«Quedeu-vos lluny, disputes i baralles de paraules amergues! L’amor tendre s’ha de nodrir de paraules dolces. Amb discussions, que les esposes fugin dels marits i els marits de les esposes» — Ovidi. L’Art d’estimar (Llibre II)
Ens falta educació per encarar el conflicte, hi ha qui assegura que l’estat natural de les persones és la bondat i quan sorgeix el conflicte ens bloquegem i no sabem actuar amb eficiència. És per això que és recomanable fer una gestió preventiva del conflicte i encarar-lo abans que es produesca.
Pot ser una bona explicació de perquè existeixen els conflictes és la nostra necessitat de tindre raó. I que entenem una opinió distinta a la nostra com un atac a la nostra persona. També ajuda a la generació de conflictes la mala interpretació dels actes i declaracions de la resta. Sovint s’interpreta el llenguatge no verbal, els silencis i les peticions no realitzades com un desacord que fàcilment degenera en conflicte.
Es pot dir que tot desacord té una, o vàries, solucions i que sols cal acceptar que, pot ser, no siguen solucions que satisfacen a totes les parts per igual. Pot ser el punt d’encontre no siga tindre la raó, sinó saber que no s’ha de renunciar a allò irrenunciable mentre que altres renúncies són acceptables, encara que desagradables. Desitjar una eixida gratis, sense concessions no sempre és possible. No si no volem vèncer deixant el conflicte latent.
Una premissa molt important és encarar el conflicte quan abans, perquè deixar-lo coure en el perol de la incomunicació és la pitjor cosa que es pot fer.
Algunes tècniques per resoldre conflictes:
- Evitar que es faça més gran.
- Quan no funciona la tècnica de sempre cal explorar altres opcions. (Fer coses diferents per obtindre resultats diferents.)
- Actuar més i parlar menys.
- Buscar punts d’acord i no de desacord.
- Passar del detall a la visió global.
- Canviar el vocabulari, hi ha expressions que no ajuden.
- Traure de la negociació als qui tiren balons fora.
- Fer-se bones preguntes.
En tot equip hi ha la llavor d’un conflicte, segons augmenta el temps de convivència professional apareixen les emocions, i les relacions intra-grup es construeixen no sols en base a criteris professionals, si no més bé a criteris personals. I la distinta distribució de les càrregues laborals, la incertitud o, altra volta, les emocions, són l’aliment que la llavor del conflicte necessita per a germinar. També ajuda a augmentar la mida del conflicte les solucions que fan un fals tancament, deixant el conflicte latent, la perduda de comunicació i la sensació que res no ha acabat.
Una manera de disminuir la intensitat i freqüència dels conflictes és fer que l’equip passe de competir per uns objectius a col·laborar per l’obtenció dels mateixos. Fomentar una relació de confiança com per exemple, quan deixem que el treball es fragmente entre els membres de l’equip tenint confiança plena en que la resta complirà amb la seua part i el treball estarà fet en temps i forma.
També ajuda saber, fer saber, que ningú és perfecte i que tots tenim defectes. Conèixer i acceptar els de la resta de companys ens pot ajudar a entendre alguns dels seus comportaments.
Important la transparència i unes normes clares i ben comunicades a l’equip, per a que cadascú sàpiga a què atendre’s. Sent capaços de flexibilitzar aquestes normes si trobem, que en el fons, la font del conflicte és un mal plantejament dels procediments. Un dels conflictes més populars naix de l’enfrontament entre els qui respecten les normes «de sempre» i els qui volen innovar, o dels qui volen innovar i es troben la resistència de qui està còmode amb les normes i procediments establerts.
Quan un company presenta resistència al canvi i no accepta idees novedoses i prefereix recurrir a les mateixes estratègies de sempre, per abordar-lo primer hi hauria que averigüar el motiu verdader pel que es resisteix a implementar noves tècniques. Pot ser pense que el grup no l’accepta, que tinga baixa autoestima, inseguretat, sensació que així li lleven protagonisme (si apliquen tècniques que ell no «controla» o pot ser hi haja una falta de motivació perquè desencaixa en l’empresa.)
En un cas com aquest la prevenció del conflicte passaria per apropar l’equip a ell, i no recórrer al primer impuls que seria aïllar-lo a ell i, a la seua postura minoritària, de la resta del grup. Veure quines de les seues aportacions són interessants. Donar-li part en la negociació a l’hora de decidir quina tècnica toca implementar després d’un procés de negociació, debat i descart. Sovint no li donem tot el valor a la nostra capacitat per influir en les decisions de les altres persones. Malgrat que aquesta manera d’encarar el «dissident» implica un gran esforç per part de l’equip (on la majoria està convençut de la bondat de les noves tècniques) i de treball i esforç per part de tots. Pot ser retrassem un treball però guanyem un equip més cohesionat. Cal valorar quina és la prioritat. Jo trobe que no sempre és la feina a fer.
Bàsicament parlem d’abordar les interaccions del grup, no les individualitats. Cada persona té un conflicte intent que no sempre s’ha fet públic i si no el coneguem, i no tenim perquè conèixer’l, no podem tindre un diagnòstic clar del perquè del seu comportament.
Si una vegada explorada aquesta via el problema persisteix està clar que el motiu de la resistència al canvi seria més profunda i no hi hauria manera de canviar-la actuant tan sols des de l’equip. Perquè ningú parla de sacrificar sempre la feina a fer per acontentar una persona a qui li se dona l’oportunitat d’integrar-se i no ho fa.
Un dels motius principals per aprendre a gestionar el conflicte en les relacions directives és per poder retindre el talent. La major part de gent que deixa el seu treball declara que ho fa per conflictes «irreconciliables» amb el seu directiu. És a dir: fan bona l’expressió aquella de que la gent no abandona les empreses sinó que deixa als seus directius. El nivell salarial, la falta de promoció, l’excés d’hores extra no retribuïdes i la feina mateixa són altres de les causes que estan per baix del % de motivació que provoca l’abandonament del lloc de treball. Com a responsable d’un equip és fonamental aconseguir que aquesta gent, que pot ser en el vostre equip encara no han manifestat la intenció de deixar l’empresa, continue. Imagineu la irresponsabilitat que és deixar anar una persona perquè no heu sabut gestionar un conflicte.
Hi ha tres maneres d’interlocutar amb un directiu, heu de veure quina és la que el vostre col·laborador usa: Dir sempre el que penseu vosaltres, cosa que els fa irrellevants. Dir sempre el contrari del que penseu vosaltres escudant-se en que és la seua personalitat i que són molt sincers, cosa que els fa insuportables i dir coses que com a directius no se us havien ocorrit, cosa que els fa molt interessants. L’assertivitat bidireccional, del directiu al col·laborador i vice-versa pot estalviar el conflicte. El contrast d’opinions des del respecte de les opinions de l’altre i un diàleg exempte del judici final que ens dona l’autoritat ens pot aportar solucions i dissuadir el conflicte.
Si, com a directius, ens hem de centrar en retindre el talent també és interessant valorar més a aquelles persones que ens porten els problemes amb una solució enganxada, una proposta de resolució que ens puga ajudar a prendre una decisió.
I pot ser l’última pista del talent a retindre vindria donada per aquell matís de la personalitat que no necessàriament s’esforça en caure’ns bé. No cal ser amics, i ja hem dit també que qui sempre en adula i ens trobem que sempre pensa com nosaltres no és una persona amb qui ens hauríem d’esforçar a mantindre en l’equip.