Dirigir seduint

«ECONOMIA EN CRISIS – Aprendiendo de la historia económica» de Carles Manera, co-editat per Libros de la Catarata i l’editorial de la Universitat de les Illes Balears, de 285 pàgines dividit en 6 capítols i una conclusió. Amb pròleg de Joaquin Estefania. Carles Manera és un economista (Catedràtic d’Història Econòmica en el departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears. Doctor en Economia per la Universitat de Barcelona, i en Història per la UIB) que ha dut a la pràctica les seues propostes econòmiques quan va ser Conseller d’Economia, Hisenda i Innovació en el Govern de les Illes Balears de 2007 a 2011.

El llibre em va cridar l’atenció quan vaig llegir a una ressenya que Manera reivindicava, per damunt de tot, la història de la política econòmica com a instrument principal per entendre l’economia i, sobre tot, per a implementar polítiques econòmiques. Si bé no renega dels càlculs matemàtics i de l’econometria per a entendre, i explicar, els efectes de les decisions econòmiques no fa dels càlculs i la ciència un argument sobre la infal·libilitat de les propostes. És més al contrari, i ho explica al llibre, que autors que es podrien considerar conservadors, per dir-ho suau, han abusat dels càlculs teòrics matemàtics per imposar les seues polítiques econòmiques lliberals.

“Canvi econòmic i canvi polític s’interrelacionen.”

Als qui ens agrada l’economia no ens agrada com una disciplina aïllada del món i la societat, ens agrada perquè pensem que és determinant per a tota la resta de coses. Jo sempre que puc dic: «Estic en això dels diners per la política», és la meua manera de dir que una cosa condiciona a l’altra. Carles Manera diu «Cambio político y cambio económico se interrelacionan» que és una manera més elegant de dir la mateixa cosa; i a més posar-li un dinamisme que impregna les dos facetes: a llarg termini tot es mou. I és que un altre aspecte que m’ha agradat d’aquesta lectura és la reivindicació del Darwinisme com a base de la política econòmica: «[en economía] no hay un orden natural en el cual todo es la suma de las partes, sino que existen interrelaciones e interdepencias y sinergias que hacen impossible la predicción. Se trata, pues, de pensar el contexto y su complejidad.»

Al llarg del llibre m’he trobat amb molts llocs comuns, atès que Manera defensa una política econòmica progressista i orientada a la societat, a la part majoritària de la societat que no és aquell 1% més ric, contra el proteccionisme econòmics i els aranzels, contra l’austeritat que va ofegar els països del sud d’Europa en la crisi de 2008-2010, a favor de les polítiques de facilitat creditícia i d’increment de la despesa pública en la crisi del COVID-19… I també nombroses referències a autors dels quals tinc algun volum a la meua biblioteca: Paul Krugman, Thomas Piketty, Keynes, Robert Schiller, Zygmunt Bauman,…

Però si hi ha alguna cosa que m’ha impactat en gran forma ha estat el descobriment de l’estudi sobre els districtes industrials, la regeneració i revitalització dels mateixos. Els estudis realitzats a la zona de la Toscana i l’Emilia-Romagna a Itàlia o sobre el País Valencià realitzat per Ernest Lluch (i editat per Eliseu Climent). Tot un món de possibilitats que s’obri per a proposar un plantejament similar a la nostra zona de l’economia lligada a l’agricultura i concretament al cultiu de la taronja (el nostre districte econòmic en decadència particular). Conseqüent amb la lliçó principal del llibre: l’aplicabilitat de l’economia a la política, i vice-versa, vaig a veure què pot eixir d’aquest camí d’investigació i la seua aplicabilitat.

Un llibre molt recomanable, us deixe ací uns enllaços interessants:

Blog de Carles Manera

https://carlesmanera.com/

Libros de la Catarata

https://www.catarata.org/

El llibre de Cal Newport comença amb una introducció clarificadora del que va a ser, presenta els conceptes claus que es van a desenvolupar al llarg del llibre i ve a reforçar-los amb el referent de Carl Jung i el seu enfrontament amb Sigmund Freud.

El primer concepte que introdueix és el del micro-management, ha de quedar clar que anar a treballar cada dia, el presencialisme, no és en absolut garantia d’un bon treball i acaba el capítol amb un mantra expectant: «La vida profunda és una bona vida» Qui es pot resistir a seguir llegint?

El segon concepte, i pedra angular del llibre, és la «concentració a fons». Ací, en la primera part del llibre, l’autor ens explica, en tres capítols que:

• La concentració a fons és valuosa.
• La concentració a fons no és abundant.
• La concentració a fons té significat.

És una part breu, 60 pàgines de les 257 que tenim per davant, que l’autor usa per convèncer-nos de les bondats de la concentració a fons. Ací mateix té un detall amb qui el llegim i ens avisa que malgrat ser un llibre d’autoajuda no ho és en el sentit que ens farà rics i triomfarem en la vida. «Si tingués eixe secret a l’abast no el compartiria en un llibre» ens diu en una rabotinada de sinceritat.

També ens recorda, i ho farà més vegades al llarg del llibre, que és més fàcil sucumbir a l’entreteniment i la distracció que convertir-se en un activista de la concentració a fons. Advertits estem que el que segueix no va a ser fàcil de dur a terme.

També en aquesta part apareix un mantra que és territori comú de molts llibres de gestió empresarial, de negocis, de gestió d’equips, o com siga que tu els coneixes: «Estas triste, no estes triste». Newport cau en la premisa de que tindrem allò que manifestem (abundància) i que evitarem allò en el que deixem de pensar (sofriment), que l’amígdala és el centre de les emocions i que s’activa amb imatges mentals i que hi ha estudis empírics, no diu quins en un llibre ple de notes al peu i farcit de referències acadèmiques, que demostren que la gent és més feliç al treball del que podem pensar. Supose que l’autor no podia deixar de repetir aquests axiomes tan de moda en els anys 10 del segle XXI. Bé és un punt en el que discrepe, deixem-ho ahí.

I ara ve la segona part, el rovell de l’ou del llibre: Les Normes. Les normes per aconseguir la concentració a fons, s’entén. I he de dir que és una part molt treballada, entenc que l’autor ha volgut establir una mena de rutina de treball a imitació dels 7 hàbits de Covey per a que si algú no arriba a l’estat de concentració a fons no siga per falta de mapa i instruccions. Aquesta segona part és la caixa de ferramentes de Newport per obtindre-la. A banda de Covey, l’autor ha recurrit ací a autors contemporanis experts en la gestió del temps i de la productivitat com Adam Grant, James Clear o Daniel Kahneman. Normal que siga una part del llibre tan recomanable.

Ara bé, aquest llibre ha envellit terriblement mal des de la seua publicació (2016) en tot allò que respecta a internet i les xarxes socials, en part s’enten perquè l’avanç de les xarxes socials i la tecnologia aplicada als smartphones ha estat exponencial i vertiginosa. Per això mateix censuraria, per caducat, el capítol «Norma número 3: abandona les xarxes socials». No és que discrepe, com en altres parts del llibre, és que directament està completament descontextualitzada.

El llibre acaba amb un conclusió molt personalista on l’autor ens relata com l’arribada a l’estat mental de la concentració a fons l’ha fet triomfar a ell en la vida, i crec que ahí està el principal obstacle per a poder recomanar aquest llibre. Cal Newport forma part d’una elit privilegiada que són els professors universitaris que manen del seu horari (Adam Grant dona classes sols durant un semestre i l’altre semestre de cada any el dedica a investigar i publicar) i amb una fortuna considerable que els permet dedicar moltes hores a no treballar (ni cobrar). La concentració a fons descrita al llibre no està a l’abast de qualsevol mortal i, en la meua opinió, voler posar-la en pràctica usant la «caixa de ferramentes» que ens ofereix l’autor sembla més fàcil del que realment arribarà a ser mai. Tot i això no vull deixar de dir que hi ha aspectes parcials de la idea molt interessants i que el llibre conté ferramentes útils per als «treballadors del coneixement» com ens defineix Newport.

Un llibre acceptable, que recomanaria no molt fortament fins al punt que si us interessa us el podria deixar i així no es gasteu diners amb ell.

Primer que res advertir-vos que aquest és un llibre per a qui vol una introducció a l’economia amena i distinta de les habituals. Si teniu nocions bàsiques d’economia no us aportarà res. Hauria de ser un comentari innecessari doncs l’autor ja ho avisa ben al principi del llibre:

“Sempre he pensat que si no pots explicar les grans qüestions econòmiques de manera que els joves les puguin entendre, és que ni tu mateix les entens.”

El llibrer es presenta com una recopilació de cartes que presumptament Ianis ha enviat a la seua filla per explicar-li alguns aspectes elementals de l’economia. De totes formes la seua forma planera i de fer accessible alguns conceptes econòmics no és una necessitat de fer-se entendre a la seua filla, el mou la idea de desmuntar un dels axiomes no econòmics però molt lligats a l’economia:

“Des de fa bastant temps, els manuals d’economia, la forma dominant de la teoria econòmica, els suplements de la premsa i els comentaristes econòmics que apareixen als mitjans intenten convèncer-nos que els afers econòmics són massa tècnics perquè els simples mortals en puguin tenir opinió.”

Salvat el tema de les expectatives d’abans de llegir el llibre no puc estalviar-me destacar una de les afirmacions que conté, amb la que m’identifique molt: la societat en general, no sols els tècnics, els polítics o els entesos, hem de fer una funció de control sobre un aspecte tan important com ho és l’economia. Hi ha molt en joc i, hui per hui, els interessos d’alguns pocs no són els mateixos que els de la immensa majoria. Però si els deixem sols i encarregats de solventar els problemes que ells mateixa han creat… estem perduts.

“La tendència de les societats de mercat a produir crisis des del seu interior significa que hem de gestionar els diners col·lectivament a fi de, si no evitar la crisi, almenys alleujar la societat després d’aquesta.”

En eixe sentit desconfieu, ara i sempre, d’aquelles persones que reclamen una «desregulació» o un relaxament de la normativa que ateny a l’enconomia i les finances.

Per acabar, voldria destacar dos conceptes sobre la democràcia que l’autor comenta al seu llibre: «La democràcia, per més que avui funcione de manera inacceptable, continua sent l’única esperança de la humanitat respecte al medi ambient, al treball humà i, com hem vist, a la gestió dels diners.» i «El fet que les nostres democràcies siguin imperfectes o corruptes, no refuta el fet que la democràcia continua sent la nostra única oportunitat perquè no ens convertim en estúpids virus sobre el planeta Terra.»

Tanmateix no us vull desanimar a llegir aquest llibre, sovint és important fer llibres per a aprenents, no tots naixen ensenyants i fer que l’aproximació a una disciplina siga fàcil hauria de ser una obligació de tota la gent experta. En conclusió: un llibre recomanable per a gent que busca una introducció distinta a l’economia, prou amena i al mateix temps mot crítica amb el sistema econòmic actual.

He acabat de llegir «El bosc de la foscor» de Cixin Liu, el segon llibre de la trilogia «El problema dels tres cossos», i m’ha encantat. Es diu que l’autor és un digne hereu d’Isaac Asimov i Arthur C. Clarke i no puc estar més d’acord. Pot ser per això m’ha agradat tant. L’autor introdueix un concepte interessant al seu llibre: la «sociologia còsmica» que es sembla tant a la psicohistòria de Seldon en la trilogia de La Fundació que estic segur que va ser el que em va captivar del llibre ja des del prefaci on s’assenten els axiomes de la sociologia còsmica.

Es sol dir que la ciència ficció és una manera intel·ligent de fer una crítica social ferotge escapant-se de la supervisió i censura dels governs autoritaris i totalitaristes que pensen que sols són històries de viatges espacials impossibles (cert que n’hi ha en qualsevol relat de sci-fi) i pistoles de rajos (també cert). Però la frase no és meua ni és anònima, és d’una de les «jefes» del gènere: Ursula K. Leguin, que en realitat va dir: «La ciència-ficció seriosa tracta tant del món real i dels éssers humans com ho fan les novel·les realistes.»

I vinc a dir això perquè en totes les ressenyes que he llegit del llibre en cap d’elles es fa menció a l’episodi del Grau Pou. Aquesta expressió fa referència a una època (en el llibre) indeterminada de la història de la humanitat de 50 anys de duració que es va donar entre els segles XXI i XXIII i que va consistir en derivar tots els recursos econòmics i naturals del planeta a polítiques armamentístiques de defensa contra la invasió alienígena i que va provocar l’empobriment de la societat, pel desviament de recursos d’assistència social i de la producció industrial no vinculada a les armes.

El cas és que, com si fora una premonició (el llibre és de 2008) la Comissió Europea ha presentat aquests mesos enrere (15/7/25) el nou Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2035 en el que assigna la major part dels recursos econòmics i financers de la Unió Europea a partides com el control de les fronteres i la contenció de la immigració i la defensa contra amenaces militars dels veïns de l’Est.

Però com no es pot abocar tot un continent a un Gran Pou (real) en el MFP es contemplen també les polítiques de vivenda i generació d’empleament. I, el que és més interessant, un recolzament a la cultura, els mitjans de comunicació i la societat civil. Tot això sota el Programa AgoraEU que també espera reforçar el sentiment de pertanyença i d’identitat europea enfortint els valors democràtics que la caracteritzen. En contraposició tant a les nacions autoritàries que s’hi oposen a aquests valors com l’enemic intern que tenen (tenim) en les forces emergents d’extrema-dreta.

El programa Àgora EU pot ser un refugi europeu per a la producció cultural pròpia que ens salve dels salvatges; els externs i els interns.

He trobat el llibre molt interessant. Consisteix en un xicotet manual (unes 100 pàgines) de com prendre decisions. Com a moltes altres coses, a decidir, una persona hi aprèn. No naix ensenyada. El que és estrany és que persones que tenen llocs de responsabilitat, amb gent al seu càrrec, no tinguen aquesta faceta de la direcció ben apresa, o siga requisit imprescindible per exercir el càrrec.

Destacaria del llibre la part que aconsella comptar amb l’equip en tot el procés de decidir, més enllà de delegar algunes de les decisions. També tracta d’una manera tangencial un apartat de direcció d’equips en què dona consells prou interessants al respecte. L’autor explica que els equips sempre estan presents en les diverses fases de la presa de decisions: predecisió, diagnòstic, comunicació amb la gent i anàlisi posterior de la decisió presa.

Posem un exemple: suposem que esteu al càrrec de la Conselleria d’Emergències de la Generalitat Valenciana i que hi ha una situació de pre-emergència, que els dies previs us han arribat senyals de que es pot complicar, o no. I que el dia de l’emergència el vostre cap té un compromís, no massa important, no massa urgent però que li ve de gust atendre i a més l’ha estat preparant durant molt de temps. Sabeu que tindrà una repercussió mediàtica i afectarà al principal mitjà de comunicació audiovisual valencià, quasi res.

Explota la crisi i cal prendre una decisió mentre ell està incomunicat, no per impediments tècnics sinó per voluntat pròpia, ha penjat el cartell de «no molesteu» al seu estat de WhatsApp. Aleshores ve la preparació prèvia amb algunes preguntes-guia: La decisió a prendre és important? La deleguem? Decidim ja? Necessitem opinions inicials? Necessitem un comitè per a prendre la decisió? O és una decisió urgent? La resposta a aquestes preguntes és cosa vostra perquè el vostre cap ha decidit no estar, i decidiu que cal delegar la decisió en un comitè, diguem-li CECOPI.

Després ve la primera fase, el diagnòstic, on cal tindre en compte el context (la gent està confiada perquè abans de desaparèixer, el president ha dit que a les 18h tot es calmaria i que les Universitats han exagerat cancel·lant la seua activitat) i la descripció de la situació (s’apropa una revolució meteorològica que arrasarà tot al seu pas però la gent està tranquil·la i confiada perquè veu que no informeu de res i a més el president ha dit que no calia). Però el comité ha sabut fer un diagnòstic i ha concluït que el desastre va a ser gran i que ja ha començat, cal prendre una decisió.

Ara ve la segona fase, la de plantejar opcions per després triar la que serà la vostra decisió. Ací la teoria us ho posa fàcil, ho limita a fer-se dos preguntes: Quant podem guanyar si, després de decidir, tot va bé? i Quant podem arribar a perdre si fracassem? La primera pregunta, probablement, us la respondrieu amb un: «no guanyarem res perquè ja és tard; mentre pensàveu, desconnectàveu els participants telemàtics de la reunió i s’esforçàveu en contactar amb el vostre cap que continuava desaparegut, tot el mal està fet i la vostra decisió no canviarà gran cosa» Per situar-nos en el nostre exemple, eixe moment seria, probablement, quan toca decidir si envieu el missatge d’alerta a la població. A la segona pregunta, la resposta, ara la sabem, és «vides humanes», a més de danys materials.

La tercera fase és la de detectar els biaixos de l’equip i del líder: Cal identificar els biaixos, raonaments simples i mancats de fonaments, que en eixe context poden donar-se al llarg del procés, per descartar-los si no tenen un fonament sòlid. Quines són les creences anteriors que determinaran la decisió a prendre? El negacionisme del canvi climàtic? No tindre una visió de conjunt i estar mirant tota l’estona en direcció contrària a les pantalles del 112 i els correus de la Confedreació Hidrogràfica del Xúquer? La mala imatge per al turisme que crearà una alarma governamental? I rebutjar-los.

L’última fase abans de prendre la decisió és gestionar la incertesa. Si penseu que no teniu totes les dades, que no penseu clar perquè encara no us heu orientat, si ja sabeu de la segona fase que la conseqüència de no prendre una decisió és pitjor que la de decidir una mesura extrema… actueu! Advertiu a la gent, talleu els desplaçaments, confineu a la població. Fareu perdre molts diners als vostres, sí. Però salvareu vides.

Després d’aquestes quatre fases l’autor ens diu que cal prendre la decisió i després completar el procés amb un anàlisi posterior, que consisteix a avaluar-ne les conseqüències, una vegada s’ha pres. I recomana evitar tres errors quan es comunique la decisió a la població:

1) Centrar-se massa en el què i no explicar per què heu pres la decisió.

2) Comunicar sols una vegada, a travès d’un esdeveniment. Cal aprofitar cada ocasió per explicar perquè s’ha pres la decisió. A no ser que l’estratègia siga amagar el cap dins d’un forat al terra i voler desviar l’atenció amb un «ara estem centrats en la recuperació».

3) Comunicar sols a través del líder. Tot l’equip hauria d’estar connectat en aquest punt. No val dimitir o destituir per traure del focus als qui estaveu en primera línia. La veu que cal escoltar no és la d’una persona que no estava.

“El treball en equip, la intel·ligència emocional i la capacitat de discussió dels seus membres convergeixen en bones decisions i resultats” Però quan no hi ha equip es transforma en decisions dolentes i resultats desastrosos.

 
Us deixe les quinze recomanacions de l’autor que poden servir per a prendre millors decisions:

1. Classifiqueu la decisió segons la importància i decidiu si la delegueu o no.
2. Separeu les coses urgents de les importants. Rumieu el temps que us calga abans de decidir sobre temes importants.
3. La cultura de l’equip és la base per a decidir amb encert.
4. Aprofiteu la diversitat de punts de vista dins de l’equip.
5. Genereu moltes opcions. Trianguleu-les amb persones de l’equip i intenteu també destruir-les: si hi resisteixen n bones idees.
6. Identifiqueu i limiteu els biaixos: l’ego, els interessos personals, les pors, les emocions…
7. Quantifiqueu les probabilitats de guanyar. Assumiu riscos calculats.
8. Enteneu les conseqüències de la decisió, a curt i llarg termini.
9. Apreneu dels errors.
10. Mireu sempre el bosc; no us perdeu en els detalls.
11. Si hi ha molta incertesa, testeu la decisió de manera limitada abans d’aplicar-la globalment.
12. Sigau envejósos.
13. Sigau fidel a vosaltres mateix.
14. Planifiqueu de manera detallada la comunicació de la decisió.
15. Decidiu. Qui no ho fa no s’equivoca, no aprèn i no assumeix les seues responsabilitats.

I també la bibliografia, que, com sol passar en els bons llibres, és una invitació a ampliar el camí començat:

— Mindset the New Psychology of Success (Carol S. Dweck)

— The Road Ahead (Bill Gates)

— Thinking, Fast and Slow (Daniel Kahneman)

— The Infinite Game I Start with Me (Simon Sinek)

— The Black Swan (Nassim Nicholas Taleb)