EL  NOU PORT DE VALÈNCIA NO HA DE SER, NECESSÀRIAMENT, EL PORT DE MADRID

Fa uns dies es va escenificar a l’Edifici del Rellotge, seu emblemàtica del Port de València, el plàcet del govern a l’ampliació del Port. Oscar Puente, ministre de Transport i Mobilitat Sostenible, va anunciar que en el proper consell de ministres s’aprovaria l’ampliació.

Uns dies abans, a Madrid, organitzat per la Fundació Connexus que es dedica al foment de l’intercanvi empresarial entre Madrid i el País Valencià, es va realitzar un acte reivindicatiu en favor de l’ampliació. En aquest acte hi va haver, al meu parer, la desafortunada intervenció de la presidenta de la Comunitat de Madrid qualificant el nostre port com a “el puerto de Madrid”. Desafortunada perquè cap col·lectivitat es troba còmoda amb un gentilici possessiu com eixe. No agrada llegir, per molt popularitzats que estiguen, L’Alcúdia de Crespins, Corbera d’Alzira ni “Gandia, la playa de Madrid”.

Jo estic completament segur que no era la intenció de la presidenta Isabel Díaz d’apropiar per a Madrid el capital econòmic i logístic valencià. Trobe que sols era la seua manera de fer referència a la relació prioritària de Madrid amb el Port de València per davant de la resta de ports estatals, a més que ni tan sols era una expressió seua. En l’anterior cimera de la Fundació Conexus ja va ser dita per Aurelio Hernández, aleshores president del Port de València. Estic segur que feia referència a la preeminència de la Comunitat Autònoma de Madrid tant com a client com a proveïdor de les mercaderies que passen pel nostre port.

El cas és que ara, tota resistència és fútil. I ja em disculpareu el pessimisme, però tot el peix està venut. Malgrat la desfeta ecològica i la greu afectació de les platges properes així com de l’Albufera, no hi ha camí de retorn. O si, però jo no el veig. Pragmàtic com soc pense que ara caldria aprofitar la nova infraestructura per a benefici dels valencians i valencianes.

El passat diumenge 10/12, amb motiu de la cimera Conexus, Josep Vicent Boira, coordinador per al Corredor Mediterrani del Govern d’Espanya escrivia en El País un article on posava en valor el treball realitzat amb el Corredor els darrers 10 anys “[El Corredor] ha pasado de estar marginado en los planes españoles y no figurar en los europeos a ser un potente instrumento de relanzamiento logístico, cohesionador y de descarbonización”. En el mateix article Boira explica, encara que no ho diu així, el “peatge” que el Corredor Mediterrani ha tingut que pagar a l’haver de connectar amb els Corredors Central i Cantàbric; però no com una càrrega, sinó fent de la necessitat virtut, hi veu les possibilitats econòmiques i comercials per al transport de mercaderies en xarxa també “intra” Estat Espanyol i no sols en el primigeni disseny nord-sud del Corredor Mediterrani.

Però més enllà del trànsit de contenidors entre Madrid i el nostre port, segons l’informe “La economia valenciana 40 años después del Estatut d’Autonomia de 1982” elaborat per l’IVIE en juny de 2022 en l’apartat “Comercio de bienes de la C. Valenciana con el resto de regiones españolas en 2019” trobem que “En 2019 los principales mercados regionales como clientes para la Comunitat Valenciana eran los de Catalunya, Castilla-La Mancha, la Región de Murcia y Madrid. Y como proveedores Catalunya, Andalucia, la Región de Murcia, Madrid y Castilla-La Mancha”. Segons aquestes dades el tràfec amb Madrid era de l’11% com a client i també 11% com a proveïdor. Amb la resta de comunitats autònomes indicades era del 61% com a clients i el 68% com a proveïdors d’aquestes comunitats autònomes.

Jo trobe que el nou port de València pot ser una poderosa palanca per potenciar el transport i la logística amb tot el nostre mercat natural. Hem de pensar en que la zona denominada “Golden Banana” o «European Sunbelt”, que nosaltres coneguem com el Corredor Mediterrani, està conformada per 21,6 milions de persones, amb l’activitat econòmica  que se’n deriva. La capil·laritat de l’Espanya connectada en xarxa gràcies a l’avanç de la infraestructura del Corredor Mediterrani de la que us parlava abans ens permetrà arribar millor a les comunitats autònomes que conformen més del 50% de la nostra relació comercial.

El port de València és Corredor Mediterrani i les possibilitats que obri no són sols per a Madrid, o no havien de ser-ho.

General

DAR Y RECIBIR – Adam Grant (Trad.: Isabel Murillo)

Un llibre molt interessant, vaja per davant. Ens parla de com millorar en la nostra vida professional essent bona persona. Com em podia resistir a llegir aquest manual d’instruccions?

El llibre fa bo, i defèn al llarg de les seues quasi 400 pàgines, que podem triomfar més en la vida fent el bé per la resta de persones que ens acompanyen. Repudia els models de “Les 48 lleis del poder” de Robert  Greene i  de “L’art de la guerra” de Sun Tzu la qual cosa ja ens dona una idea de la seua orientació no convencional en el món dels negocis i els desenvolupament professional

És un llibre amb una forta base científica i recolza pràcticament cadascuna de les línies impreses  en estudis de tipus psicològic i sociològic que han estat realitzats per científics socials. El seu apèndix amb més de 350 referències, entre elles de Brian Uzzi i de Daniel Kahneman, ho demostra.

Com no pot ser d’una altra manera, des de la publicació de “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva” hi ha unes pinzellades de la “doctrina” Covey repartides entre les seues pàgines, com allò de “buscar el resultat guanyar-guanyar o no hi ha tracte” que l’autor anomena “toma y cada generoso” .

El llibre comença amb una classificació de les persones en “donants”, “receptors” i “equilibradors”. Els donants són les persones que desinteressadament ajuden a la resta. Els receptors són els qui no donarien mai res si no esperaren rebre més a canvi, la seua vida és un negoci i han de guanyar (ells) sempre. I els equilibradors són els qui donen però sols si intueixen que poden rebre en la mateixa intensitat. Al començar a llegir el llibre jo em vaig identificar amb els equilibradors, després vaig canviar de perspectiva.

Trobem també una dedicació important a la xarxa de persones amb la que ens relacionem i com ho fem des del punt de vista de la classificació anterior.

Més endavant l’autor comença a introduir el concepte del que també parla el llibre  “L’estratègia de l’oceà blau” d’engrandir el pastis i no centrar-se en prendre la part més gran del pastis. Personalment un dels conceptes que més m’ha agradat i molt millor explicat que en el llibre de l’oceà blau.

Al capítol “trobar el diamant en brut” topem amb el tema de  la motivació que també està molt present en el llibre. Allò de les profecies auto-complides i la diferència de resultats entre tractar a una persona segons penses que és o tractar-la com penses que pot arribar a ser dispara el seu potencial.

La manera de comunicar és una altra part important del llibre. “Comunicar sense força” li diu Grant. I a mi, que no soc amic de les estridències, m’ha encantat eixe capítol.  Es parla ací d’humanitzar les relacions laborals, de la venda consultiva, del prestigi i l’ego,…

Quan l’autor diu que “els donants d’èxit són tan ambiciosos com els receptors i els equilibradors” és quan comença a dividir la categoria de “donants” de la que parlava en el primer capítol i introdueix el concepte de donant ”otherish” (que no té traducció i que la traductora anomena “otristes” per poder continuar la lectura). Aquesta és la categoria de negociador en la que m’inscric després d’haver completat la lectura del llibre. I és el sentit del mateix, clar.

 Cap al final del llibre ens trobem amb consell per evitar, si decidim ser “donants otheristes”, que la gent se n’aprofite de nosaltres. Amb tècniques de detecció de “receptors” sense escrúpols o “equilibradors” massa estrictes i de com fer-los canviar d’actitud a una altra més propera a la nostra, i al bé comú. En aquest capítol és on hi ha la referència a l’hàbit 4 (Pensar guanyar-guanyar) de Covey. El capítol següent és, precisament, la forma en que alguns “receptors” han canviat a “donants”.  El “Cercle de reciprocitat” és un concepte molt interessant que estic segur que pagaria la pena dur a terme. En faré una prova i ja us contaré com em va la cosa.

El llibre acaba amb una crida a l’acció, explicant com podem posar en pràctica allò que s’ha anat explicant al llarg dels capítols anteriors. Diria que (quasi)* totes les iniciatives que recomana són interessants, us còpie els enllaços als que fa referència i que estan actius:

  1. www.giveandtake.com
  2. www.jobcrafting.com
  3. www.meetup.com/106miles
  4. www.freecycle.org
  5. www.366randomacts.org

*L’excepció és el BNI. Una organització amb la que no puc. He topat amb ella tres vegades en la vida i diria que és tot el contrari del que diu ser, però igual és la meua impressió. Una impressió que ve de que cap persona de les que he conegut vinculades d’alguna manera al BNI han acabat aportant res.

General

L’edat, l’assessorament financer i la fin du monde

El passat diumenge 28 de maig ens va donar a més d’alguna sorpresa electoral dos lectures interessant s publicades en la meua premsa habitual: Dos entrevistes, una en El País Semanal, a Pino Montesdeoca, modelo amb 60 anys i ex-treballadora del sector financer. I una altre article d’Iñaki Ortega en “ACTIVOS” el suplement econòmic del diari Levante-EMV on escrivia sobre l’edadisme prenent com a referència a Joe Biden.

A l’article d’ACTIVOS em crida l’atenció que l’autor reivindique l’avançada edat de diversos referents intel·lectuals de tots els temps  fent referència a la seua genialitat. Ens parla de  Plató, Goya, Picasso i Miguel Ángel; sobre tot per aquest últim. Perquè jo sempre havia pensat que Miguel Ángel havia creat el David als 26 anys i que tota la resta de la seua obra l’havia feta també en la seua joventut. I es que eixa és la cosa: com associem la genialitat a la joventut i, per contraposició, la decadència a l’edat.

El cas pot ser que aquell ideal de fantasia de tindre els 25 anys però sabent el que sabem ara a la maduresa pot ser no siga tan necessari. Els 25 estan bé, no ho vaig a negar però som qui som per tots els errors comesos i totes les experiències viscudes. I no estem tan mal. Vull dir que si la feina de la que parlem no necessita d’un esforç físic excessiu ens podem reivindicar perfectament com a professionals tan competents com les noves generacions.

És clar que hi ha que rejovenir les organitzacions hi ha que deixar que entre sang nova a tots els estaments de les empreses però es que diria que hi ha lloc per a tots i totes. Per exemple, en l’altre article que us comentava més amunt: Parla una model de 60 anys que no té els atributs d’una persona de 25 anys, però es que igual no li fan falta. Té el seu públic i marca un estil amb el seu treball que té el seu nínxol de mercat.

I en l’assessorament financer  pot ser també hi ha gent que busca la serenitat i la seguretat en u mateixa que traspua Montesdeoca:  “Amb mi saben el que hi ha i no em fan propostes desbaratades”. M’identifique completament. A risc de semblar avorrit a mi saben que aventures tipus criptomonedes, inversions tipus fes-te milionari i similar no van a trobar. Arriba un moment en que la seguretat, la tranquil·litat i el tindre la consciència neta pesa molt més que les expectatives de guanys fàcils i espectaculars.

En l’article “Biden frente al edadismo” l’autor fa un exercici original de “deflactar” l’edat dels personatges que reivindica en funció de l’esperança de vida de l’època en la que van viure, augmentant així molt més l’edat (relativa) de la genialitat. Així que la nostra gran obra, o la culminació natural d’una carrera professional satisfactòria, ens pot vindre, segons els seus càlculs, als 100 anys relatius de Churchill, Adenaur o Pardo Bazán.

General

EDUCACIÓ FINANCERA I JOVES: A PROPÒSIT D’UN FIL DE TWITTER (ara X)

Per parlar de la importrància de l’educació financera dels joves res com bussejar per Twitter, on fa unes setmanes vaig entrar en una polèmica d’eixes que és millor no alimentar. Ja se sap que els haters de les xarxes socials són més terribles que un cara a cara al pitjor barri de cada poble.

El text que em va decidir a donar la meua opinió no demanada venia a contar el drama que li sobrevé a una persona  fictícia (Anna) en el moment de fer la seua declaració de la renda, tenint en compte que amb 30 anys havia decidit iniciar un pla de pensions per completar la seua jubilació aportant 50 euros mensuals a un pla de pensions. Ana ha de pagar 30.000 € d’impostos per retirar els seus propis diners.

En concret al tweet es parlava “dels 100.000€ estalviats d’Ana” i el meu primer tweet va consistir en preguntar com es podien obtindre eixa quantitat de diners en 35 anys estalviant sols 50 euros al mes. “Interès compost” va ser la resposta de l’autora del tweet i de gran part dels seus seguidors i acòlits.

Càlculs en dubte

Jo vaig fer un càlcul i també el vaig penjar al fil del tweet: no m’eixien els 100.000 €.  La cosa (les aportacions més els interessos) es quedava en 40.004,41 € i em replicaren que no havia calculat bé la rendibilitat en euros i tornàvem a contestar-me que havia aplicat l’interès simple en lloc de l’interès compost. No era eixe el punt.

El cas és que jo havia aplicat una rendibilitat mitja estimada del 3,65% (en interès compost, clar) i l’autora del tweet, i la seua colla de fans, el càlcul el feien amb un interès estimat del… 7%. La discussió va continuar i insinuaren que si el pla de pensions d’Anna havera estat indexat a l’índex de la borsa americana de S&P la rendibilitat havera arribat al 8,5% i que el 7% inclús era una estimació a la baixa.

Els números no donen

Bé, jo no he trobat cap pla de pensions indexat a l’S&P500 que estiguera constituït en 1988. Si m’he topat amb l’índex de referència «S&P Europe 350» constituït en 1998 (nou anys després que Anna començara el seu hipotètic, perquè ara ja hem de parlar d’hipòtesis i supòsits, pla de pensions referenciat al S&P).

I si l’havera trobat, dubte que la rendibilitat mitja havera estat ni tan sols al 7%. De fet l’informe  “IESE Business School Working Paper No. 4372118”* de març 2023 ens  diu que la rendibilitat mitja dels fons de pensions a Espanya durant els darrers 15 anys va ser de l’1,1%. Inferior a la de l’índex S&P, que va ser del 8,8%.  Que sols 3 fons van tindre una rendibilitat superior a la del S%P500 i que 47 fons tingueren una rendibilitat negativa, però pot ser que Anna tinguera un dels plans de pensions dels bons. Si no la historieta no es sosté.

Els perill de la desinformació

Pot ser el tweet sols té la intenció de crear alarma i animadversió contra la funció recaptadora de l’estat. Al cap i a la fi no es parla de tot el que Anna s’ha deduït, any rere any, amb les seues aportacions. Ni de que en el moment del rescat el que està produint-se és una devolució, aproximada, dels beneficis fiscals disfrutats. Ni tampoc s’informa de la reducció del 40% que podria obtindre Anna sobre els fons aportats abans de 2006.

O de que es pot obtindre una gran rebaixa fiscal si en lloc de rescatar els seus diners en forma de capital els rescata en forma de renda periòdica (pot passar a tributar del 46% al 24%, poca broma). Zero assessorament financer.

I és que al final, disfressat de consell fiscal, el que amaga aquest tweet, és una (altra) proclama populista que brama en contra dels impostos. I no sols per falta de solidaritat, és  manipulació i tergiversació de les dades per aconseguir els seus interessos de desinformació.

Educació financera i joves

Açò podria quedar en una anècdota fruit de trastejar el Twitter en un dia d’estiu però em fa pensar que l’educació financera, sobre tot entre els nostres joves, és més necessària que mai.

Després de la crisi de 2008 el món financer va canviar. De tots és sabut que es va implantar a nivell europeu la normativa MIFID i que finalment aquesta es va transposicionar a la legislació de l’Estat Espanyol. El contingut de la formació amb el seu reciclatge i aprenentatge continu de les noves normes que els professionals de la inversió i l’assessorament financer férem va ser ingent.

Però es va quedar una part important d’aquesta reconversió del sector financer per fer: la divulgacióeconòmica-financera a estrats de la població que si bé no estan directament relacionats amb les transaccions financers si en són usuaris o, el més important per a mi, futurs usuaris.

¿A qui li pot interessar l’educació financera?

És clar que la responsabilitat primera de fer-ne pedagogia és de l’administració, dels poders públics, que haurien de preocupar-se, més encara, en protegir la població vulnerable de possibles estafes financeres i ajudar-los a fer una millor previsió econòmica. En aquest sentit, les entitats financeres i asseguradores tenen la responsabilitat de fer divulgació de l’economia entre aquesta part de la societat que n’és usuària. I també els assessors financers que hi treballem. Pense en molts motius que poden reforçar aquesta idea i en tres grups objectius de públic objectiu:

  1. Parelles, juntes o no. En primer lloc, sovint ens trobem amb parelles que es separen i és en eixe moment en el que una de les dos persones que formen la parella se n’adona de l’absolut desconeixement de la seua situació financera. Ni és sabedora del que té, de com es gestiona ni és capaç d’entendre, en eixos moments de sentiments tèrbols i emocions a flor de pell, el que li espera gestionant el seu propi patrimoni. Per descomptat, i per sort, no és així sempre. Però massa vegades ha passat, més del que seria desitjable. Aquest seria un dels segments de la població als qui caldria enfocar les sessions de divulgació financera bàsica.
  2. Els joves. Un altre sector de la població que es troba clarament desprotegit front als tecnicismes i la complexitat del món financer és la joventut. Que també podríem argumentar que com que no van a prendre cap decisió transcendentalment econòmica a curt termini no necessiten tanta protecció. Però és que precisament aquest sector és el que més exposat està a les estafes financeres. És molt comú veure en xarxes socials com Instagram, TikTok o, encara que en menor intensitat a la xarxa  X (abans Twitter) està plagat d’ofertes temptadores de diners fàcils i històries d’èxit que amaguen monumentals estafes. Si més no, de plantejaments un poc massa anarco-capitalistes com el cas del pla de pensions d’Anna que us relatava abans.

    Recentment vaig trobar en un compte d’Instagram una sèrie de vídeos amb històries de joves que volien ser rics i contaven com de bé els havia anat en la vida adoptant una actitud “de guanyadors” allunyada de l’actitud conformista i dòcil dels seus pares. Típica tècnica de manipulació socia,l usada habitualment per les sectes, que consisteix en separar emocionalment la víctima del seu entorn familiar per captar-lo per als seus propòsits; en aquest cas la compra de cursos de tradding i gestió de valors en borsa per fer-se rics ràpidament.

  3. El tercer grup: Tots! Un grup vulnerable està format per… tota la resta de la gent. Perquè ¿A qui no li afecta la inflació? ¿Qui no ha de negociar una hipoteca triant entre tipus variable o tipus fixe? ¿Qui no està afectat per la incertidumbre de les pensions futures?  ¿Quina seria la millor manera d’invertir millor els nostres estalvis?  ¿Quin és el sentit de pagar impostos? Qualsevol persona que tinga un estatus d’usuari financer en el món real (nòmina, pensió, compte bancari, assegurances diverses, etc) rebria de bon grau una formació financera bàsica si pensara que el pot ajudar en la presa de decisions financeres importants al llarg de la seua vida.

    Per a aquest segment de gent diria que és molt recomanable el llibre “Toda la cultura financiera que no te enseñaron en el colegio: Un manual sencillo de economía para entender cómo funciona el mundo y saber qué hacer con tu dinero” (Deusto) de María Vega, periodista especialitzada en informació econòmica. Aspectes com el Deute Públic, les variacions del tipus d’interès dels Bancs Centrals, la reforma laboral, la pujada del SMI… són alguns dels aspectes genèrics que l’autora desgrana en el seu llibre.

Jo considere prioritari centrar-me en el segon bloc de públic objectiu, els joves. I fent valdre els coneixements que els assessors financers tenim gràcies a la formació MIFID i la seua actualització anual en cursos de reciclatge, acudiria al seu terreny: els centres educatius, on els tindríem de públic captiu i amb la complicitat del professorat i, pot ser també, les seues famílies.

Educació financera, tantes coses per aprendre…

Prenent com a referència material de la Unió Nacional de Cooperatives de Crèdit (UNACC), per exemple, els parlaria de l’economia a casa (com fer un pressupost, definir el concepte d’estalvi), els explicaria el funcionament dels préstecs (el sentit de finançar coses raonables), la inversió responsable (que més de tindre com a determinant el perfil de risc, la liquiditat de les inversions, l’horitzó temporal i la rendibilitat tinguera en compte altres variables com la gestió responsable i respectuosa amb el medi ambient de les empreses en les que invertiren) i l’economia circular (explicant allò de les 4R: reciclar, reutilitzar, reduir i reparar).

Es podria ampliar la xerrada introduint aspectes socials, mediambientals i de bones pràctiques financeres. Donant-los Informació genèrica i de cultura econòmica. Coses genèriques com el PIB, la taxa d’atur, la inflació o la diferència entre el TIN i el TAE d’un préstec.

És realment una feina de voluntariat que costaria molt poc de fer i en la que de ben segur els assessors financers ho tindríem relativament fàcil per a dur-ho a terme.

David Oliver

(Article validat per l’European Financial Planning Association de l’Estat Espanyol el 18/09/23)

General

(La gestió de) El deute de Compromís a Carcaixent

Fa uns dies, principis d’abril, el col·lectiu de Compromís de Carcaixent va publicar una gràfica de la reducció del deute públic de Carcaixent en el seu periode de govern des de 2008 fins a 2023. Un 75%

En un exercici de modèstia i d’honestedat política ells van començar la sèrie el 2008, quan accediren a l’Ajuntament. Però jo diria que en política, en gestió política, hi ha temes heretats que comprometen les actuacions dels primers anys. En 2009 el deute va augmentar a conseqüència de la gestió del govern anterior de 9.372.000€ a 16.790.000€. I no és poca cosa.

En Facebook s’han sentit opinions divergents: enhorabones i crítiques a la gestió d’aquesta reducció del deute. I entre les segones hi ha tres classes d’arguments: “S’heu dedicat a pagar als bancs”, “Tenim els impostos més grans d’Espanya, així jo també baixaria deute” (Ja sabeu que al Facebook, com en la vida, és fàcil opinar sense aportar massa dades) i “Era mandat pressupostari de l’Estat Espanyol baixar el deute municipal”

Jo he fet els meus números prenent com a punt de partida 2009 i no 2008 perquè l’increment d’endeutament d’aquell any trobe que era responsabilitat del govern anterior i com a punt final 2021 que és on s’acaben les dades publicades pel Ministeri d’Hisenda i Funció Pública.

En 2009 Carcaixent era el municipi més endeutat de les poblacions de més de 10.000 habitants de la Ribera del Xúquer.

Aquest deute es va reduir un 69% en el periode 2009-2021. Carcaixent va rebaixar el deute més que les ciutats veïnes de L’Alcudia, Alzira i Algemesí. En eixe periode el deute per habitant va passar de 774€ a 237€.

En termes absoluts el govern que més ha baixat el deute ha estat Carcaixent: 11.686m €, per davant d’Alzira (7.263m €) o Benifaió (8.373m €), passant de 16.790m € a 5.134m €

S’han dedicat a pagar als bancs. Sí. És el que s’espera d’aquells que s’endeuten amb tercers: que complisquen els compromisos i paguen els deutes. Poc, i mal, diu d’un polític que basa la seua crítica a una reducció del deute venint a dir que el pagar als bancs no era una prioritat.

Els diners dels impostos i destinats a baixar deute s’haveren pogut destinar a serveis per als ciutadans de Carcaixent. Completament d’acord, però cal demanar responsabilitats a qui va provocar el deute, no a qui s’ha vist obligat a pagar-lo.

Hi havia un mandat pressupostari estatal de baixar deute. Sí, però l’havia per a totes les poblacions i Carcaixent ha millorat rebaixant aquest deute més que altres ciutats veïnes, i per tant similars. S’ha treballat millor.

La meu enhorabona al regidor d’Hisenda i als governs de Carcaixent que han fet un molt bon treball.

Dades del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública

General

LA PUJADA DEL TIPUS D’INTERÈS: FINS ON I FINS QUAN?

La meua aposta? Fins al 4% abans de l’estiu. Després vindrà l’estabilitat, que és el que l’economia més valora.

“Pense que el BCE es pot quedar al voltant del 4%. Trobe que l’Euribor va a superar el 4%, però amb una inflació del 4 en termes reals no és una càrrega tan gran” diu Santiago Carbó, catedràdic d’anàlisi econòmic de la Universitat de València, en una entrevist a “ACTIVOS” el suplement econòmic del Levante el 12-2-23

En canvi Xavier Vives, Doctor en Economia per la Universitat de Califòrnia diu en NEGOCIOS, el suplement econòmic de El País “[…] els nivells actuals (de tipus d’interès) indiquen que el risc (d’augment de la inflació) encara no s’ha dissipat perquè depèn de les dinàmiques salarials i de costos.  […] Trobe que la situació d’inflació no és transitòria.”

D’altra banda tenim que les dades que ens mostren l’evolució de l’IPC ja comencen a evidenciar l’efecte de la pujada del tipus d’interès del BCE: Una disminució de 17% (des d’agost a febrer) de l’IPC energètic  i el d’aliments no elaborats s’ha situat en un 3%. A més el retràs en allò que els economistes anomenen l’efecte de segona ronda de la inflació (quan es trasllada a les nòmines amb increments salarials, que al seu torn provoquen increment de costos a les empreses i deriva en un nou augment del preu final dels productes) gràcies a la intervenció estatal en les rendes disponibles, primer amb la subvenició de preu del combustible i la rebaixa de l’IVA i després amb  el subsidi de 200€ a families amb nivells de renda menys voluminosos també han ajudat a aquesta contenció.

Amb una evolució desbocada de l’Euribor des del  -0,5% principis de 2022 fins al 3,3% a finals de gener 2023 el tipus d’interès de finançament comercial a famílies i empreses s’ha situat per dalt del 3% i s’espera que continue pujant. Tot amb l’esperança de contenció de la demanda pensant en la seua “responsabilitat” en l’augment de la inflació: amb les famílies restingint l’endeutament baixa el consum, amb les empreses retrasant la inversió en elements productius nous o de manteniment no essencial es contenen les vendes i també el consum nacional.

Però eixes són mesures, digam-ne, típiques keynessianes que enfronten una inflació de demanda. L’estabilització de preus és l’objectiu principal de la política monetària. Elevar el tipus d’interès  per a desanimar a les entitats financeres a concedir crèdit i afectar la despesa nominal del públic en bens i serveis de forma contractiva.

Però estem davant una inflació de demanda?

Recordem com va començar tot açò: En febrer de 2022 Rússia envaeix Ucraïna i Putin declara el tancament de les exportacions de blat (Rússia i Ucraïna representen un terç de la producció de blat del món). En resposta, la Unió Europea es pega el primer tir al peu i boicoteja la importació de gas rus essent la producció de gas no-rus insuficient per atendre correctament les necessitats de la producció si li sumem l’acopi que les nacions en fan per a tindre reserves. En conseqüència el preu del blat i del gas puja. L’electricitat, amb el seu preu  indexat al preu del gas també puja i els costos de producció manufacturera arreu d’Europa augmenten exponencialment. Per no parlar del canvi climàtic i la sequera que ha afectat també el nivell de producció agrícola, també afectades per la disminució en la producció, i conseqüent encariment, dels fertilitzants que es produeixen majoritàriament a Rússia i Bielorrússia.

Una de les principals companyies traders (aquelles que comercen amb materies primeres), Vitol Group, va vendre 38 milions de barrils de petroli rus que li generaren uns ingressos de més de 3.000 milions d’euros. Tot ell exportat a través de ports russos. Hi ha un mercat molt apetible en aquesta crisi quan la publicació dels beneficis de 2022 de, per exemple, Glencore (una altra de les grans companyies traders) mostra un increment de vendes del 45%, fins a 250.256 milions d’euros i uns beneficis de 18.350 milions d’euros, quatre voltes més que en 2021. On hi ha la dificultat per exportar? D’on neixen aquestos beneficis? Del preu de venda, obviament. Perquè si les vendes creixen un 45% i els beneficis un 400% no hi ha un problema de costos. Hi ha una opinió pública disposada a pagar més cara l’oferta de materies primeres.

 Xavier Vives, al mateix article, diu ”Els bancs centrals no van veure vindre suficientment prompte les tensions inflacionistes, que venien d’abans de la guerra. I per no perdre credibilitat [ara] han de ser prou estrictes.” Perquè l’ortodoxia keynessiana diu que els bancs centrals han d’estar prepararts per fer intervencions de manera “periòdica i freqüent” per oferir als agents econòmics la possibilitat de cobrir-se davant dels riscos derivats d’un excés exagerat de la inflació. El Banc Central Europeu i la FED americana han fet el que s’esperava d’ells per contindre una inflació de demanda.

Per mi és com si tot formara part d’una performance on cada actor fa el que s’espera d’ell i ara toca , pel bé de tots, parar aquestos beneficis excessius, fent-los públics, mostrant intenció d’aplicar-los nous impostos. Contenir la segona ronda de la inflació no demanant augments salarials per part dels sindicats i així ajudar a contindre la inflació. I amainar la pujada de tipus d’interés desbocada des de l’any passat. D’ahí l’atreviment de la meua sentència en la primera frase d’aquest escrit. El temps dirà si es queda en un desig o en una interpretació de les dades.

David Oliver

(Article validat per l’European Financial Planning Association de l’Estat Espanyol el 30/06/23)

He llegit en NEGOCIOS, el suplement d’economia d’El País, a :

Miguel Á. García Vega “La bicoca de los traders de materias primas”

Reymond Torres “La persistència del IPC” i “El impacto del alza en los tipos de interés”

Luis Ayala “Impuestos contra el impuesto más cruel”

Xavier Vives “En la zona euro, el peligro número uno es Italia. Y el número dos es España”

En ACTIVOS el suplement d’economia del Levante a Jordi Cuenca en una entrevista que li fa a Santiago Carbó

Luis Ángel Rojo “Keynes su tiempo y el nuestro”

Maxime Fayole “Inflation: qui son les profiteurs de la guerre?» a un reportatge de Radio France

https://www.radiofrance.fr/franceinter/inflation-qui-sont-les-profiteurs-de-guerre-5815129

General

EL LíDER QUE NO TENÍA CARGO – Robin Sharma (Trad.: Sonia Tapia)

Portada del llibre

He llegit «El líder que no tenia cargo» de Robin Sharma. I no he pogut evitar la temptació de comparar-lo amb «Els 7 hàbits de la gent altament efectiva».

Quan Robin Sharma diu «nosaltres tenim el poder d’inspirar, influir i animar a totes les persones amb les que ens trobem amb el nostre bon exemple» jo llig a Stephen Covey demanant-nos ser una persona de transició explicant el seu Primer hàbit: Ser proactiu.

Quan Sharma diu «No hi ha res més insensat com pretendre que els vells comportaments donen nous resultats» jo llig a Covey en la introducció al seu llibre diguent que cal canviar els nostres paradigmes per obtindre l’efectivitat.

Els «Kudos» (agraïments) dels que parla Robin en el capítol «Les èpoques tèrboles creen grans lideratges» és el «Compte Bancari Emocional» d’Stephen.

I hi ha molts més paral·lelismes que podreu trobar quan llegiu aquest llibre. Té la lectura molt fàcil i solta moltes balises a les que recórrer per construir un procés de transformació i millora professional.

És un llibre de l’autor de “El monje que vendió su Ferrari”, que posa el focus en la millora personal per ser un millor professional. El relat és molt fluid perquè està contat a mode de fàbula, la història es desenvolupa en un dia i hi ha diversos personatges que fan que la història no es faça pesada de llegir.

Pot ser la part de l’elegia del passat recent del protagonista, ex-marine i veterà de la guerra d’Irak, és l’aspecte que més em va destorbar. Però entenc que l’autor volia posar en valor una part important de la vida del protagonista de la que no es sentia excessivament orgullós i que la resta de protagonistes, fent un paper d’espectador, li donen una importància que ell no havia considerat. La primera de les moltes lliçons que té el llibre.

L’autor ens parla de l’autoresponsabilitat en el capítol “No cal tindre un càrrec per ser un líder”. De ser proactius i rebre el canvi amb una bona actitud i aprofitar per fer les nostres transformacions en “Les èpoques tèrboles creen grans líders”.  I ací ens explica que la Sinceritat, el saber prioritzar, ser proactius i ser agraït és la base d’aquest aprenentatge dels líders en èpoques convulses.

“El que l’eruga anomena la fi del món, el mestre en diu papallona” (Richard Bach)

En parla de la importància de cultivar les relacions en “Quan més profundes siguen les teues relacions més fort serà el teu lideratge.” I l’autor ho desgrana en: Saber entendre, fer exercici i cuidar la salut, tindre inspiració, alimentar els lligams familiars i buscar elevar el nostre estil de vida.

I de la importància de l’equilibri personal en tots els aspectes, no sols en el professional, en el capitol “Per ser un gran líder primer cal ser una gran persona”.

Molt recomanable

General

«SAMUELSON vs FRIEDMAN – LA BATALLA POR EL LIBRE MERCADO» – Nicholas Wapshott (Trad.: Mercedes V.)

El meu interès per aquest llibre va vindre després de llegir una ressenya de Joaquin Estefania a El País, que em va fer pensar que em vindria molt bé per ampliar la meua cultura general en matèria econòmica. El volum és un compendi de les postures econòmiques del segle XX categoritzant i contextualitzant els economistes més influents. Ja sols per les notes al peu de pàgina amb les seues biografies paga la pena.

Em va cridar l’atenció quan Estefania en parlava d’un enfrontament dialèctic entre els dos economistes del títol, que van mantindre al llarg de divuit anys a les pàgines del setmanari Newsweek. Allà igual es podia llegir un debat sobre noves teories econòmiques, axiomes ben assentats o especulacions sobre el futur de l’economia que eren rebatuts pel contrincant la setmana després.

I en llegir el llibre em va agradar una afirmació atribuïda a Friedman que parlava de la “vocació” que tenim alguns economistes. Bé, algunes persones dedicades a l’economia estaria més ben dit en el meu cas:

«La tragedia económica nacional (USA, 1932) convirtió la asignatura de Economía en una de las más interesantes entre los estudiantes y aquellas personas interesadas en política. […] Como explicó Friedman ‘Si eres un universitario de diecinueve años en tu último curso, ¿Qué es más importante para ti que intentar entender cómo el mundo se ha metido en este lio?'»

Una de les idees que sura per tot el llibre és l’enfrontament ideològic, no sols econòmic, entre els dos protagonistes. Hi ha un capitol on es comenta el recolzament que el cos econòmic de l’estrenada dictadura xilena de Pinochet va rebre de Friedman. I, entre altres coses, per això en “Samuelson vs Friedman” jo soc team Samuelson:

Friedman en una entrevista al periodista Sidney Blumenthal declaró: «Allende provocó el golpe de estado. […] Era consciente del peligro de un golpe, pero pensaba que iba poder llevar a cabo su plan. […] Los militares no tumbaron ninguna democracia. Derrocaron un régimen que se dirigia hacia una dictadura comunista. No me cabe duda de que, entre los dos males, la Junta Militar es el mal menor.»

Un llibre de plena actualitat perquè, si l’economia es pot concebre com un enfrontament bèl·lic, la batalla hui és contra la inflació. I les solucions possibles són, com sovint passa, més conservadores o més progressistes. Ací, de nou jo amb Samuelson:

«Samuelson habia escrito 《Si, la inflación es un mal, pero solucionarla mediante el diseño de una ralentización del crecimiento real y un aumento forzado del desempleo es un mal aún mayor》»

Tot i això hi ha altres afirmacions de Samuelson que, decididament, em porten a pensar que l’economia és una forma legítima (i necessària) d’influir en la política. Per exemple quan Samuelson parla de l’educació:

«Samuelson sugeria que si bien todo el mundo era libre de comprar lo que quisiera, exisitia algo llamado racionamiento por precio, que hacía que muchos artículos resultaran inalcanzables para aquellas personas que no disponian de medios. Los hijos de quienes no podían permitirse una buena educación, por ejemplo, se veían privados de ella por el mercado que fijaba un precio demasiado alto. La ‘libertad’ de los individuos que el mercado proporcionaba era, por tanto, sólo hipotética»

General

Liz

Supose que us va sorprendre tant com a mi la caiguda, a plom, de Liz Truss  la primera ministra, efímera (44 dies), del Regne Unit. I més si prenem en consideració que va ser a mans dels diputats del seu propi partit, el Partit Conservador, also “tories”.

Tot va començar amb una falta de visió econòmica global que va ser magnificada pel mercat. Aquell amic de les polítiques lliberals sempre que es presenten amb un pla amb trellat, que no era el cas.

El bo a 10 anys, també anomenat Deute Sobirà, és un instrument d’inversió ben segur per a les persones (físiques o jurídiques, com els grans fons d’inversió que mouen molts diners) i que sol pagar poc d’interès. Tant és així que entre el món financer és anomenat també com “actiu lliure de risc” per la gran seguretat que té la seua devolució. És a dir, tu compres un bo a 10 anys per 1.000 euros (o lliures) i en 10 anys tindràs 1.000 euros més els interessos de mercat. És una inversió garantida per l’estat que l’emet. Però tots els estats no són iguals i en alguns aquesta seguretat de devolució de l’import invertit és més segura que en altres. Això es medeix en el tipus d’interès que paguen. També anomenat “prima de risc”. Quan menys seguretat més prima de risc: més elevat és l’interès . Es compensa així la falta de seguretat amb una rendibilitat més elevada. I són molts els productes referenciats als bons, per exemple els fons de plans de pensions, privats. Precisament perquè els bons són un actiu lliure de risc. O no.

Liz Truss va presentar un pressupost, que Alastair Campbell va qualificar en El País com a “mini-pressupost kamikaze” que contemplava una baixada de l’impost de societats, de les cotiçacions empresarials a la seguretat Social, l’eliminació dels impostos especials a les grans companyies energètiques pels beneficis extraordinaris, baixava els impostos a les rendes altes i també l’impost de transmissions patrimonials. Tot un buidatge dels recursos corrents de la Gran Bretanya que havia que compensar d’alguna manera.

Però Robert Ford, profesor de Ciència Política de la universitat de Manchester ja va advertir que “Hi ha una facció dels tories que sospiren per una política com la de Tatcher, com la de Reagan. Que aspiren a que el Regne Unit siga com Texas amb un pitjor clima. Però el Regne Unit no són els Estats Units i la gent vol serveis públics i redistirbució de la riquesa”

Així que la locura fiscal de Truss es va compensar en el seu mini-pressupost amb un programa d’endeutament massiu. D’emissió de bons a gran escala que cobriria aquest forat fiscal. Davant aquesta proposta el mercat de bons va decidir que la cosa no era creïble. Que l’estat darrere de l’emissió del Deute Soberà de la Gran Bretanya havia de pagar una prima de risc, perquè amb eixe pla… no hi havia tanta garantia de recuperar els 1.000€ que havien invertit en bons. I comença una venda de bons que va provocar una pujada de la prima de risc que va colpejar els fons de pensions que suportaven els plans (privats) de pensions i… la cosa no era sostenible.

Segons l’editorial d’Expansión del divendres 21/10 el pla fiscal de Truss era una “valent aposta per convertir Regne Unit en un pol d’atracció d’inversions i talent amb una gran rebaixa impositiva” però “coixexava a l’incloure també un fort increment de la despesa pública que volia finançar amb un major endeutament massiu”. Robert Shrimsley en Financial Times ja va advertir que “Qualsevol que siga el mèrit teòric d’una idea, no té valor i sovint arriba a ser periollosa, si no s’adapta a les circumstàncies”. No era una proposta seriosa, almenys no d’una de les economies més importants del primer món. Com va escriure Alastair Campbell en El País “Els temps seriosos demanen fer una política seriosa i hi ha gent que simplement no la pot proporcionar”

General

OBTENGA EL SÍ. El arte de negociar sin ceder – Roger Fisher i William Ury (Trad.: Aída Santapau)

El final del text que he llegit diu: “Aquest és un llibre de consells generals. No es podrà aplicar de la mateixa manera en qualsevol circumstància, ni a qualsevol persona. Però les propostes bàsiques són generalment aplicables.”

I així és. A mi, que buscava algun complement sobre el tema de la negociació en l’àmbit de la relació amb clients i la gestió de la venda, no m’ha aprofitat del tot. Vull dir, no he pogut aprofitar tot el llibre, però m’ha resultat útil.

El llibre ve precedit per l’èxit en la negociació coneguda com els “Acords de Camp David” de 1978 entre Sadat i Beguin, en la qual es dos autors tingueren un paper preeminent en forma de mediadors. La seua experiència va molt més enllà que tot això i el manual de negociació parla d’exemples reals en els que han intervingut amb èxit com la crisi dels ostatges a l’ambaixada d’USA en Iran en 1979 o la negociació en el segrest d’un avió per terroristes islàmics a Kuwait als anys 90. Parlen amb coneixement de causa doncs.

Tracta de com aconseguir un procediment per a tractar les diferències entre les parts i arribar a un acord, basant la negociació en els principis, de manera que resulte més eficaç, i menys onerós per a les relacions humanes que el mètode tradicional anomenat “de posicions” que consisteix en marcar una postura (una posició) de partida i anar modificant-la alternativament amb la part amb la que negocies.

Per a aconseguir allò que els autors anomenen un “acord savi” ens plantegen una alternativa: La negociació basada en principis. Un mètode que estableix el poder negociador en quatre elements: la gent, els interessos, les opcions i els criteris. I afegeixen al final un cinquè: el compromís en l’acord aconseguit que és el que li donarà durabilitat i estabilitat.

M’he trobat dos aspectes interessants en aquest manual de la negociació. Un l’existència d’una segona (o inclús tercera) taula on les parts haurem d’acudir, amb els acords provisionals a demanar el plàcet, que és la situació més comuna amb la que ens podem trobar i no l’ideal aquell de poder negociar directament amb la persona decisòria. Tindre en compte eixa situació relativitza molt el to de la negociació amb l’altra part.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció és la insistència dels autors en demanar que s’empre la imaginació en les negociacions.

“Tendim a pensar, donat que la posició de l’altra part és l’oposada a nosaltres, que els seus  interessos han de ser oposats. Tanmateix en la majoria de les negociacions un examen minuciós dels interessos subjacents pot revelar que hi ha més interessos compartits o compatibles que oposats.”

És coneguda l’anècdota de dos empreses negociant el preu d’un contenidor de taronges amb el propietari quan una de les empreses es dedica a fer sucs i l’altra empra la corfa de la taronja per fer el seu producte. Conèixer els interessos de l’altra part va estalviar molts diners a les parts.

Un llibre molt útil a l’hora d’identificar algunes fórmules per a millorar les nostres tècniques negociadores, hi ha contingut i “palanques” per a molts àmbits de la vida, i dels negocis, que segur que qualsevol persona pot usar.

Acaba el llibre amb una sentència que no per òbvia deixa de ser útil llegir-la:  “Probablement no hi ha res en aquest llibre que no sabera ja, en algun dels seus nivells d’experiència. Allò que hem intentat fer és organitzar el sentit comú i l’experiència comú d’un mode que proporcione un marc útil per al pensament i l’actuació”.

Em faltaria comentar conceptes com la Millor Alternativa Possible a un Acord Negociat, la necessitat d’empatitzar amb l’altra part, el tractament de les opcions i els bloquejos amb els que ens podem trobar al mig d’una negociació o la necessitat d’aconseguir un acord compromès i durader, un win-win que assegure la continuïtat d’aquell. Si voleu un resum més complet del llibre us deixe un enllaç.

I si teniu ocasió… llegiu el llibre.

General