Faetont

Faetont

FAETONT (φαεθών) […] Faetont, fill del Sol, havia estat criat per la seva mare sense saber qui era el seu pare. Quan va arribar a l’adolescència, ella li ho va revelar, i aleshores el jove va reclamar un senyal del seu naixement: li va demanar permís al seu pare, el Sol, perquè li deixés conduir el seu carro. Després de dubtar-ho molt, el Sol hi va accedir fent-li mil recomanacions. Faetont va marxar i va començar a seguir el camí marcat per la volta celeste, però aviat va agafar por per l’altura en què es trobava. La visió dels animals que representaven els signes del Zodíac el va atemorir i va deixar el camí que li havia estat marcat. Va descendir massa i va córrer el risc de cremar la Terra; va pujar massa amunt, i els astres van queixar-se a Zeus, de manera que el déu, per evitar una conflagració universal, el va fulminar i el va precipitar al riu Erídan. Les seves germanes, les Helíades, van recollir el seu cos, li van retre honors fúnebres i el van plorar tant que van ser transformades en pollancres. [Pierre Grimal. DICCIONARI DE MITOLOGIA GREGA I ROMANA]

Faetont o son pare
El mite de Faetont s’usa sovint per explicar la irresponsabilitat. Com una persona sense la capacitació adequada pot arribar a organitzar un desastre de proporcions còsmiques i com la manera de solventar-ho és defugir aquesta classe de persones o traure-se-les de davant.

Núria Llagüerri (Filòloga clàssica) comenta així el paper de Faetont:
“Ovidi a Metamorfosi parla de Faetont, però la seua versió ja és diferent del que seria la versió grega recollida per Hesíode. El que sembla que roman inamovible és que Faetont va fer un gran desastre conduint el carro del Sol, d’altra manera no s’explica que Suetoni*, parlant de Cal·lígula, diga que va ser un Faetont per al món, diu que va ser «una Hidra per a Roma”.
(*Suetoni era un autor romà que va escriure la vida dels enrevessats emperadors romans i en ella, de Cal·lígula, va dir literalment que va ser “un Faetont per al món”, ja imagineu perquè.)

Però quina va ser la part de culpa de son pare, quina l’actitud com a directiu?

La dissonància
Al llibre “El líder ressonant crea més”, Daniel Goleman enumera les classes de caps que es poden trobar a una organització (el repertori del lideratge, diu) i entre ells hi ha la classe de persona que lidera de manera autoritària i la que lidera de manera afiliativa. També assegura que una persona líder no ho és de manera unívoca, sinó que combina diversos estils en moments diferents. En el mite de Faetont que encapçala l’article, el fill del Sol es va trobar amb un pare que, en aquella ocasió, va combinar l’estil autoritari i l’afiliatiu.
Goleman, per ajudar-se a definir els estils directius, ens parla dels atributs de la ressonància i la dissonància. La dissonància es genera quan el líder no empatiza ni interpreta correctament les emocions alienes. Transmet missatges pertorbadors fent que l’atenció dels col·laboradors es desvie del missatge i es centre en el malestar provocat, baixant el seu rendiment professional. La generació de dissonància en els equips acaba, inevitablement, amb problemes.

El pare de Faetont autoritari
Una de les característiques de l’estil autoritari és la mala retroinformació que es dóna a l’equip o a la persona col·laboradora: oblida sovint ressaltar els aspectes positius i se centra més en els negatius. Això mateix passa quan es donen les instruccions o s’intenta justificar una decisió. “[…] El que vols és molt perillós; demanes massa, Faetont, no és una tasca adequada a les teves forces ni als teus pocs anys.”
El Sol va ser autoritari amb el jove quan li explicava com havia de fer la conducció del carro solar, tots els consells i instruccions seguien el patró “ordene i mane” amb presses per transmetre els coneixements i una allau tan gran d’informació que a Faetont li va resultar impossible d’assimilar en tan poc de temps. Però al Sol no li interessava en absolut que el seu fill sabera fer el treball, tenia ja previst que conduiria el carro solar tan sols una vegada (si la cosa eixia bé, perquè no hi confiava en absolut) i no tenia cap altra cosa al cap que la màxima aquella de “si vols que una cosa es faça ben feta l’has de fer tu mateix”, desconfiant absolutament de la capacitat d’aprenentatge del seu fill.

El Sol afiliatiu
L’estil afiliatiu es fonamenta en compartir obertament les emocions. Els líders afiliatius tendeixen a valorar les persones i els seus sentiments, destacant les seues necessitats emocionals i les de les persones de l’equip per damunt de l’aconseguiment d’objectius o tasques. Amb aquest estil directiu les persones líders intenten guanyar els objectius a través de la satisfacció personal de l’equip. Pressuposen que una bona relació grupal o amb la persona col·laboradora, serà estímul suficient per a que treballe bé i aconseguisca dur a terme amb èxit les tasques encomanades.
L’estil afiliatiu té un altre problema: s’esforça en satisfer els altres i obtenir harmonia; defuig el conflicte i intenta solventar els problemes amb consens o, massa vegades, amb cessió a les pretensions de l’equip. Com son pare va fer amb Faetont.

General

El lideratge que acaba

.

Image 1 of 2

En la majoria d’articles de gestió de persones circulen algunes de les qualitats de la persona directiva:

Feu-ho saber a les persones que s’intereseu per elles.

Ajudeu les persones a entendre com el seu treball es relaciona amb les metes de l’empresa.

Assegureu-vos que l’equip es proposa metes realistes.

Indiqueu-los de quina manera es beneficiaran, si tenen una bona actuació.

Escolteu els suggeriments, opinions i idees.

Expresseu estima i reconeixement.

Tingueu sempre en ment que l’èxit per si mateix és un gran motivador. Canvieu les persones que no estan aportant.

Sigueu comunicatius.

Estigueu organitzats.

Tingueu confiança en les vostres capacitats.

Sigueu respectuós amb les persones de l’equip.

Sigueu honestos i sincers amb les persones de l’equip.

Inspireu el compromís de la gent de l’equip.

Compartiu el lideratge delegant.

Ajudeu les persones a entendre les seues metes.

Useu les capacitats negociadores per obtenir resultats.

Etc.

 

I algunes, moltes, d’aquestes qualitats es concentren i defineixen la classe de persona que John Maxwel descriu com a líder carismàtic: Aquella persona entusiasmada per la vida, que té un estil propi i una «veu pròpia» que fa servir com a «marca» i que la fa única.

Però la característica més interessant que destaca John Maxwell és la que fa referència a la relació establerta amb «als altres»: Els líders carismàtics valoren el potencial de les persones, generen esperança, comparteixen i pensen contínuament en els altres. I allò més important: el carisma es pot aprendre, no és un do que serveix per manipular els altres, és la suma d’unes qualitats que podem aprendre.

 

Entre les qualitats a aprendre destacaria la capacitat de fer servir la intel·ligència col·lectiva (d’acord amb la definició que de ella en fa Ernesto Lammoglia en el seu article publicat a la secció Psicologia de la revista El País Semanal el 10-11-13) que passa per triar l’entorn, les companyies i l’ambient en què puguem desenvolupar-nos i contribuir, junt amb les altres habilitats de les quals parla la literatura clàssica, a construir un perfil de lideratge empresarial.

Sobre la importància de triar el grup de referència, també escriu Raimon Samsó en el seu article, «El poder de lo pequeño«, i adverteix que la gent que ens envolta (família, amistats, companys de treball,…) genera una influència semblant a «la gota xinesa» silenciosa, discreta i constant que ens va modelant amb el pas del temps i fent que imitem allò que diu, pensa i, fins i tot, el que menja el grup. Assegura que acabarem semblant-nos a les persones amb les que tenim més tracte. Per això la importància de definir aquest grup d’influència, de triar aquelles persones que exerciran tant de poder sobre nosaltres.

Ara bé, per buscar aquest grup d’influència, per bastir la nostra xarxa d’intel·ligència col·lectiva, cal fer uns primers passos: Un «tu, primer», que fa referència a qui ha de prendre la iniciativa, llençar el senyal i disposar-nos a escoltar, a tenir una actitud d’escolta activa, a interessar-nos sincerament

-l’interés ha de ser sincer i no fingit- per allò que la gent té per dir-nos, i aleshores ens serà més fàcil sentir empatia amb aquella persona, que serà la primera de la nostra xarxa d’intel·ligència col·lectiva.

Per aconseguir una xarxa d’intel·ligència col·lectiva potent i eficaç caldrà treballar des d’una vocació genuïna, fer allò que realment ens agrada, completar la nostra formació amb informació inspiradora, persones interessades en les mateixes coses que nosaltres i mantenir una actitud participativa.

Però de vegades la cosa no funciona, veiem que no fluïm com volem i que les nostres habilitats no són suficients, perquè havent provat els consells anteriors no obtenim els resultats esperats. És, potser, que ha arribat l’hora de renunciar, i en la funció de la direcció de persones aquesta opció apareix en nombroses ocasions. (“Mateu la vaca!” com una manera de convertir una renúncia en l’inici d’un nou camí).

En una entrevista a l’eminent guru de la gestió de persones, Robert Sutton, trobem de nou les mínimes característiques que ha de tenir el líder: ha de ser competent, ha de respectar les persones de l’equip, ha de ser inspirador de les persones i ha de ser capaç d’estructurar tasques per obtenir resultats.

Però matisa la figura del líder amable, diu que les persones solen voler un cap civilitzat, però que siga fort i competent, un cap que siga capaç de parlar amb qui no aporta a l’equip i traure’l del mig amb elegància i amabilitat, però prioritzant els resultats i les persones de l’equip que sí treballen.

Al món corporatiu, quan una persona ascendeix, és observada i un bon cap ha de ser capaç de ser-ho sense que aquesta observació l’incomode. És normal que la gent que els envolta els examine, que els faça l’escàner diari. En certa manera, qui no s’ha sentit així alguna vegada quan destaca? Tan sols cal comportar-se de manera tal que les persones observadores se senten millor elles mateixes.

 

I Robert Sutton també parla en l’entrevista que comentem de la Llei de Lasorda, i explica que els caps més efectius no són necessàriament més intuïtius, sinó que amb el temps  aprenen com estar en  sintonia suficient amb el seu equip, que és en definitiva el grup que va a influir-li també (l’aprenentatge del carisma que hem dit), aprendrà a saber quan pressionar i quan abandonar. I destaca això com un signe de bon lideratge: «Saber quan apartar-se és un talent molt rar i de vegades resulta molt difícil per a les persones que microgestionen».

Altra vegada la retirada, i es que també hi pot influir que, per fer lloc a la persona que creix professionalment més del que s’hagués pensat ella mateixa, cal fer un pas enrere i alliberar l’espai més pròxim.

General

Dirigir com educar

"Pensar" GilaUn director  d’equip torna a l’oficina després de rebre un curs a propòsit de “Com deixar enrere l’autoritarisme per dirigir persones”. La veritat és que està content, mai no li ha agradat el to autoritari amb què els seus Caps l’han tractat al llarg de la seua vida professional.

Havia llegit que els temps havien canviat i que noves maneres de relacionar-se amb les persones s’obrien camí. La seua empresa mai no havia estat pionera en això de les relacions laborals i s’havia agafat el curs amb moltes reticències. Ara, una vegada finalitzat, estava satisfet.

Li han donat una mena de fitxes a mode de resum, una mena de decàleg que ha d’anar usant segons vagen presentant-se les situacions: una mostra més de la flexibilitat i l’aplicabilitat d’aquest curs.

 

Hi ha unes premisses prèvies :

– Com més aviat les persones que hi ha a càrrec s’adonen que hi ha normes, que els premis van associats al compliment de responsabilitats, que tots hem de col·laborar… , més aviat aconseguirem equips educats, responsables i amb autonomia .

– Per als empleats no hi ha figures més importants que els Caps. Si tractem de dirigir en una direcció, però ens mobilitzem en una altra, serà inútil. Els empleats copien, són esponges. Dirigir amb accions té molt més impacte que fer-ho amb paraules.

De tant en tant, les fitxes aporten alguna frase ocurrent referida al tema: «El propòsit de la direcció és aconseguir que els empleats vulguen fer el que han de fer» (Howard Gardner).

El decàleg que li han donat :

1 . – Volum i to conversacionals. Aconseguir que facen cas no té res a veure amb parlar fort. El poder descansa més en allò que es diu, en les conseqüències que comportarà no fer-ho a la primera, en la coherència i en ser molt disciplinat amb les rutines. Si volem que els nostres empleats ens respecten, comencem per respectar-los. Ningú vol obeir a algú que no es mostra segur i relaxat .

2 . – No donem ordres contradictòries. Si li demanes a un empleat que faça diverses coses sense indicar-ne l’ordre, potser el bloqueges. Diguem-li què ha de fer en primer lloc, i quan acabe, una altra cosa. Diguem-los la prioritat, si no, ells tenen les seues pròpies prioritats .

3 . – Imaginació. Fem un concurs per setmana  o per mes per aconseguir que «facen el que han de fer»; potser sobre qualsevol comportament que hagen de corregir. I tinguem paciència, caldrà temps fins que es convertisca en rutina. El joc genera un ambient relaxat en el qual ve més de gust aprendre i obeir .

4 . – No vulguem modificar tot el que ens molesta en els nostres empleats d’una sola vegada. Si ens passem el dia dient què fan malament, acabarem per carregar-nos la seua autoestima. Triem una conducta a modificar i centrem-nos en ella seguint aquestes pautes. Quan ho aconseguim, engeguem-ne una altra.

5 . – Quan corregim o mostrem enuig amb ells, no els menysprearem ni els ridiculitzarem, no farem judicis de valor. Si ho fem així, acabaran per comportar-se d’acord amb les expectatives que s’han dipositat en ells i això els afectarà l’autoestima. Dir: «No m’agrada veure la teua taula desordenada, per favor, ordena-la», és millor que dir: » Ets un desastre! Quin embolic de papers». No fem que es complisca la profecia autocomplerta. Si els transmetem que no confiem en ells i que no n’esperem res,  potser que ens ho trobem.

6 . – Siguem constants. Serà suficient  que diem allò que és important una sola vegada en el nostre argument, no busquem més raonaments, perquè el nostre empleat no els necessita, simplement busca guanyar temps per no fer el que ha de fer. Diguem: «Això no és negociable, com més prompte comences, abans acabaràs». Negociem el que siga negociable i no creem un precedent amb el que no ho és.

7 . – Paciència i calma. Les persones que transmeten amb paciència som més creïbles i generem un ambient càlid i relaxat . Quan introduïm canvis en la manera de dirigir, els empleats reaccionen al principi amb incertesa. «Què vol dir que el meu Cap ara està calmat i no m’escridassa?» Donem-los temps, necessiten acostumar-se a aquesta nova forma de comunicar-se.

8 . – No ens contradiguem amb altres departaments. Els empleats han de saber que la filosofia i l’escala de valors parteixen de l’empresa . Si no, estaran fent xantatge a l’un i l’altre , fomentant l’engany per aconseguir el que volen . Acabarem per tenir moltes discussions amb altres caps de departament per aquest motiu. No ens desqualifiquem ni ens ridiculitzem davant d’ells . Tot allò en què no estem d’acord, parlem-ho a banda i negociem-ho.

9 . – No aixequem mai les sancions. És preferible ajornar-les -però que siguen efectives i que s’acomplisquen- a imposar-ne una de molt dura, fruit de la ira i que després la desfem, convertint-nos així en algú a qui es pot torejar .

 

10 . – Millor que el càstig, el reforç. Significa prestar atenció a allò que fan bé, qualsevol canvi, i dir-ho. Si contínuament centrem l’atenció en el que fan malament i els corregim i s’enfaden, els nostres empleats aprendran que aquesta és la manera de cridar la nostra atenció. Tot el que és reforçat es repeteix. A la gent li agrada que els caps estem orgullosos d’ella, però hem de dir-li de què ens sentim orgullosos, perquè ells no van a endevinar-ho.

Tanmateix, al nostre director li queda com un regust amarg . Allà, al seminari no ho veia tan malament com ara , tot això , però rellegint les fitxes i pensant en el seu equip no està còmode . No és la mena de relació que vol establir amb la gent amb la qual treballa . Fa una relectura dels apunts, i veu que pretendre dirigir un equip com si educara els fills no és una bona idea . Hi ha d’haver altres formes .

 

Post el·laborat a partir de l’article “Diez pautas para educar” de Patricia Ramírez publicat al suplement El País Semanal del diari El País, el 24-3-13

General

LA RESACA (FEMENINA) DE LA PRIMAVERA ÀRAB

Demolidor article de David Alandete «Las promesas rotas de la primavera árabe» publicat el 14-4-13 al diari El País parlant de la terrible situació de les dones a Egipte.

L’article conta que més de dos anys després de les revoltes que van traure del poder el president Hosni Mubarak s’han quedat pel camí els drets de les dones, el dia de la commemoració del segon aniversari de la revolta, el 25 de gener passat, almenys 19 dones foren agredides a la plaça que va servir de símbol per a la revolta, el desmantellament del sistema repressiu de Mubarak ha servit de pretexte per retirar la seguretat ciutadana i deixar les dones exposades a les agressions masclistes.

Els grups salafistes han anat guanyant força al carrer, fent pressió sobre el president actual, Morsi, i incitant a la violència contra grups cristians i islamistes xiis. D’altra banda la situació econòmica del país és delicada, s’especula que probablement demanarà un «rescat» d’uns 4.000 Milions d’Euros al FMI que li imposarà unes reformes d’austeritat que derivaran en un increment de la precarietat i retallades que afectaran, previsiblement, més a les classes populars i a les dones.

Abunden els grups polítics, inclòs el partit polític que governa, que volen reconduir les protestes cap a una nova organització de la societat on una interpretació conservadora de l’Alcorà dicte la legislació del país. Ahí cal circumscriure les declaracions del legislador Reda Saleh al Alhefwani, membre d’un partit polític afiliat a la federació Germans Musulmans, que va dir, en seu parlamentària «Com demanen al Ministeri de l’Interior que protegisca a una dona quan ella mateixa es mescla amb homes?». No falten els extremistes, com el predicador televisiu Abu Islam, que compara les dones que es manifesten al carrer amb ogres, sense vergonya, educació, por o, inclús, feminitat. Amb la tolerància d’aquestes declaracions el govern busca la justificació de la seua actitud discriminatòria contra les dones. La presència de les dones a l’executiu de Morsi es limita a dos, al parlament, després de les eleccions de fa més d’un any, és del 2%.

Els Germans Musulmans han criticat una resolució de condemna a la violència contra les dones debatuda a un comitè de l’ONU. Critiquen que l’ONU vullga donar igualtat de drets a les dones adúlteres o als fills de relacions adúlteres, protecció a les prostitutes, l’abolició de la poligàmia i la prohibició de la necessitat d’autorització dels marits per a que una dona viatge, use anticonceptius o treballe.

Es fomenta també l’anècdota i els debats estèrils, com el que es va produir  quan una presentadora del canal públic de la TV va aparèixer amb un vel islàmic que li cobria cabells i coll. Per a la majoria de dones en Egipte usar el vel no és cap problema, moltes dones l’usen i vore’l a la tv no és un tema de drets civils. El quid de la questió és que el Canal 1 TV és públic i des del govern s’està cedint a les pressions islamistes radicals per introduir aspectes religiosos en esferes oficials.

La sociòloga Imam Bibars, directora a la regió d’Ashoka Arab World, ens aclareix que allò que realment ha de preocupar a les dones és el que hi ha darrere de l’augment de les agressions a les dones que es mostren en públic: una estratègia pensada, planificada i executada per allunyar les dones de la vida pública. Una estratègia fomentada des del govern dels Germans Musulmans per evitar que les dones formen part del moviment que vol fer avançar la democràcia. Segons Bibars als Germans Musulmans els fa por les dones per què poden votar més que els homes i els podrien fer fora del govern. I és per això que van canviant lleis, eliminant quotes i utilitzant la religió per dir a la societat que el lloc de les dones és la casa, no en l’esfera pública.

General

La por i la motivació

 

Mak Jung-Beerman: “Les persones de bon humor són millors que les irritables i les deprimides a l’hora de resoldre problemes que requereixen percepció.” Eduard Punset: “Les emocions estan al principi i al final de tots els projectes i totes les decisions.” Ferran Ramón Cortés: “Per a les persones el dolor de perdre és el doble de fort que el plaer de guanyar.”

L’article “La por, estimula o paralitza?” de Ferran Ramón Cortés ens parla de com qui ens dirigeix, la classe política, empresarial,… aprofita la conjuntura de la crisi per amedrentar i acovardir la societat i forçar-la a treballar més, rebent menys a canvi. Aquestes persones argumenten que sols amb molta pressió la gent és capaç de rendir al 100%, s’aprofiten d’una descripció de la  realitat correcta (la crisi), percibida per la societat en general, per aplicar unes velles receptes d’autoritarisme i por.

Però la por en els equips de treball no és gens convenient, la por crea inseguretat, ens fa dubtar d’anys d’experiència acumulada i fa que decisions que es podien prendre de manera intuïtiva, basades en el nostre aprenentatge, es demoren sine die per por a equivocar-se. Les decisions sovint es prenen després d’un diàleg interior entre la raó i les emocions, però si entre les emocions domina la por, pot arribar al punt d’anul·lar la raó, crear-se un curt-circuït que no ens deixa prendre decisions per por a prendre males decisions: ens deixa en un estat d’eterna reflexió, inoperants. O fent coses però no les que toquen, deixant les coses importants per fer i actuant sense sentit.

Amb la por també la nostra percepció disminueix, tenim menys inputs, menys informació per a decidir i no és el millor moment per posar en marxa la creativitat.

En una situació com aquesta augmenta la valorització de les perdudes i es menysvaloren els possibles guanys que passen a ser hipotètics, probables i insegurs. Allò que es té es el que està en posició de perdre’s i aquesta por guanya, per molt, a qualsevol benefici futur.

Però si la teorització està clara per què es transmet tota aquesta pressió d’objectius inalcançables als equips? Per por. La direcció està desorientada té por i pren males decisions, transmiteix aquesta por als seus directius, s’obvien les opcions creatives i originals i s’exigeixen xifres i objectius que transmiteixen una falsa seguretat i que a més provoquen desmotivació.

No cal dissimular la realitat, és ben coneguda, però hi ha que confiar en el potencial dels equips. Les persones directives, davant la pressió de l’alta direcció, han d’actuar com a preses de contenció i no com a corretges de transmissió d’objectius inassumibles. La por s’ha de fer visible en la justa mesura, però no fins el punt que siga paralitzant, els caps dels equips s’han de quedar una gran part d’aquesta pressió, tota la que evite activar el talent de la seua gent, i fomentar nous enfocaments a problemes nous, intel·ligència aplicada i cooperació entre les persones de l’equip. Un lideratge motivador ha de contindre la por i mantindre un ambient de confiança on la gent es puga sentir estimada i reconeguda.

General, Motivació

Debra Morgan (DEXTER) i la direcció d’equips (spoiler inside)

Debra Morgan

Dexter és un forense del Departament de Policia de Miami especialitzat en la sang . També ha estat un fidel novio, un divertit padastre, un germà confident i un friki de la sang per a alguns; però tot açò no són més que papers que, voluntàriament o no, desenvolupa de cara a una societat que no l’acceptaria: Dexter és, i ho sap, un monstre, un psicòpata, un cos sense ànima, fred, calculador; un assassí en sèrie. O no. Ell disfruta amb això. Com a ell li agrada dir és, simplement, Dexter

Recentment, Debra Morgan, la germana de Dexter va ser ascendida a tinent de la seua comisaria i comencen a aflorar les pors, inseguretats i els conflictes de la persona que comença a liderar un equip de persones. Al llarg dels 12 capitols de la temporada es podem veure comportaments típics d’equips de persones i de la seua líder novata: com encarar el lideratge d’un equip del que has estat companya «tota una vida».

Aquesta 6a temporada de Dexter la vaig veure amb uns altres ulls; ¿Com ens veuen els guionistes de sèries de TV a la gent que treballem amb equips de persones?

Motivació

Sabiduria China para hablar en público. (Daniel Estulin)

Vaig comprar aquest llibre atret pel titol. Em vaig parar a fer una ullada a la contraportada:

«Daniel Estulín bucea en la cultura tradicional china y enseña su aplicación a quienes hoy tienen que afrontar, por motivos empresariales, una presentación» (Reseña en El País)

«Parece que la «Sabiduría China» de Estulín es un compendio del saber popular de todas la culturas de la tierra» (Pedro Aparicio, PRNoticias.com)

«Daniel Estulín, un maestro en el arte de la comunicación, o lo que es lo mismo, en el arte de la vida» (Luis Rupérez, Director de RRHH, PharmaMar (Grupo Zeltia))

Però després de llegir-lo ho vaig trobar una recopilació de frases fetes, de filosofia de sobre de sucre de café, ordenades sense trellat ni forrellat i sense cap aprofitament per a fer cap presentació. Malgrat la meua impressió, em vaig quedar inquiet, com insegur, sense voler acceptar el meu criteri davant la forta recomanació de la contraportada del llibre. Fins al punt d’haver recomençat fins a tres vegades el llibre (i haver-lo deixat les tres vegades per acabar. Com diu un amic: «Amb tant de llibre per llegir com vas a perdre el temps amb això?»)

Total que per a sorpresa meua el diari Levant-EMV li fa una entrevista el passat dissabte. I ens presenta a l’autor com a «»excontraespia y escritor» Ostras! Si ja dia jo que el tio aquest escrivia raro.

Però es que l’entrevista no té desperdici:

«…el movimiento de la contracultura, los hippies, se creó en el laboratorio. El símbolo de la paz viene de un culto pagano de hace 5.000 años cuyos líderes sometian, torturaban y mataban. El 15M nace en Yugoslavia en 1999, finaciado por la CIA […] Estamos en manos de un grupo de gente que es la antigua nobleza negra veneciana. […] Por todos lados ves símbolos masónicos, miras BBVA o Bankia i la «B» es un «13»…»

I ara ja és quan he agafat el llibre i l’he dut a un rastro a veure si em donen alguna cosa.

General

La gestió d’equips i la paternitat (2)

Llegit el capitol de l’etapa del respecte a les regles no se si em sembla més fàcil treballar amb una persona amb una forta personalitat com la del xiquet que descriu a l’exemple o… més difícil. Trobe que, com sempre, en el terme mig i el sentit comú estarà la virtut.

El llibre, que ja he acabat de llegir, «La Dinàmica espiral» usa sovint exemples del comportament en les diferents etapes de la vida de les persones per explicar el comportament a les organtizacions socials i/o empresarials.

“A partir dels tres anys, o amb més freqüència cap als cinc o sis, comença un“A partir dels tres anys, o amb més freqüència cap als cinc o sis, comença una nova fase del desenvolupament infantil que es caracteritza per la integració de les regles i la definició de límits. Hi ha qui anomena aquesta etapa com la de la definició del superjò. És aquesta etapa en la que es descobreixen els conceptes del bé i del mal; simultàniament el nen accepta les nocions de recompensa i càstic. S’assimilen un conjunt de lleis idealitzades a partir dels models que constitueixen els pares i mares o les estructures socials com l’escola, i s’estableix una relació entre l’acompliment d’elles i l’obtenció d’un reconeixement o d’incompliment i l’aparició d’un càstic.

A falta de capacitat cognitives fortes, que apareixeran en els xiquets més endavant, les regles es consideren intangibles. No poden ser modificades i s’apliquen a tots. És aquesta l’època en que els xiquets donen lliçons i renega als pares i els retrau la seua forma de conduir, els insisteix en que deixen de fumar o beure (o les dos coses 😉 i altres conductes similars. Respecta l’autoritat, de vegades més la de la TV o la de l’escola que la dels pares i mares.

Aquesta fase és un dels darrers moments delicats per als educadors. Implica tres trampes principals:

– En primer lloc, aquesta nova estructura de comportament no s’ha de posar en marxa massa prompte. Això impediria el natural establiments del nivell anterior d’afirmació de la personalitat un poc més egocentrista i l’imprescindible sentit del “jo” que aporta.

– Després es tracta de trobar un equilibri entre allò excessiu i allò excessivament escàs. Massa regles, massa rígides signifiquen un sacrifici exagerat del “jo”. El xiquet és obligat fins a l’excés a reprimir o dissimular certes actituds i forçar o amplificar d’altres. El resultat són sofriments psicològics personals i un fals respecte als altres que genera un problema de comunicació. A la inversa, una absència de prohibicions no construirà un ésser lliure sinó un adult esclau de les seues pulsions i bloquejat de forma duradora en l’egocentrisme i la violència, amb tots els riscos personals i socials que això implica.

– Per últim, els pares poden acompanyar la implantació del nou model de comportament per donar peu a la millor individualització del xiquet. Si això es fa massa prompte el desestabilitzarà inútilment per la falta de les referències necessàries per a l’equilibri de la personalitat; si és massa tard, no produirà altra cosa que una falta d’auto valorització o crearà frustracions que agravarien la crisi de l’adolescència i un retorn a comportaments egocèntrics i impulsius.”

a nova fase del desenvolupament infantil que es caracteritza per la integració de les regles i la definició de límits. Hi ha qui anomena aquesta etapa com la de la definició del superjò. És aquesta etapa en la que es descobreixen els conceptes del bé i del mal; simultàniament el nen accepta les nocions de recompensa i càstic. S’assimilen un conjunt de lleis idealitzades a partir dels models que constitueixen els pares i mares o les estructures socials com l’escola, i s’estableix una relació entre l’acompliment d’elles i l’obtenció d’un reconeixement o d’incompliment i l’aparició d’un càstic.

A falta de capacitat cognitives fortes, que apareixeran en els xiquets més endavant, les regles es consideren intangibles. No poden ser modificades i s’apliquen a tots. És aquesta l’època en que els xiquets donen lliçons i renega als pares i els retrau la seua forma de conduir, els insisteix en que deixen de fumar o beure (o les dos coses 😉 i altres conductes similars. Respecta l’autoritat, de vegades més la de la TV o la de l’escola que la dels pares i mares.

Aquesta fase és un dels darrers moments delicats per als educadors. Implica tres trampes principals:

– En primer lloc, aquesta nova estructura de comportament no s’ha de posar en marxa massa prompte. Això impediria el natural establiments del nivell anterior d’afirmació de la personalitat un poc més egocentrista i l’imprescindible sentit del “jo” que aporta.

– Després es tracta de trobar un equilibri entre allò excessiu i allò excessivament escàs. Massa regles, massa rígides signifiquen un sacrifici exagerat del “jo”. El xiquet és obligat fins a l’excés a reprimir o dissimular certes actituds i forçar o amplificar d’altres. El resultat són sofriments psicològics personals i un fals respecte als altres que genera un problema de comunicació. A la inversa, una absència de prohibicions no construirà un ésser lliure sinó un adult esclau de les seues pulsions i bloquejat de forma duradora en l’egocentrisme i la violència, amb tots els riscos personals i socials que això implica.

– Per últim, els pares poden acompanyar la implantació del nou model de comportament per donar peu a la millor individualització del xiquet. Si això es fa massa prompte el desestabilitzarà inútilment per la falta de les referències necessàries per a l’equilibri de la personalitat; si és massa tard, no produirà altra cosa que una falta d’auto valorització o crearà frustracions que agravarien la crisi de l’adolescència i un retorn a comportaments egocèntrics i impulsius.”

General

La gestió d’equips i la paternitat.

Llegint un llibre que pensava utilitzar en la millora de la gestió d’equips de persones m’he trobat amb un consell per entendre una fase especialment dura de la paternitat: Com encarar el “no a tot” del meu menut.

“Cap als dos anys, el caràcter d’un xiquet canvia de forma sobtada. La més dolça de les criatures es converteix en un xicotet dimoni que s’oposa a la família amb tota la seua energia. És la primera gran crisi de l’educació, que els francesos anomenen “les maudits deux ans”. El xiquet descobreix la paraula “no” i l’emplea en totes les situacions i totes les variants: no al bany, no a menjar, no a l’escola, no a anar-se’n a dormir i moltes altres. Quan vol alguna cosa ho exigeix, ni que ho tinga que reclamar cinquanta vegades seguides i organitzant un numeret rebolcant-se per terra fent crits si els pares s’atreveixen a negar-li-ho. Aquest tipus de crisi millor si es dona en públic, ja que per al xiquet suposa una demostració de força i amb molta freqüència activa en els pares la vergonya, que és un dels motors d’aquesta classe de comportament. Pel que respecta a les regles familiars o socials existents, per al nen, estan fetes per a transgredir-les, i tirar el menjar, omplir el bany d’aigua mirant els pares als ulls per a que entenguen que és una provocació, soc actes que formen part de l’alegria de l’existència del nostre petit Napoleó.

Algun psicòleg considera aquesta fase un dels indicadors de desenvolupament psíquic del xiquet. Opinen que l capacitat d’obstinar-se que el xiquet desenvolupa aleshores és el fonament de la comunicació humana. Dir “no” és per al xiquet aprendre a jugar, a exercir la seua voluntat i a afermar-se com a persona. Es tracta d’una etapa crucial del desenvolupament del xiquet, que necessita dels pares un subtil sentit de l’equilibri. És en aquesta època de la seua vida en que es construeixen la confiança en u mateix i l’asertivitat. Si al xiquet se’l deixa massa lliure per a expressar els seus impulsos es corre el risc de conservar una agressivitat excessiva i una sensació de que tot li ho devem. A la inversa, si es veu massa forçat, si se li obliga en excés, pot ser que perdure en ell la falta de capacitat per a decidir, per a afermar-se i mantindre una sana frontera psicològica o física, o ambdues, entre ell mateixa i les altres persones.

Quan el xiquet es mou amb aquesta actitud, qualsevol comportament positiu ha de ser assenyalat i recompensar-se el més prompte possible. En canvi un feedback negatiu poques vegades serà recomanable, ni que siga breu, ja que desencadena quasi d’immediat una lluita de poder i és possible que siga el menut qui la guanye, doncs no s’imposa límits. De totes formes, quan no és possible cap altra opció, el càstigs pot tindre un efecte útil si implica una dosi no exagerada de vergonya al qual el xiquet no es pot oposar.”

Fragment extret de “La dinàmica espiral” de Fabien i Patricia Chabreuil, llibre basat en els estudis de Clare W. Graves que Christopher Cowan i Don Edward Beck van sistematitzar a propòsit de les motivacions humanes en els àmbits personal, social i a les organitzacions.

La teoria de la dinàmica espiral s’ha fet cèlebre recentment per què Don Becks va ser triat per Nelson Mandela per “reorganitzar” el país després del seu triomf a Sud-àfrica i facilitar-ne la transició de l’apartheid a la democràcia. Posteriorment Becks va exercir de “coach” amb els Springboks, l’equip nacional de rugby de Sud-àfrica, aconseguint que arribara a ser campió del món en 1995. I Clint Eastwood en va fer una pel·lícula: Invictus.

General

Com es pot motivar una persona pensant que és una màquina?

He llegit un llibre, bé no l’he acabat, buscant noves orientacions per al tema de la motivació d’equips de persones i m’he trobat amb una filosofia de treball que no m’apanya gens. L’autor li diu “direcció preventiva” i ens fa un resum de la idea:
“El concepte de “direcció preventiva” neix a imitació del manteniment que les màquines necessiten per a funcionar correctament, malgrat que estan fabricades per a treballar i estan en el lloc correcte. Però una breu parada a temps, una revisió rutinària, un lubricant posat en el lloc idoni… pot allargar la vida útil de la màquina i optimitzar-ne el seu rendiment. La direcció preventiva intervé en moments determinats d’un procés per obtindre uns resultats que no s’haveren obtés si no s’havera fet aquesta intervenció.”

Un altre exemple de les perles del llibre: ací dos llistes de coses que passen i que impedeixen que es faça la feina (sempre per culpa dels empleats), tota una llista de recomanacions poc originals que dubte que ningú necessita que li recomanen, per òbvies i poc eficients en el tema de donar autonomia a un equip que depenga de nosaltres. Vindria a ser un “com no deixar ni respirar a la gent per a que faça la feina”.

Abans de començar la feina (els empleats):
A1- No saben què és el que es suposa que han de fer
A2- No saben com fer-ho.
A3- No saben per què ho haurien de fer.
A4- Pensen que els mètodes del cap no donaran resultats.
A5- Pensen que els mètodes d’ells són millors.
A6- Pensen que hi ha alguna cosa més important.
A7- Anticipen una conseqüència negativa per fer-ho.
A8- Problemes personals.
A9- Les limitacions personals dels empleats obstaculitzen el seu rendiment.
A10- Obstacles fora del seu control
A11- Ningú ho va poder fer.

La segona, coses que passen després…
Taula II. Després d’iniciar el treball (els empleats):
D1- Pensen que ja ho estan fent.
D2- Per a ells no hi ha cap conseqüència positiva per fer-ho.
D3- Obstacles fora del seu control
D4- Pensen que hi ha alguna cosa més important.
D5- Reben un castic per fer el que es suposa que han de fer.
D6- Reben una recompensa per no fer-ho.
D7- No hi ha cap conseqüència negativa per a ells pel seu baix rendiment.
D8- Problemes personals.

I ara, com solventar-ho:
Què fer abans d’iniciar el treball (el directiu):
A1- Expliqueu los què es suposa que han de fer.
A2- Comproveu si saben com fer-ho.
A3- Expliqueu los per què ho han de fer.
A4- Convenceu-los de que el mètode que li heu proporcionat donarà resultat.
A5- Si el mètode d’ells no és el correcte, expliqueu los convincentment, per què.
A6- Feu-los saber quines són les prioritats.
A7- Convenceu-los que les conseqüències negatives que ells anticipen (o imaginen) per complir el seu treball no tindran lloc.
A8- Atorgueu el treball encara que l’empleat tinga problemes personals, o en algun cas encarregueu el treball a una altra persona.
A9- Verifiqueu que el treball no està per damunt de les limitacions personals de l’empleat.
A10- Verifiqueu que es pot fer.

I ara, què fer després que s’inicie el treball:
D1- Proporcioneu-los retroalimentació específica i freqüent.
D2- Recompenseu verbalment un alt rendiment específicament i amb freqüència.
D3- Elimineu els obstacles, o proporcioneu als empleats una estratègia per a eliminar-los o superar-los.
D4- Feu-los saber quines són les prioritats.
D5- Elimineu les conseqüències negatives després d’un alt rendiment o compenseu-les amb un reforç positiu.
D6- Elimineu les conseqüències positives d’un baix rendiment.
D7- Useu les conseqüències negatives únicament amb un baix rendiment constant (disciplina progressiva)
D8- Atorgueu el treball encara que l’empleat tinga problemes personals i en algun cas encarregueu-lo a un altre empleat.

Bé, el llibre, per si se’l trobeu per ahí, “Por qué los empleados no hacen lo que se supone deben hacer y que hacer para corregirlo” de Ferdinand F. Fournies

General