Ovidi, el poeta romà nascut a Sulmona l’any 43 aC, va escriure aquest llibre, el qual és considerat el primer manual del procés de seducció i que explica als seus lector com enamorar i aconseguir els favors d’una dona.
Es pot llegir el llibre d’Ovidi com un manual sobre com dirigir un equip de persones?
En tot cas caldria ser crític amb el text d’Ovidi en allò que respecta al seu discurs envers les dones. Es podria dir que de vegades, moltes vegades, ratlla la misogínia i el tractament que en fa de les dones no és el que m’agrada i, espere, que tampoc el compartiu vosaltres. Per llegir-lo hui en dia és imprescindible fer una actualització: passar per alt algunes afirmacions que conté l’obra del poeta com comentaris homòfobs i alguns comentaris que situen les dones en una posició de submissió i dona-objecte que en l’actualitat voldríem donar per superades o, si més no, deixar de col·laborar en allò que es mantinga en l’imaginari de la seducció. També, i ho hem d’agrair a la lluita feminista, caldria obviar els rols que Ovidi assigna a homes i a dones en l’obra original. La conquesta de les dones dels seus drets no ens pot dur a la renúncia fent una lectura literal del llibre del poeta.
Tinc la convicció que el plantejament de mesclar seducció i direcció d’equips amb Ovidi com a referència és original i atractiu.
He llegit CVNNVS SEXO Y PODER EN ROMA de Patricia González Gutiérrez mogut per un article que vaig veure en premsa. Buscava documentar-me sobre Ovidi, i a l’article se’l denostava. Vist que per al projecte que vull començar la figura d’Ovidi, i el seu llegat sobre la seducció, és cabdal em vaig decidir a veure que era allò que l’autora deia sobre el mestre de l’amor que havia provocat aquell titular sensacionalista. Spoiler: Era un titular per vendre diaris. Patrícia González ha realitzat un gran treball en el seu llibre, ens presenta les relacions sexuals en l’antiga Roma en el seu context i, ella mateixa ens adverteix que la cosa no té res a veure ni amb l’imaginari heterosexual associat a Calígula ni amb les bacanals romanes. A la introducció del llibre, de la pàgina XIII a la XXII l’autora ja ens posa en situació: “El sexe en Roma […] es basava en el poder, sempre era una relació entre un superior i un inferior, entre una persona activa i una passiva”, res de seducció, res de flirteig, res de goig compartit… Més endavant, a la pàgina XVI ens demana ment oberta “Sigueu dements, però imaginatius, intenteu comprendre més enllà de la caixa del nostre propi pensament. I useu les fonts amb cura”. Respecte al meu Ovidi, el titular era: “La historiadora Patrícia González, autora de “Cunnus” (sic), considera a Ovidio peor que Rubiales”. Després resulta que les 10 referències a Ovidi que té el llibre són prou repetitives, i si bé no li puc llevar la raó a l’autora en que no són precisament un model de relació a imitar no m’han llevat les ganes de prendre’l com a referència en aquest projecte de manual de direcció d’equips.
Si hui fem una cerca en Google combinant «dirigir persones» i «guerra» apareixen 24.000.000 de resultats aproximadament. I si repetim la cerca amb «seducció» apareixen «sols» 530.000 resultats. Personalment jo soc més partidari de la subtilesa de la seducció per aconseguir influir en altres i motivar-los per a que actuen. Com diu Robert Green: «La seducció és la capacitat de dirigir a la gent cap on volem que vaja».
