LA VIA AUGUSTA DEL SEGLE XXI – Josep Vicent Boira

Aquest és un llibre molt difícil de resumir, així que vaig a centrar-me en dos, o tres, aspectes que he trobat més interessants i doneu-lo per recomanat. Feu-se amb ell i llegiu-lo, és un altre dels llibres que paga la pena triar.

El llibre està escrit amb una prosa molt engrescadora, podria haver-se tractat d’una mera acumulació de dades, totes imprescindibles, però Josep Vicent ho ha filat tot molt bé per a no fer-nos perdre l’interés de la història.

Perquè parlem d’història: de la història de la vessant mediterrània de l’actual Estat Espanyol sobre la que han intervingut, a mode de tauler de Risk els diferents ents imperials “des de l’antiga Roma del segle I, la Roma catòlica al XV, el París del XIX, el Washington dels anys seixanta del segle XX o la Brussel·les actual”. Fins i tot s’insinua l’interés de la Xina, actual, en el corredor, lligant-lo en la ruta de la seda de Marco Polo. Camí  que, segons especula l’autor, alguns dirigents xinesos deuen tindre penjat, en forma de quadre, al seu despatx. I tots ells han tingut una concepció de la franja de territori que va des d’Algesires a Cervera com a una part d’un tot més gran del que formem part i al que cal cuidar i dotar d’infraestructura. Això versus l’Espanya radial. Si parlàrem d’un combat ja sabeu amb qui estaria jo, si seguim la metàfora del combat podríem estar guanyant-lo. Al llibre hi ha eixa il·lusió.

Un dels temes que més m’atrau del corredor mediterrani és tota la contribució que va a fer a l’aconseguiment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible postulats per la ONU. Josep V. Ja comença a parlar-ne des del capítol 2, al capítol 8, ja quasi al final del llibre, quan ens adverteix que l’obra pública associada al corredor ha de tindre en compte l’impacte que tindrà amb l’entorn natural i amb el medi ambient: “Ha de demostrar que la decisió de construir també és una bona decisió des de la perspectiva ambiental. […] Han de respectar-se uns límits del camp de joc. I avui més que mai. I que en aquesta nova fase és necessària una nova manera d’enfocar la inversió pública”. I ja en acabar el mateix capítol quan fa referència a que el corredor “és l’ariet fonamental que permet combatre el canvi climàtic, aconseguir la descarbonització del transport…”

L’altre aspecte que em fascina del corredor i que està molt present també al llibre és tota la potencialitat de transformació econòmica que se’n deriva. El nou paradigma no va a ser sols que el corredor trenque l’estructura radial d’Espanya prenent el protagonisme que la força humana i econòmica del territori que recorre mereix. Hi ha que tindre en compte també l’aparició de les estacions intermodals, on es produiran els intercanvis de mercaderies que recorreran Europa. El transport per carretera està cridat a sofrir una transformació i aquestes intermodals van a ser nous pols d’atracció econòmica que connectaran tren (Europa) amb ports i aeroports, generant noves dinàmiques econòmiques. Aquestes estacions intermodals actuaran, a la manera de xicotets lil·liputencs, de teixidors de fils cohesionadors de l’economia europea aconseguint l’efecte “Gulliver” que diu que la suma de petites forces constitueix finalment una potència formidable. Segons Josep Vicent “El futur del corredor determinarà el futur de les infraestructures, el transport i la logística de tot l’Estat”.

Acabe amb un dels primers fragments del llibre que he subratllat: “[…] el component geogràfic i cartogràfic del corredor mediterrani fa que, tot i no saber res de geografia, puguem veure que ens permet relacionar-nos amb moltes terres, però de manera especial amb les del nord. El nord com a concepte ha estat sempre un objectiu desitjable entre nosaltres, i la seua semàntica s’estén molt més enllà de caracteritzar un punt cardinal”

No puc deixar d’evocar a Espriu i a aquell professor de l’EGB, del mateix nom que l’autor, que un dia m’explicà que el poema parlava del nostre encaix en una Europa moderna. L’europeisme ja buscava el seu lloc fa temps i pot ser el corredor mediterrani ens l’aproparà més ràpidament del que pensàvem.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

General

EL TRANSPORT I ELS OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (O.D.S.) i l’Agenda 2030 de la Unió Europea, són uns acords intergovernamentals plantejats per les Nacions Unides als Estats per a lluitar contra el canvi climàtic. Un canvi que es va fent present amb els fenòmens meteorològics cada vegada més extrems que ja patim a casa nostra. Es sol dir, a mode de toc d’atenció, que el planeta està en perill, però jo trobe que el planeta té una llarga vida per davant i que son nosaltres, la humanitat, qui està amenaçada per les desforestacions, inundacions, temporals greus i altres desastres. El planeta ens sobreviurà, però nosaltres sofrirem en les nostres carns els efectes de la falta de consciència ecològica.

Foto: Efectes de la gota freda a Alemanya (2022) – THILO SCHMUELGEN (REUTERS)

S’estima que el  sector energètic provoca la major part de les emissions contaminants de CO2, un 25% de les quals es donen al continent europeu. El nivell de consciència ecològica entre la ciutadania va en augment i, en tant que consumidors, les empreses es veuen afectades pel canvi d’actitud de les persones. Havent de virar en formes de fer per minimitzar les conseqüències dels nous hàbits dels consumidors.

El sector transport és un dels més afectats. S’estima que el 70% dels gasos hivernacle a Europa prové del transport per carretera. Així una de les mesures dutes a terme per part de les empreses del transport de mercaderies per carretera  ha estat el canvi de part de la flota amb vehicles propulsats per gas natural. Malgrat que el preu del gas és un dels efectes col·laterals de la crisi de preus de l’energia que estem sofrint ara mateixa. Altres empreses mostren a la ciutadania el seu compromís ecològic amb concentració de flota elèctrica en zones urbanes que els permet visualitzar el seu compromís en la lluita contra el canvi climàtic.

El tren en aquesta lluita porta un cert avantatge: l’emissió de CO2 que genera un viatge en tren és molt inferior a un per carretera o per aire. També el sector ha anat incorporant l’eficiència ecològica a les successives modernitzacions que han acompanyat les millores tècniques dels elements ferroviaris. Els viatges en tren de persones i de mercaderies emeten tan sols un 0,5% dels gasos d’efecte hivernacle. La creu d’aquesta eficiència és que tan sols un 7% de passatgers o un 10% de mercaderies utilitzen el tren.

El cotxe, un altre dels agents del transport de passatgers, s’ha trobat amb el problema de ser un cas d’èxit: Els vehicles personals, familiars, són en els que els consumidors més capacitat d’influència tenen i la “puissance” del cotxe elèctric dels últims temps (La consultora McKinsey preveu que els cotxes elèctrics suposaran en 2030 un 75% de la venda de cotxes familiars) ha provocat un excés de demanda que ha fet pujar els preus del liti, un dels components essencials dels vehicles elèctrics, entre un 20 i un 30% més en el darrer any.

En quant al transport marítim l’aposta, per exemple en Balearia, també ha anat pel gas. La implantació de motors duals combinant els de gas liquat i els de fueloil ha suposat una inversió de quasi 400 milions d’euros i els han permès reduir un 30% les emissions d’efecte hivernacle.

Sembla clar que la transformació ecològica va a vindre acompanyada d’una pujada de preus i és una demanada generalitzada en el sector del transport que el govern hauria de fer algun gest en aquest sentit per fomentar la transformació ecològica de les empreses i evitar que es repercutisca aquest encariment en els consumidors.

General

CRIPTOESTAFES, DOS EN UNA SETMANA

Fa unes setmanes vaig veure el documental de Netflix “No confíes en nadie: Tras la pista del rey de las criptomonedas”  on (spoiler) es conta la historia de Gerry Cotten que va morir en India a finals de 2018 emportant-se amb ell les contrasenyes que donaven accés als  150 milions de dolars. Però no. Els 150 milions no estaven, ni se’ls esperen: Cotten se’ls havia gastat fent realitat el tren de vida que sempre havia somniat. Cosa necessària, imprescindible, per atraure a més de 1.200 inversors a la seua empresa QuadrigaCX d’intercanvi de diners reals per criptomonedes (majoritàriament Bitcoins).

Al llarg de documental es van intercalant els testimonis d’algunes persones que han perdut els seus estalvis que havien depositat en QuadrigaCX. És dificil empatitzar amb la gent que busca unes ganàncies ràpides sense haver d’esforçar-se però no seria correcte concloure amb un “s’ho mereixen” per voler obtindre guanys grans, fàcils i ràpids, això va en la naturalesa humana. El que trobe criticable és no fer un mínim d’investigació en on poses els teus diners.

Estafes financeres hi ha moltes. Per exemple està la del nazareno, que consisteix en  fer un pagament ràpid, anticipatori inclús, de la mercaderia comprada en una o dos ocasions i en la tercera, quan es compra una quantitat molt més gran que en les dos primeres es deixa de pagar. Una altra és l’estafa piramidal, que consisteix en replegar diners prometent un gran retorn en forma de tipus d’interès molt més elevat que el que paguen les entitats financeres i que es sosté perquè la remuneració de la inversió es fa amb diners de les últimes persones que s’han apuntat a la inversió. Pagar als primers (els de dalt) amb els diners dels últims (els de baix) ens forma la imatge mental de la piràmide.

Gerry Cotten, el responsable de QuadrigaCX, tenia antecendents d’haver participat en estafes com aquestes dos. I la seua genial idea va ser donar-li una patena de modernitat amb una web d’intercanvi de criptomonedes, remunerar altament les inversions, inclús per dalt d’allò que estava pactat amb els seus clients i agafar els diners dels darrers inversors per beneficiar els primers i atraure així nous inversors a la piràmide.

No investigar això en l’època en que google et dona accés als registres mercantils, de marca, de llicències i de conflictes econòmics (inclús en altres països) és el que em fa pensar que la gent que va perdre els diners invertits en la darrera estafa de Cotten s’ho mereixien.

Aquesta setmana passada hi havia a Badalona una “convenció” sobre criptomonedes, adreçada a joves. L’empresa que ho organitzava es dedica  a oferir informació sobre comerç de divises estrangeres, futurs i accions. Té sis empreses vinculades, 2 d’elles dissoltes per morositat, dos domiciliades a l’estranger i les altres dos no tenen seu física pròpia, sinò que comparteixen domicili amb altres empreses. L’administradora única de l’empresa és la parella d’una persona investigada a Canadà per estafa en empreses d’inversió financera, investigació que va concloure amb el bloqueig d’accés a internet de la mateixa per ser on captava inversos joves i sense formació financera.

No m’apanya la inversió en criptomonedes però si aneu a invertir mireu aquestes coses abans, no després, com van fer els de QuadrigaCX. Parlem de tres clicks i dos búsquedes en Google. De tota manera la gent que ha acudit a la convenció aquesta també podria pensar que alguna cosa no va bé si a les portes del pavelló hi ha una colla de gent protestant i reclamant als organitzadors que els tornen els diners que han invertit.

General

Coachs de sobres de sucre

¿No diríeu que ja cansa la filosofia de sobres de sucre amb frases motivacionalsl? (“Estás triste, no estés triste” és la meua no-preferida)

Linkedin és una xarxa social que, com moltes altres, en ocasions ha derivat cap a usos distints del fundacionals: Propaganda i publicitat, captació de “clients” per a cripto-sistemes Ponzi, intents de lligar amb perfils atractius,etc. És normal, la gent som socials i projectem el que som allà on estem.

Una de les versions més exteses és la de promoció de cursos de lideratge, de coachs, que ens ofereixen millorar la nostra vida professional, i ens ho volen demostrar amb paràboles llunyanes.

Llunyanes perquè ja sabem que el sant fa més miracles com més lluny està. O pot ser perquè els textos quan més remots, en el temps i en l’espai, són més difícils de comprovar. A mi el que més em torba d’aquestes lliçons és que per un bon final es sacrifica la veracitat de la història que ens presenta com a exemple, ho trobe quasi insultant.

Fa unes setmanes vaig topar amb una d’elles el format de la qual em va recordar moltes altres.

“El último rey de una comunidad…”

Aquesta en concret parla d’un rei molt cruel, però molt, que tenia una rehala de gossos als qui llençava els seus servents quan havien comés algún error. Ojo, no els hi llençava els seus enemics, era als servents (aka empleats) amb els qui alimentava els gossos. I amb això ja ens fem una idea del caràcter del rei (aka “jefe”). Aquest és el #personatge1 de la història, aquell amb qui no ens voldríem convertir els qui llegim el Linkedin del coach.

El #Personatge2 de la història som nosaltres: una persona que, treballant, ens equivoquem un dia. Ahí ens identifiquem plenament, qui no s’ha equivocat mai?

I la història ens conta que el servent protagonista s’equivoca un dia, el rei el condemna als gossos i aquell li demana un plaç de 10 dies per fer una gestió (amb els gossos). Els ensinistra i arribat el dia de la devorasión el servent és llençat al corral i els gossos no se’l mengen.

El rei s’estranya de l’actitud dels gossos, clar, com nosaltres llegint la història. Però no tant si voleu. Perquè nosaltres ja hem captat la paràbola: Cal ser respectuosos amb els col·laboradors, no tirar-los als gossos per a que els devoren si més no. I també que el rei hauria de ser tolerant amb els errors. Però el que em crida l’atenció és el final de la història: “El rei, vesquent el comportament dels animals, se’n va adonar del seu error i va ordenar el que criat fora alliberat”. Anem a veure. Vosaltres penseu que un rei que té per costum tirar als gossos als servents que s’equivoquen per a que siguen devorats va a rectificar res? Va a ni tan sols reconèixer que s’havia equivocat?  O, com a mínim, que el càstig era desproporcionat? Aquest rei mataria, d’una altra manera, el servent i després mataria els gossos, no ens equivoquem. Que hi ha gent que és irredimible ho sabem. I ni Mr Wonderful ens ho pot endolcir això. A mi els gestors d’intel·ligència emocional que confien tan poc en la meua intel·ligència no em donen confiança.

General

El saldo de la balança fiscal entre el País Valencià i l’estat espanyol: un desastre que no es pot amagar

El País Valencià aporta més recursos a l’estat dels que en rep en inversions i finançament de serveis

En unes declaracions del 2013 al diari Levante-EMV, Vicent Soler (aleshores degà de la Facultat d’Economia de la Universitat de València) asseverava: “El dèficit del finançament del País Valencià es remunta a l’època franquista.” I en una entrevista més recent, del 3 de novembre d’enguany, al mateix diari, Vicent Soler (ara conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana) reivindica la inclusió en el projecte de pressupost autonòmic per al 2022 d’un import de vora mil milions d’euros no reconeguts en les inversions per al País Valencià previstes per l’estat espanyol. La cosa ha estat com una mena d’insistència en la reivindicació institucional d’aquell infrafinançament que ja evidenciava el 2013 i que ha estat repetit en l’exigència de 1.360 milions d’euros més en cadascun dels pressupostos del Botànic des del 2015.

Crida l’atenció que, igual ara que el 2013, la “conversa” entre País Valencià i Madrid s’haja de dur des de les declaracions i els colps de puny institucionals en forma de pressupostos autonòmics. Que no hi ha un fòrum on parlar d’aquestes coses, direu?

Sí, n’hi ha un: el Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes (CPFF). Un òrgan consultiu del Ministeri d’Hisenda creat el 1980 format per la ministra d’Hisenda i els consellers d’Hisenda de cada comunitat autònoma. Entre altres, l’última de les funcions que li reconeix la llei de creació és: “En general, tot aquell aspecte de l’activitat financera de les comunitats autònomes i de la Hisenda de l’estat que, atesa la seua naturalesa, necessite una actuació coordinada.”

Que, fent una interpretació lliure, es podria definir com: “un fòrum per a contenir i marcar el debat sobre el finançament autonòmic en el marc de l’estat espanyol.” I això és així perquè cada comunitat autònoma sempre vol més i la manera que té l’estat d’estalviar en aquest increment de despesa és retardar acords que puguen implicar més dotacions per a algun territori. I ho fan plantejant-ho com un joc de suma zero en què tot allò que es done de més, respecte d’exercicis anteriors, a una de les parts haurà de detraure’s a una altra. Sense entrar al debat de la (in)justícia del model.

Però,  com es determina la bondat del model? Hi ha diverses maneres. A mi m’agrada parlar de la balança fiscal, definida com un recompte dels diners que genera un territori, el meu, que són aportats a una caixa comuna, diguem-ne estat espanyol, i un altre recompte dels diners que qui controla el CPFF inverteix en el mateix territori. La diferència és allò que ens falta. I sembla un poc difícil d’entendre, però ens falten diners. Dels diferents mètodes de càlcul del resultat de la balança fiscal, el més acceptat  per a fer aquest recompte i centrar-se en l’assignació territorial dels ingressos i les despeses és el de flux monetari. Ho afirmen, entre altres, Guillem López i Casasnovas, de la Universitat Pompeu Fabra; Modest Guinjoan, de la Universitat Autònoma de Barcelona; i Xavier Cuadras Morató, també de la Pompeu Fabra.

I quin saldo ens dóna la balança fiscal entre el País Valencià i l’estat espanyol calculada per flux monetari? Un desastre. Vull dir, el País Valencià aporta més recursos a l’estat dels que rep en inversions i finançament de serveis. I això any rere any. En l’estudi publicat pel Ministeri d’Hisenda el 2005 (sí, 2005, no n’han fet cap més, era donar munició als territoris infrafinançats), el País Valencià tenia un saldo negatiu del 6,33%. Dit d’una altra manera, el 6,33% d’allò que recaptàrem (i des d’aleshores, que la cosa no s’ha arreglat en absolut) se’l quedaren a Madrid. En l’estudi “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, de Rafael Beneyto (actual director general de Tributs de la Generalitat Valenciana), publicat per la Fundació Nexe, hi ha un apartat en què compara el finançament rebut per les comunitats autònomes i la seua població: el País Valencià va rebre, aproximadament, 192 euros per capita menys que la mitjana dels habitants de l’estat espanyol. Els nostres diners van ser repartits entre territoris no valencians. Però atenció: entre territoris més rics que el País Valencià.

I això no ha canviat gens, ha empitjorat. Amb dades del 2019, segons un estudi d’Ángel de la Fuente, quan la nostra posició en el PIB per capita de l’estat espanyol era l’onzena en el sistema de liquidació de finançament autonòmic del mateix any ocupàvem la posició… última!

El problema, en definitiva, és que ens quedem, any rere any, sense els nostres diners. Que tampoc no demanem a l’estat que ens finance amb diners aliens, com es fa en més indrets. Demanem el que és nostre. I que el nostre país, el País Valencià, puga, per exemple, tindre les infrastructures ferroviàries i de transport que necessita l’economia valenciana. Perquè serà amb una gestió centrada en el territori que s’impulsarà el corredor mediterrani, per dir alguna inversió imprescindible i que no es veu tan prioritària a Madrid.

Demanem que el País Valencià puga tindre les infrastructures ferroviàries i de transport que necessita l’economia valenciana. Perquè serà amb una gestió centrada en el territori que s’impulsarà el corredor mediterrani, per dir alguna inversió imprescindible i que no es veu tan prioritària a Madrid.

O l’ensenyament en valencià. No sols l’ensenyament, no sols la proporció alumnat/professorat, o les millores en infrastructures escolars: parlem d’usar els nostres diners per a fomentar i potenciar l’ús de la nostra llengua, de la nostra cultura. Fer, en definitiva, amb els nostres diners, el nostre País Valencià amb la llengua i la cultura pròpies.

General

EL BITCOIN I LES TULIPES

Sovint es compara una bombolla especulativa a la crisi de les tulipes de 1636. Segons alguns historiadors i economistes, considerada la primera fallida econòmica de l’aleshores incipient sistema capitalista. Però jo associe el bitcoin a les tulipes per una sèrie que vinc d’acabar de veure: The Serpent, on un diplomàtic dels Països Baixos investiga una sèrie de crims i un altre diplomàtic americà, davant la dificultat de pronunciar bé el seu cognom el bateja amb el nom de ”tulipa”. La sèrie conta com un jove, amb ajuda dels seus còmplices, engatussa en la Malàisia dels 70 al altres joves aventurers idealistes per robar-los, i després matar-los. Tot un exercici de seducció que realitza repetitivament fins al punt que se’l considera un assassí en sèrie. I l’engany, o la seducció, són la clau de la meua associació.

Bitcoin és… crec que guanyarem temps si parlem del que NO és: No és una moneda , no és un bé tangible ni és una participació en forma d’accions d’una empresa real. És el resultat d’un càlcul matemàtic molt complex, que ha aconseguit fer codis informàtics únics, difícils de desxifrar i que es posen a la venda. Quan comprem bitcoins estem comprant un codi informàtic.

Però què fa que algú use diners per gastar-los en un codi informàtic? La seducció. La possibilitat d’enriquir-se ràpidament sense esforç (a qui no li atrau això?), la facilitat de contractar amb una simple app instal·lada al seu mòbil, les ganes d’estar a la moda i no tindre la sensació d’estar al marge d’un grup cada dia més nombrós, el baix esforç econòmic que necessita (des de 30€), el poder dominar una conversa de sobre-taula com si fores un dels arcans de la nova economia,…

I l’engany. Perquè no es conta tot mai. El món del bitcoin no és aquell món idíl·lic que ens volen vendre. Hi ha comissions, i no són poques, de què penseu que viuen els fabricant de l’app que us haureu de descarregar. Hi ha els lladres, són diversos els atacs al empreses comercialitzadores de criptomònades que han acabat amb les existències allà depositades. I no parle dels anys dels inicis de la moda aquesta, parle del mes d’agost passat on es va perpetrar un robatori de 610milions de dòlars en bitcoins i altres criptomonedes. Hi ha el tema de la conversió “de tornada” dels bitcoins a moneda de curs legal. Perquè hi ha també la part romàtica de qui aposta per una moneda descentralitzada, al marge de l’economia capitalista i anònima, romanticisme que s’acaba quan veu que la cotiçació de la seua inversió frega el cel i vol convertir-la en euros, per poder-se’ls gastar.

Podríem parlar també del preu de venda: Aquestes són les cotiçacions consultades mentre escric aquest article: 1 BTC = 48.092,97 Dolars, o 48.079,20 Dolars o 48.147,90 Dolars segons on es consulte. Són tres cotiçacions distintes en un mateix moment. A quin preu vendríeu si tinguéreu bitcoins? És una pregunta trampa, no podeu respondre. No es pot saber. Vendríeu al preu que el vostre intermediari diguera que val el bitcoin, no hi ha cap lloc oficial on el bitcoin cotice. Ni que dir que el preu seria el que li interessara a l’empresa que us fa d’intermediària, no a vosaltres.

Açò ens porta a l’experiment que està fent El Salvador adoptant el bitcoin com a moneda de curs legal. Que valdria comprar unes esportives de 30€ en bitcoins? 0,000624BTC o 0,000623BTC? Perquè les tendes d’allà ja anuncien que el tipus de canvi, de moment, és el que marque el teu intermediari. En general a mi em fa la impressió que la cosa no els està anant molt bé: Chivo Wallet, l’app que permet dur el bitcoin en el mòbil a El Salvador, va col·lapsar, la cotiçació del bitcoin ni es va moure quan el president d’El Salvador va fer l’anunci de l’esdeveniment i va caure quan es va fer efectiva, el país ha bloquejat dels seus pressupostos un saldo en dòlars equivalent al 800% de l’import en bitcoins que ha posat en circulació. O siga que una moneda que no necessita cap recolzament de l’economia real per a tindre vida pròpia ha requerit un bloqueig de 150 milions de dòlars “per seguretat” segons declaracions del president Nayim Bukele per fer circular 17,3 milions de dolar en bitcoins.

Mentre s’observa l’evolució de la decisió en El Salvador, de moment per poder usar els beneficis dels nostres bitcoins cal vendre la inversió per fer diners.  I per comprar bitcoins es paga una comissió així com per vendre bitcoins també es paga una comissió. Com en qualsevol compra-venda de divises o d’accions. Però la diferència ací és que la venda no és immediata, pot tardar. Sol tardar. I pot ser hores, dies o setmanes. I amb la volatilitat que té el bitcoin el temps és molt valuós. I sabeu què? El temps de venda es pot acurtar pagant més comissió. Tot plegat, molt just i transparent no sembla, no?

Però sabeu realment què em preocupa de tot açò? L’efecte seducció i engany de “La serp” en els nostres joves. Per a mi, i treballe en això, la gent adulta no necessita tanta prevenció. Són responsables de les seues decisions i tant em fa si inverteixen en fòrum Filatélico, Bosques Naturales, el cognac de Ruiz Mateos o en bitcoins. Però la nostra joventut, que viu pegada a una pantalla de mòbil, on un de cada tres anuncis en twitter o Instagram són intermediaris de compra-venda de bitcoins, on tot és fàcil, on el tik-toks parlen de com obrir comptes a l’estranger “per a que no et controlen”, on s’ofereixen a gestionar les xicotetes inversions que en tota seguretat van a perdre. Que per menudes no es reclamaran i faran més riques a les noves cases d’apostes. Perquè el nou criptomón que se’ls planteja és com un joc pera ells on ara ja no guanyarà la banca, però qui perdrà continuarà essent la gent més vulnerable i desprotegida.

General , , ,

El Cercle d’Influència i el Cercle de Preocupació de Covey en l’assessorament financer

Em declare fan dels #7habits d’Stephen R. Covey, no d’ell. En aquest cas aplicaria fermament allò de separar l’autor de la seua obra. Però trobe que la seva obra és una ferramenta poderosíssima en tot l’àmbit de la gestió de persones. Un  dels llibres que supera repetidament la meua porga de literatura “d’empresa” que he de fer cada vegada que la meua prestatgeria es queda xicoteta és el seu  “7 hàbits de la gent altament efectiva”. I de totes les ferramentes de (auto)gestió que hi conté, si hi ha una cosa que em té captivat és la part del Cercle d’influència i el Cercle de preocupació.

Diu: “El nostre Cercle d’influència inclou aquelles coses sobre les que podem afectar directament. El nostre Cercle de Preocupació inclou totes les coses que ens importen però sobre les que tenim poc o cap control”. La representació gràfica és molt visual: dos cercles concèntrics, l’interior representa el Cercle d’Influència, l’exterior el de Preocupació. El Cercle exterior (preocupació) és fixe, és el límit i l’interior, el d’influència, és flexible: es pot fer més gran o més menut. L’àrea de la superfície del primer cercle indica el grau d’ocupació que tenim sobre les coses que podem controlar, la corona circular que es dibuixa entre aquest i el cercle exterior és l’àrea que representa l’àmbit de preocupació sobre les coses que ens afecten però que no podem fer res per a solventar-les.

Un exemple domèstic: Quan vens d’estendre la roba i plou. Si ja estàs fora de casa, treballant lluny, doncs res. Sols pots preocupar-te perquè la roba es banyarà, i si la pluja porta fang de l’arena del Sahara doncs també s’embrutarà. El cercle de preocupació serà molt gran. Però ho serà perquè ho hem deixat fer gran nosaltres. Si haverem buscat la previsió de l’oratge abans d’estendre o si haverem penjat la roba a cobert (actuacions que haveren fet gran el cercle d’influència) la roba no s’havera banyat. Que havera plogut fang ens preocuparia, però no tant perquè la roba estaria salvada (l’àrea del cercle de preocupació seria ben estreta).  

La teoria en Stephen R.Covey: “Un Enfocament Reactiu es dona quan ens centrem en les coses que no podem controlar, aleshores tenim menys temps i energia per a les coses sobre les que podem influenciar. En conseqüència, el nostre Cercle d’Influència disminueix. En canvi amb un Enfocament Proactiu, quan ens centrem en les coses que podem influenciar, expandim els nostres coneixements i experiència, i generem confiabilitat. Com a resultat, el nostre Cercle d’Influència augmenta.”

 “La persona més poderosa és aquella que és totalment ama de sí mateixa.”

(Aristòtil)

Un altre exemple pràctic aplicable en l’assessorament financer: Quan una persona inversora escolta les nostres propostes seria bo centrar-la en el seu Cercle d’Influència: aconsellant que la inversió, si és arriscada, es limite a la part de capital que no va a necessitar en el curt termini. O que, si cap la possibilitat, diversifique la seua inversió en diferents productes amb característiques distintes en quant a venciment, volatilitat, possibilitats de liquidessa en cas necessari i rendibilitat estimada. Així fent-li veure que té una gran capacitat de decisió en molts aspectes de la seua inversió, fem gran el seu Cercle d’Influència i, al mateix temps, fem menut el Cercle de Preocupació davant aspectes que poden vindre a enterbolir la inversió però que afectaran mínimament a la decisió i a la creença que ha invertit de manera conscient i ben assessorada.

Acabe amb un exercici del llibre que us comentava: Considereu en què ocupeu el vostre temps i energia en un dia normal. Anoteu cada activitat en el cercle corresponent i feu per a què les activitats i pensaments del Cercle d’Influència siguen més que les del Cercle de Preocupació. Per exemple:

  1. Identifiqueu una situació (de treball o personal) que us represente un repte; una que el frustre i per la qual teniu certa responsabilitat.
  2. Identifiqueu àrees de preocupació.
  3. Identifiqueu àrees que podeu influenciar.

Quines accions aneu a realitzar aquesta setmana que estiguin dins del vostre Cercle d’Influència?

General

14F: Anàlisi urgent i gratuïta

Ahir 14 de febrer, dia dels enamorats en el Corte Inglés i Mercadona, es celebraren les eleccions presidencials a Catalunya. Cap novetat, i si us conte que ha guanyat l’independentisme tampoc seria cap novetat. Bé, per ser estrictes caldria dir que ha guanyat el PSC però unes eleccions les guanya el partit que pot fer govern i el Partit dels Socialistes de Catalunya no pot fer govern. (La Catalunya no independentista no és una opció homogènia: PP + Cs + VOX + Comuns + PSC? No ho veig.)

 L’independentisme sí. O Esquerra Republicana de Catalunya per continuar amb el purisme. Els vots, i els escons del parlament, a les eleccions del 14F a Catalunya que ha rebut l’independentisme han superat el 50%. Una societat dividida diran alguns, però si fem una anàlisi més fina diríem que dins l’independentisme ha guanyat l’opció més pragmàtica, ni l’esquerra revolucionaria ni l’opció partidària de proclamar unilateralment la independència. Ha guanyat el “sit and talk” que pot sonar disruptiu però que no diu res ofensiu: “anem a parlar” és una opció molt conciliadora.

I diria que així ho ha llegit el mercat, mireu la gràfica de l’IBEX35 del dia després: tot controlat. Ara toca parlar, coma Quebec, com a Escòcia i demostrar que la política és l’art de governar les persones amb el seu consentiment.

General

Matissar l’algoritme

“Sempre que siga possible substituir el judici humà per una fórmula, al menys hem de considerar aquesta possibilitat”

Al capítol 21 “Intuïcions vs fórmules” de “Pensar rápido, pensar despacio” escrit per  Daniel Kahneman es cita a Paul Meehl que en la seua obra “Clinical vs. Statistical predictions: A theoretical Analysis and review of the evidence” asseverava que una fórmula algorítmica que usara una fracció de la informació que, habitualment, es posa a disposició d’humans experts tindria un elevat percentatge d’encert en l’estimació d’un resultat futur. Parlava de la predicció de les notes finals d’estudiants novells al final d’un periode lectiu, la probabilitat de la violació de la llibertat condicional, la idoneïtat de les famílies adoptives,… i l’avaluació de riscos de crèdit en entitats financeres.

Meehl assegurava que els experts humans són inferiors als algoritmes a l’hora de prendre decisions perquè, primer, per a fer les seues prediccions els humans usen complexes combinacions de factors per justificar la seua resposta, i això fa que es reduesca la seua validesa. I, segon, per la inconsistència dels humans: preguntats dos vegades, en dos moments distints, sobre la mateixa qüestió, donem respostes distintes. Els judicis dubtosos no poden ser predictors vàlids, de res. Probablement la disparitat de veredictes sobre una qüestió amb les mateixes dades tinga un origen ambiental, climatològic, de confortabilitat, o falta d’ella, de la persona decisòria, del seu estat anímic o fisiològic. Les fórmules no tenen influències externes: amb les mateixes dades donen el mateix resultat.

Més endavant Robyn Dawes en el seu article “The robust beauty of impromer linear models in decision making” va reafirmar la teoria de Meehl concretant que en la metodologia d’ús d’un algoritme de regressió múltiple no calia ponderar les dades. I el matiç de no ponderar és important perquè fa possible desenvolupar algoritmes útils sense investigació estadística prèvia. Les fórmules que es basen en estadístiques existents o en el sentit comú són més fàcils d’adquirir/alimentar i freqüentment donen molts bons resultats en prediccions. Dawes ens posa un exemple ben senzill per il·lustrar allò d’una fórmula amb sentit comú i usant dades simples que ens pot fer una predicció sobre l’estabilitat conjugal.

Dit això, és normal que la idea que una combinació mecànica d’unes poques variables (existència, o no, de descuberts en compte, ingressos declarats, altres compromisos de pagament, duració de l’operació de finançament sol·licitada) puga superar la subtil complexitat del judici humà els semble als analistes experimentats falsa. Però aquesta és una reacció normal, les nostres preferències sempre estaran més amb allò que percibim com a natural que amb allò sintètic. Més amb la persona que amb la màquina.

“Els agents 007 no sols serveixen per a matar, de vegades la seua virtuositat resideix en saber quan no matar.”

(Ralph Fiennes en James Bond’ Spectra – 2015)

Tot i això, la intuïció afegeix un valor inclús en la decisió presa per un algoritme, però sols després de reunir de forma disciplinada informació objectiva i puntuar amb la mateixa disciplina les característiques separadament. Kahneman ens aconsella no confiar sense més en el judici intuïtiu però tampoc rebutjar-lo.

Com a anecdota diré que participe en un projecte per a la millora de la concessió de préstecs personals i, entre d’altres bones aportacions, en l’última reunió un company va dir: “L’únic cas en que jo entraría en contradicció amb el dictamen de l’escòring d’un préstec seria per a no donar un finançament que l’algoritme ha aprovat”. És a dir, el sentit comú ens hauria de dur  a analistes que ens cosiderem experts a confiar en l’algoritme, però amb possibilitat de millorar, d’afinar, la predicció.

Prendre decisions seguint els models de Meehl i Dawes requereix relativament poc d’esforç però molta disciplina, com a mínim ser una persona metòdica i coherent, ser responsable en les conseqüències de les decisions que prenem i en última instància, matissar a l’algoritme.

General

A favor de la reforma dels plans de pensions

El govern d’Espanya va estar uns mesos llençant globus sonda sobre la reforma dels plans de pensions a propòsit de la reforma de les pensions i de la reformulació del Pacto de Toledo. En concret dins l’estudi  del mes de juliol de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) s’analitzaven els incentius fiscals existents actualment a l’Estat Espanyol derivats dels plans de pensions i s’apuntava que no acomplien la seua funció d’incentivar de forma individual l’estalvi a llarg termini. O siga que disminuïen la recaptació fiscal i no servien per a construir el matalaf necessari en el moment de la jubilació. Però la paraula clau és “individual”. I finalment, als pressupostos generals de l’estat per a 2020 hi figura la primera pedra de la reforma.

Aquesta  proposta de modificació ha estat qualificada per l’Instituto de Estudios Economicos (IEE) com a “més política que econòmica” ja que consisteix bàsicament en continuar  incentivant l’estalvi privat per a, una vegada arribat el moment de la jubilació, complementar els ingressos amb el rescat dels diners estalviats però no tant de forma individual si no més  bé col·lectiva, a través de les empreses.

Així els beneficis fiscals en els plans individuals es limitaran a 2.000€ per persona i any (front als 8.000€ actuals) i les aportacions a plans de pensions d’empresa (exactament iguals però constituïts des de les empreses per a tots els seus treballadors) que també es beneficien actualment d’una fiscalitat favorable fins a 8.000€,  passaran a tindre beneficis fiscals en aportacions de fins a 10.000€.

La idea és revertir una situació que en l’actualitat prima les rendes més altes: No som la majoria de persones treballadores les que podem destinar 8.000€ de part del nostre estalvi a plans de pensions (intocables des del moment de la constitució fins al dia de la jubilació) i les persones que sí ho fan… no necessiten estímul fiscal per a estalviar. En xifres: El 10% dels contribuents (els més rics) són els qui s’aprofiten del 66% de benefici fiscal.

La intencionalitat de la jugada és clara i és, com bé ha detectat l’IEE, política. Amb aquest canvi de modalitat les persones que obtinguen un estalvi d’unes rendes distintes de les del treball no podran beneficiar-se de la mateixa fiscalitat favorable que els treballadors per compte aliè. I si deixen d’aportar també deixaran de beneficiar-se d’unes bonificacions fiscals que l’exercici anterior van suposar 1.084 milions d’euros.  Que les persones que més tenen deixen d’aportar als seus plans de pensions no suposarà cap perjudici per a les arques estatals, més bé al contrari.

D’altra banda l’objectiu és clar: revertir la situació actual en Espanya en la que sols un treballador de cada 6 té un pla de pensions que complementarà la seua jubilació i acostar-se a les xifres europees on 1 treballador de cada 2 tenen aquestos plans de pensions. Aconseguir evitar la crisi social que podria suposar que tota la generació del Baby-boom arribe a la seua jubilació i s’esgoten els recursos no deixa de ser, també, el rerefons de la reforma que, a més de llevar incentius fiscals a les classes altes, trasllada la responsabilitat d’assegurar una jubilació digna dels treballadors a ells mateixa i la seua pròpia motxilla.

David Oliver

12-11-2020




General