.

També en aquesta part apareix un mantra que és territori comú de molts llibres de gestió empresarial, de negocis, de gestió d’equips, o com siga que tu els coneixes: «Estas triste, no estes triste». Newport cau en la premisa de que tindrem allò que manifestem (abundància) i que evitarem allò en el que deixem de pensar (sofriment), que l’amígdala és el centre de les emocions i que s’activa amb imatges mentals i que hi ha estudis empírics, no diu quins en un llibre ple de notes al peu i farcit de referències acadèmiques, que demostren que la gent és més feliç al treball del que podem pensar. Supose que l’autor no podia deixar de repetir aquests axiomes tan de moda en els anys 10 del segle XXI. Bé és un punt en el que discrepe, deixem-ho ahí.

I ara ve la segona part, el rovell de l’ou del llibre: Les Normes. Les normes per aconseguir la concentració a fons, s’entén. I he de dir que és una part molt treballada, entenc que l’autor ha volgut establir una mena de rutina de treball a imitació dels 7 hàbits de Covey per a que si algú no arriba a l’estat de concentració a fons no siga per falta de mapa i instruccions. Aquesta segona part és la caixa de ferramentes de Newport per obtindre-la. A banda de Covey, l’autor ha recurrit ací a autors contemporanis experts en la gestió del temps i de la productivitat com Adam Grant, James Clear o Daniel Kahneman. Normal que siga una part del llibre tan recomanable.

Ara bé, aquest llibre ha envellit terriblement mal des de la seua publicació (2016) en tot allò que respecta a internet i les xarxes socials, en part s’enten perquè l’avanç de les xarxes socials i la tecnologia aplicada als smartphones ha estat exponencial i vertiginosa. Per això mateix censuraria, per caducat, el capítol «Norma número 3: abandona les xarxes socials». No és que discrepe, com en altres parts del llibre, és que directament està completament descontextualitzada.

El llibre acaba amb un conclusió molt personalista on l’autor ens relata com l’arribada a l’estat mental de la concentració a fons l’ha fet triomfar a ell en la vida, i crec que ahí està el principal obstacle per a poder recomanar aquest llibre. Cal Newport forma part d’una elit privilegiada que són els professors universitaris que manen del seu horari (Adam Grant dona classes sols durant un semestre i l’altre semestre de cada any el dedica a investigar i publicar) i amb una fortuna considerable que els permet dedicar moltes hores a no treballar (ni cobrar). La concentració a fons descrita al llibre no està a l’abast de qualsevol mortal i, en la meua opinió, voler posar-la en pràctica usant la «caixa de ferramentes» que ens ofereix l’autor sembla més fàcil del que realment arribarà a ser mai. Tot i això no vull deixar de dir que hi ha aspectes parcials de la idea molt interessants i que el llibre conté ferramentes útils per als «treballadors del coneixement» com ens defineix Newport.

Un llibre acceptable, que recomanaria no molt fortament fins al punt que si us interessa us el podria deixar i així no es gasteu diners amb ell.

General

ECONOMIA SENSE CORBATA – Ianis Varoufakis (Trad.: Antoni Balcells)

Portada llibre "Economia sense corbata" de Ianis VaroufakisPrimer que res advertir-vos que aquest és un llibre per a qui vol una introducció a l’economia amena i distinta de les habituals. Si teniu nocions bàsiques d’economia no us aportarà res. Hauria de ser un comentari innecessari doncs l’autor ja ho avisa ben al principi del llibre:

«Sempre he pensat que si no pots explicar les grans qüestions econòmiques de manera que els joves les puguin entendre, és que ni tu mateix les entens.»

El llibrer es presenta com una recopilació de cartes que presumptament Ianis ha enviat a la seua filla per explicar-li alguns aspectes elementals de l’economia. De totes formes la seua forma planera i de fer accessible alguns conceptes econòmics no és una necessitat de fer-se entendre a la seua filla, el mou la idea de desmuntar un dels axiomes no econòmics però molt lligats a l’economia:

«Des de fa bastant temps, els manuals d’economia, la forma dominant de la teoria econòmica, els suplements de la premsa i els comentaristes econòmics que apareixen als mitjans intenten convèncer-nos que els afers econòmics són massa tècnics perquè els simples mortals en puguin tenir opinió.»

Salvat el tema de les expectatives d’abans de llegir el llibre no puc estalviar-me destacar una de les afirmacions que conté, amb la que m’identifique molt: la societat en general, no sols els tècnics, els polítics o els entesos, hem de fer una funció de control sobre un aspecte tan important com ho és l’economia. Hi ha molt en joc i, hui per hui, els interessos d’alguns pocs no són els mateixos que els de la immensa majoria. Però si els deixem sols i encarregats de solventar els problemes que ells mateixa han creat… estem perduts.

«La tendència de les societats de mercat a produir crisis des del seu interior significa que hem de gestionar els diners col·lectivament a fi de, si no evitar la crisi, almenys alleujar la societat després d’aquesta.»

En eixe sentit desconfieu, ara i sempre, d’aquelles persones que reclamen una «desregulació» o un relaxament de la normativa que ateny a l’enconomia i les finances.

Per acabar, voldria destacar dos conceptes sobre la democràcia que l’autor comenta al seu llibre: «La democràcia, per més que avui funcione de manera inacceptable, continua sent l’única esperança de la humanitat respecte al medi ambient, al treball humà i, com hem vist, a la gestió dels diners.» i «El fet que les nostres democràcies siguin imperfectes o corruptes, no refuta el fet que la democràcia continua sent la nostra única oportunitat perquè no ens convertim en estúpids virus sobre el planeta Terra.»

Tanmateix no us vull desanimar a llegir aquest llibre, sovint és important fer llibres per a aprenents, no tots naixen ensenyants i fer que l’aproximació a una disciplina siga fàcil hauria de ser una obligació de tota la gent experta. En conclusió: un llibre recomanable per a gent que busca una introducció distinta a l’economia, prou amena i al mateix temps mot crítica amb el sistema econòmic actual.

General

Europa, 大井 (el Gran Pou) o una oportunitat per a la cultura pròpia

He acabat de llegir «El bosc de la foscor» de Cixin Liu, el segon llibre de la trilogia «El problema dels tres cossos», i m’ha encantat. Es diu que l’autor és un digne hereu d’Isaac Asimov i Arthur C. Clarke i no puc estar més d’acord. Pot ser per això m’ha agradat tant. L’autor introdueix un concepte interessant al seu llibre: la «sociologia còsmica» que es sembla tant a la psicohistòria de Seldon en la trilogia de La Fundació que estic segur que va ser el que em va captivar del llibre ja des del prefaci on s’assenten els axiomes de la sociologia còsmica.

Es sol dir que la ciència ficció és una manera intel·ligent de fer una crítica social ferotge escapant-se de la supervisió i censura dels governs autoritaris i totalitaristes que pensen que sols són històries de viatges espacials impossibles (cert que n’hi ha en qualsevol relat de sci-fi) i pistoles de rajos (també cert). Però la frase no és meua ni és anònima, és d’una de les «jefes» del gènere: Ursula K. Leguin, que en realitat va dir: «La ciència-ficció seriosa tracta tant del món real i dels éssers humans com ho fan les novel·les realistes.»

I vinc a dir això perquè en totes les ressenyes que he llegit del llibre en cap d’elles es fa menció a l’episodi del Grau Pou. Aquesta expressió fa referència a una època (en el llibre) indeterminada de la història de la humanitat de 50 anys de duració que es va donar entre els segles XXI i XXIII i que va consistir en derivar tots els recursos econòmics i naturals del planeta a polítiques armamentístiques de defensa contra la invasió alienígena i que va provocar l’empobriment de la societat, pel desviament de recursos d’assistència social i de la producció industrial no vinculada a les armes.

El cas és que, com si fora una premonició (el llibre és de 2008) la Comissió Europea ha presentat aquests mesos enrere (15/7/25) el nou Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2035 en el que assigna la major part dels recursos econòmics i financers de la Unió Europea a partides com el control de les fronteres i la contenció de la immigració i la defensa contra amenaces militars dels veïns de l’Est.

Però com no es pot abocar tot un continent a un Gran Pou (real) en el MFP es contemplen també les polítiques de vivenda i generació d’empleament. I, el que és més interessant, un recolzament a la cultura, els mitjans de comunicació i la societat civil. Tot això sota el Programa AgoraEU que també espera reforçar el sentiment de pertanyença i d’identitat europea enfortint els valors democràtics que la caracteritzen. En contraposició tant a les nacions autoritàries que s’hi oposen a aquests valors com l’enemic intern que tenen (tenim) en les forces emergents d’extrema-dreta.

El programa Àgora EU pot ser un refugi europeu per a la producció cultural pròpia que ens salve dels salvatges; els externs i els interns.

General

MICRO-GESTIÓ, la renúncia a les responsabilitats.

“Que una serventa de confiança reba les cartes enviades i feu que les cartes siguen escrites per la mà d’una serventa o un esclau” — Ovidi. L’Art d’estimar

 

La Fundació factor Humà, quan parla de micro-gestió, diu: «Una persona que ocupa un rol de lideratge ha de saber delegar, comunicar i guiar de manera efectiva. Però no sempre és fàcil. Molts/es caps segueixen optant per un control excessiu de les tasques i responsabilitats de les seves persones subordinades. Aquest tipus de gestió dels equips es coneix com a micro-gestió o micro-management i suposa un inconvenient per a l’eficàcia del propi lideratge i del conjunt del grup de treball.»

 

Jo em quede amb el final del paràgraf: «suposa un inconvenient per a l’eficàcia del propi lideratge i del conjunt del grup de treball.» Imagineu un equip de gent que ha de fer la seua tasca i li se planta allà al mig el seu cap, de qui depenen per a tantes coses (avaluació laboral, trasllats, ascensos, increments de sou, vacances, dies lliures,…) i els diu que no patisquen, que ell és un més i que va a «apagar focs» (literal) amb ells. Què passaria? Doncs segurament que el desenvolupament professional de l’equip es veuria seriosament afectat per tindre’l respirant darrere seu en tot moment. No és la millora manera de treballar.

Doncs això és el que ha fet Javier Faúndez, president de la Diputació de Zamora davant dels incendis que arrasen el seu territori i que el cos de bombers que depèn de l’administració que ell dirigeix estaven (estan) extingint. Al·legant la seua formació, i vocació, com a voluntari forestal s’ha plantat allà al mig de les tasques d’extinció i s’ha posat a lluitar en primera línia contra els incendis forestals.

Però si anem al motiu de perquè una persona directiva s’inclina per la micro-gestió com a forma de liderar un equip i d’exercir la seua responsabilitat caldria parlar del que deixa de fer. Perquè no es pot estar en dos llocs al mateix temps, hi ha que triar. I l’elecció no és innocent. Aquest home ha estat triat pel poble per a exercir les funcions de president d’una institució, que en un moment crític com aquest es pot considerar indispensable. I això requereix la gestió d’un equip de persones, inclosos els tècnics que controlen i dominen el territori i les circumstàncies adverses d’un incendi. I també ha estat triat per a prendre decisions. El fet que ell decline aquesta responsabilitat de manera tàcita enfundant-se en un equip de protecció i es llance a la muntanya a apagar focs diu molt de l’auto-consideració, cap, que té sobre la capacitació per exercir de directiu, de president de la Diputació de Zamora.

I si a tot això li sumem una fotografia publicada en els mitjans de comunicació afins, com la que il·lustra aquest escrit, vestit de bomber, envoltat de foc i flames… doncs ja ho tindríem: exaltació del polític-heroi. Aliment per als qui ens volen «llevar la grassa» burocràtica de l’administració pública afeblint un sistema de protecció universal i ens deixa en mans de Rambos que no estan preparats per a fer la feina que el poble els ha encomanat.

Dirigir Seduint , , ,

L’ART D’ESTIMAR – Ovidi

Ovidi, el poeta romà nascut a Sulmona l’any 43 aC, va escriure aquest llibre, el qual és considerat el primer manual del procés de seducció i que explica als seus lector com enamorar i aconseguir els favors d’una dona.

Es pot llegir el llibre d’Ovidi com un manual sobre com dirigir un equip de persones?

En tot cas caldria ser crític amb el text d’Ovidi en allò que respecta al seu discurs envers les dones. Es podria dir que de vegades, moltes vegades, ratlla la misogínia i el tractament que en fa de les dones no és el que m’agrada i, espere, que tampoc el compartiu vosaltres. Per llegir-lo hui en dia és imprescindible fer una actualització: passar per alt algunes afirmacions que conté l’obra del poeta com comentaris homòfobs i alguns comentaris que situen les dones en una posició de submissió i dona-objecte que en l’actualitat voldríem donar per superades o, si més no, deixar de col·laborar en allò que es mantinga en l’imaginari de la seducció. També, i ho hem d’agrair a la lluita feminista, caldria obviar els rols que Ovidi assigna a homes i a dones en l’obra original. La conquesta de les dones dels seus drets no ens pot dur a la renúncia fent una lectura literal del llibre del poeta.

Tinc la convicció que el plantejament de mesclar seducció i direcció d’equips amb Ovidi com a referència és original i atractiu.

He llegit CVNNVS SEXO Y PODER EN ROMA de Patricia González Gutiérrez mogut per un article que vaig veure en premsa. Buscava documentar-me sobre Ovidi, i a l’article se’l denostava. Vist que per al projecte que vull començar la figura d’Ovidi, i el seu llegat sobre la seducció, és cabdal em vaig decidir a veure que era allò que l’autora deia sobre el mestre de l’amor que havia provocat aquell titular sensacionalista. Spoiler: Era un titular per vendre diaris. Patrícia González ha realitzat un gran treball en el seu llibre, ens presenta les relacions sexuals en l’antiga Roma en el seu context i, ella mateixa ens adverteix que la cosa no té res a veure ni amb l’imaginari heterosexual associat a Calígula ni amb les bacanals romanes. A la introducció del llibre, de la pàgina XIII a la XXII l’autora ja ens posa en situació: “El sexe en Roma […] es basava en el poder, sempre era una relació entre un superior i un inferior, entre una persona activa i una passiva”, res de seducció, res de flirteig, res de goig compartit… Més endavant, a la pàgina XVI ens demana ment oberta “Sigueu dements, però imaginatius, intenteu comprendre més enllà de la caixa del nostre propi pensament. I useu les fonts amb cura”. Respecte al meu Ovidi, el titular era: “La historiadora Patrícia González, autora de “Cunnus” (sic), considera a Ovidio peor que Rubiales”. Després resulta que les 10 referències a Ovidi que té el llibre són prou repetitives, i si bé no li puc llevar la raó a l’autora en que no són precisament un model de relació a imitar no m’han llevat les ganes de prendre’l com a referència en aquest projecte de manual de direcció d’equips.

Si hui fem una cerca en Google combinant «dirigir persones» i «guerra» apareixen 24.000.000 de resultats aproximadament. I si repetim la cerca amb «seducció» apareixen «sols» 530.000 resultats. Personalment jo soc més partidari de la subtilesa de la seducció per aconseguir influir en altres i motivar-los per a que actuen. Com diu Robert Green: «La seducció és la capacitat de dirigir a la gent cap on volem que vaja».

General

EL MITO DEL LÍDER – Santiago Álvarez de Mon Pan de Soraluce

Aquest llibre m’ha interessat des de que me’l va reglar l’Associació de Directius de l’Economia Social, una organització valenciana impulsada per diverses cooperatives que ara ja no té activitat. Publicat en 2001, i del que s’han fet diverses re-edicions, el llibre ens parla de diversos atributs que una persona que ha de liderar equips haurà de tindre, segons l’autor. La cita inicial acaba amb un prec per al lector «…sense esperar la vinguda d’un líder salvador». Una proposta amb la que m’identifique.

Al respecte de la gestió del temps identifica a les persones que viuen el treball com una maledicció, que no li posen els cinc sentits a allò que fan a la feina, però sí a altres facetes de la seua vida “mantenint la seua energia personal immensa encoberta, oculta i inservible, tancada en les casernes d’hivern de la feina a l’espera amb ànsia el divendres, preludi del cap de setmana, els ponts, les festes laborals i les vacances”. Ell ho diu així de poètic, però estem parlant de la gent que sol saludar la vespra del cap de setmana amb un «per fi és divendres» o l’inici de la setmana amb un «és dilluns i no ho podem evitar». No seré jo qui diga que cal anar sempre content a treballar, ni que no has de tindre plans per al cap de setmana. Però precisament per això no cal amargar-se cada diumenge per la vesprada pensant en que l’endemà és dilluns, ni viure la setmana esperant el divendres per la vesprada.

 

Del treball en equip determina els trets principals que caracteritzen un equip ideal: tamany reduït, habilitats i capacitat complementàries, compromís de tots els membres per uns objectius, rendiment i processos comuns i responsabilitat compartida dels objectius alcançats.

Destaca la confiança i l’exigència, el sentiment de pertanyença, comunicació i involucració.

Proposa distingir entre les reunions decisòries i les merament informatives perquè «una cosa és reunir-se i una altra treballar en equip».

Cita les característiques dels equips d’alt rendiment que són: plenitud, responsabilitat, generositat, camaraderia i la sinergia que és al·lèrgica a l’homogeneïtat i igualtat en els equips. I estableix una premissa: «ningú és tan intel·ligent com la intel·ligència col·lectiva que se’n deriva de la suma de les intel·ligències personals»

Tots els membres de l’equip, des de la seua especialitat, han de conèixer el projecte en general i han de tindre informació de l’estat de les tasques de la resta de membres i del projecte en general, dirigint així des de la confiança i la credibilitat.

 

I sobre la comunicació subscric totalment el que diu: «Com que per aconseguir un equip eficaç cal comptar amb les millors habilitats de cadascú, per a conèixer-les és imprescindible la comunicació».

En qualsevol comunicació és imprescindible tindre un feedback detallat i continu de com s’han interpretat les converses i com afecten a la part executiva de les mateixes. Quan es detecten desviacions han de corregir-se aquestes, sense entrar a jutjar a l’interlocutor perquè en eixe moment es tracta de millorar la comunicació, no la relació.

 

Un llibre recomanable, compreu-lo i llegiu-lo. Si no el voleu comprar, me’l demaneu i us el deixe en préstec.

Dirigir Seduint, General , ,