Un director d’equip torna a l’oficina després de rebre un curs a propòsit de “Com deixar enrere l’autoritarisme per dirigir persones”. La veritat és que està content, mai no li ha agradat el to autoritari amb què els seus Caps l’han tractat al llarg de la seua vida professional.
Havia llegit que els temps havien canviat i que noves maneres de relacionar-se amb les persones s’obrien camí. La seua empresa mai no havia estat pionera en això de les relacions laborals i s’havia agafat el curs amb moltes reticències. Ara, una vegada finalitzat, estava satisfet.
Li han donat una mena de fitxes a mode de resum, una mena de decàleg que ha d’anar usant segons vagen presentant-se les situacions: una mostra més de la flexibilitat i l’aplicabilitat d’aquest curs.
Hi ha unes premisses prèvies :
– Com més aviat les persones que hi ha a càrrec s’adonen que hi ha normes, que els premis van associats al compliment de responsabilitats, que tots hem de col·laborar… , més aviat aconseguirem equips educats, responsables i amb autonomia .
– Per als empleats no hi ha figures més importants que els Caps. Si tractem de dirigir en una direcció, però ens mobilitzem en una altra, serà inútil. Els empleats copien, són esponges. Dirigir amb accions té molt més impacte que fer-ho amb paraules.
De tant en tant, les fitxes aporten alguna frase ocurrent referida al tema: «El propòsit de la direcció és aconseguir que els empleats vulguen fer el que han de fer» (Howard Gardner).
El decàleg que li han donat :
1 . – Volum i to conversacionals. Aconseguir que facen cas no té res a veure amb parlar fort. El poder descansa més en allò que es diu, en les conseqüències que comportarà no fer-ho a la primera, en la coherència i en ser molt disciplinat amb les rutines. Si volem que els nostres empleats ens respecten, comencem per respectar-los. Ningú vol obeir a algú que no es mostra segur i relaxat .
2 . – No donem ordres contradictòries. Si li demanes a un empleat que faça diverses coses sense indicar-ne l’ordre, potser el bloqueges. Diguem-li què ha de fer en primer lloc, i quan acabe, una altra cosa. Diguem-los la prioritat, si no, ells tenen les seues pròpies prioritats .
3 . – Imaginació. Fem un concurs per setmana o per mes per aconseguir que «facen el que han de fer»; potser sobre qualsevol comportament que hagen de corregir. I tinguem paciència, caldrà temps fins que es convertisca en rutina. El joc genera un ambient relaxat en el qual ve més de gust aprendre i obeir .
4 . – No vulguem modificar tot el que ens molesta en els nostres empleats d’una sola vegada. Si ens passem el dia dient què fan malament, acabarem per carregar-nos la seua autoestima. Triem una conducta a modificar i centrem-nos en ella seguint aquestes pautes. Quan ho aconseguim, engeguem-ne una altra.
5 . – Quan corregim o mostrem enuig amb ells, no els menysprearem ni els ridiculitzarem, no farem judicis de valor. Si ho fem així, acabaran per comportar-se d’acord amb les expectatives que s’han dipositat en ells i això els afectarà l’autoestima. Dir: «No m’agrada veure la teua taula desordenada, per favor, ordena-la», és millor que dir: » Ets un desastre! Quin embolic de papers». No fem que es complisca la profecia autocomplerta. Si els transmetem que no confiem en ells i que no n’esperem res, potser que ens ho trobem.
6 . – Siguem constants. Serà suficient que diem allò que és important una sola vegada en el nostre argument, no busquem més raonaments, perquè el nostre empleat no els necessita, simplement busca guanyar temps per no fer el que ha de fer. Diguem: «Això no és negociable, com més prompte comences, abans acabaràs». Negociem el que siga negociable i no creem un precedent amb el que no ho és.
7 . – Paciència i calma. Les persones que transmeten amb paciència som més creïbles i generem un ambient càlid i relaxat . Quan introduïm canvis en la manera de dirigir, els empleats reaccionen al principi amb incertesa. «Què vol dir que el meu Cap ara està calmat i no m’escridassa?» Donem-los temps, necessiten acostumar-se a aquesta nova forma de comunicar-se.
8 . – No ens contradiguem amb altres departaments. Els empleats han de saber que la filosofia i l’escala de valors parteixen de l’empresa . Si no, estaran fent xantatge a l’un i l’altre , fomentant l’engany per aconseguir el que volen . Acabarem per tenir moltes discussions amb altres caps de departament per aquest motiu. No ens desqualifiquem ni ens ridiculitzem davant d’ells . Tot allò en què no estem d’acord, parlem-ho a banda i negociem-ho.
9 . – No aixequem mai les sancions. És preferible ajornar-les -però que siguen efectives i que s’acomplisquen- a imposar-ne una de molt dura, fruit de la ira i que després la desfem, convertint-nos així en algú a qui es pot torejar .
10 . – Millor que el càstig, el reforç. Significa prestar atenció a allò que fan bé, qualsevol canvi, i dir-ho. Si contínuament centrem l’atenció en el que fan malament i els corregim i s’enfaden, els nostres empleats aprendran que aquesta és la manera de cridar la nostra atenció. Tot el que és reforçat es repeteix. A la gent li agrada que els caps estem orgullosos d’ella, però hem de dir-li de què ens sentim orgullosos, perquè ells no van a endevinar-ho.
Tanmateix, al nostre director li queda com un regust amarg . Allà, al seminari no ho veia tan malament com ara , tot això , però rellegint les fitxes i pensant en el seu equip no està còmode . No és la mena de relació que vol establir amb la gent amb la qual treballa . Fa una relectura dels apunts, i veu que pretendre dirigir un equip com si educara els fills no és una bona idea . Hi ha d’haver altres formes .
Post el·laborat a partir de l’article “Diez pautas para educar” de Patricia Ramírez publicat al suplement El País Semanal del diari El País, el 24-3-13
