FAETONT (φαεθών) […] Faetont, fill del Sol, havia estat criat per la seva mare sense saber qui era el seu pare. Quan va arribar a l’adolescència, ella li ho va revelar, i aleshores el jove va reclamar un senyal del seu naixement: li va demanar permís al seu pare, el Sol, perquè li deixés conduir el seu carro. Després de dubtar-ho molt, el Sol hi va accedir fent-li mil recomanacions. Faetont va marxar i va començar a seguir el camí marcat per la volta celeste, però aviat va agafar por per l’altura en què es trobava. La visió dels animals que representaven els signes del Zodíac el va atemorir i va deixar el camí que li havia estat marcat. Va descendir massa i va córrer el risc de cremar la Terra; va pujar massa amunt, i els astres van queixar-se a Zeus, de manera que el déu, per evitar una conflagració universal, el va fulminar i el va precipitar al riu Erídan. Les seves germanes, les Helíades, van recollir el seu cos, li van retre honors fúnebres i el van plorar tant que van ser transformades en pollancres. [Pierre Grimal. DICCIONARI DE MITOLOGIA GREGA I ROMANA]
Faetont o son pare
El mite de Faetont s’usa sovint per explicar la irresponsabilitat. Com una persona sense la capacitació adequada pot arribar a organitzar un desastre de proporcions còsmiques i com la manera de solventar-ho és defugir aquesta classe de persones o traure-se-les de davant.
Núria Llagüerri (Filòloga clàssica) comenta així el paper de Faetont:
“Ovidi a Metamorfosi parla de Faetont, però la seua versió ja és diferent del que seria la versió grega recollida per Hesíode. El que sembla que roman inamovible és que Faetont va fer un gran desastre conduint el carro del Sol, d’altra manera no s’explica que Suetoni*, parlant de Cal·lígula, diga que va ser un Faetont per al món, diu que va ser «una Hidra per a Roma”.
(*Suetoni era un autor romà que va escriure la vida dels enrevessats emperadors romans i en ella, de Cal·lígula, va dir literalment que va ser “un Faetont per al món”, ja imagineu perquè.)
Però quina va ser la part de culpa de son pare, quina l’actitud com a directiu?
La dissonància
Al llibre “El líder ressonant crea més”, Daniel Goleman enumera les classes de caps que es poden trobar a una organització (el repertori del lideratge, diu) i entre ells hi ha la classe de persona que lidera de manera autoritària i la que lidera de manera afiliativa. També assegura que una persona líder no ho és de manera unívoca, sinó que combina diversos estils en moments diferents. En el mite de Faetont que encapçala l’article, el fill del Sol es va trobar amb un pare que, en aquella ocasió, va combinar l’estil autoritari i l’afiliatiu.
Goleman, per ajudar-se a definir els estils directius, ens parla dels atributs de la ressonància i la dissonància. La dissonància es genera quan el líder no empatiza ni interpreta correctament les emocions alienes. Transmet missatges pertorbadors fent que l’atenció dels col·laboradors es desvie del missatge i es centre en el malestar provocat, baixant el seu rendiment professional. La generació de dissonància en els equips acaba, inevitablement, amb problemes.
El pare de Faetont autoritari
Una de les característiques de l’estil autoritari és la mala retroinformació que es dóna a l’equip o a la persona col·laboradora: oblida sovint ressaltar els aspectes positius i se centra més en els negatius. Això mateix passa quan es donen les instruccions o s’intenta justificar una decisió. “[…] El que vols és molt perillós; demanes massa, Faetont, no és una tasca adequada a les teves forces ni als teus pocs anys.”
El Sol va ser autoritari amb el jove quan li explicava com havia de fer la conducció del carro solar, tots els consells i instruccions seguien el patró “ordene i mane” amb presses per transmetre els coneixements i una allau tan gran d’informació que a Faetont li va resultar impossible d’assimilar en tan poc de temps. Però al Sol no li interessava en absolut que el seu fill sabera fer el treball, tenia ja previst que conduiria el carro solar tan sols una vegada (si la cosa eixia bé, perquè no hi confiava en absolut) i no tenia cap altra cosa al cap que la màxima aquella de “si vols que una cosa es faça ben feta l’has de fer tu mateix”, desconfiant absolutament de la capacitat d’aprenentatge del seu fill.
El Sol afiliatiu
L’estil afiliatiu es fonamenta en compartir obertament les emocions. Els líders afiliatius tendeixen a valorar les persones i els seus sentiments, destacant les seues necessitats emocionals i les de les persones de l’equip per damunt de l’aconseguiment d’objectius o tasques. Amb aquest estil directiu les persones líders intenten guanyar els objectius a través de la satisfacció personal de l’equip. Pressuposen que una bona relació grupal o amb la persona col·laboradora, serà estímul suficient per a que treballe bé i aconseguisca dur a terme amb èxit les tasques encomanades.
L’estil afiliatiu té un altre problema: s’esforça en satisfer els altres i obtenir harmonia; defuig el conflicte i intenta solventar els problemes amb consens o, massa vegades, amb cessió a les pretensions de l’equip. Com son pare va fer amb Faetont.


Un director d’equip torna a l’oficina després de rebre un curs a propòsit de “Com deixar enrere l’autoritarisme per dirigir persones”. La veritat és que està content, mai no li ha agradat el to autoritari amb què els seus Caps l’han tractat al llarg de la seua vida professional.




