Herois Resilients: La Motivació

 

 

resiliencia

“Què hi ha més dur que una roca, i que hi ha més tou que l’aigua? I no obstant això, les roques dures són foradades per l’aigua tova. Només resistint, venceries amb el temps la mateixa Penélope! Ja saps que Pèrgam es va conquerir tard, però es va conquerir. Si ella ja t’ha llegit i no et vol respondre, no la forcis; tu només procura que llegeixi contínuament les teves tendres paraules. La que ha volgut llegir, segur que voldrà respondre al que ha llegit: aquestes coses arriben al seu ritme i pas a pas. […] Però té por del que demana i desitja el que no demana, que insisteixis: segueix i aviat posseiràs el que desitges.”
Ovidi. L’art d’estimar. Llibre I

Fa poc vaig assistir a una conferència organitzada per ESADE (Herois resilients) impartida per Teresa Falls, i certament la vaig trobar molt interessant. És una de les vegades que isc d’una sessió de motivació… vertaderament motivat.

Hi ha diversos aspectes en la xerrada que em van impactar, un d’ells va ser la definició d’optimisme. Optimista no era, per a la ponent, aquella personeta amb un somriure etern a qui tot sempre li sembla bé. Sinó que va donar una accepció molt més encertada: optimista és aquella persona que sap valorar quan una cosa no va bé, però que confia en que millorarà. I canvia molt, cregeu-me, quan es defineix a una persona optimista de la primera manera, perquè li se dona un caràcter de… poc caràcter, de persona allunyada de la realitat i que és optimista precisament perquè no fa una anàlisi correcta del seu entorn. En canvi si considerem optimista a aquella persona que avalua perfectament una mala situació, la qualifica de dolenta (coincidint amb una majoria) i estima que hi ha eixida, que la partida no ha acabat, i que el final pot ser positiu, la cosa canvia.

Respecte a la resiliència, títol principal de la xerrada, definida com la capacitat humana de sobreposar-se a un colp traumàtic com la mort d’un ésser estimat o un accident, Teresa Falls ens va dir que la resiliència es pot aprendre, que es pot practicar i que no cal esperar a tindre cap desastre personal per aleshores començar a remuntar, això és possible però difícil. I que nosaltres, assistents a la xerrada o lectors d’aquest escrit, som gent intel·ligent, curiosa i valenta que ens alçarem quan fem un bac. Si aprenem com, serà més fàcil.
Obstacles a la resiliència

El primer obstacle a la posada en pràctica de la resiliència és la negació dels sentiments. Teresa ens va parlar de cors trencats. Un bon exemple triat per explicar-nos que podem plorar per refer-nos. Ens està permés. No se’ns demana ser de ferro, tenim sentiments i, cadascú a la seua manera, els podem mostrar. Tindre sentiments i expressar-los això ens farà prendre consciència de la nostra situació i ens donara un nou punt de partida, un nou reset a fer.

El segon; un diàleg interior molt negatiu. (Ací caldria tornar a parlar de l’optimisme, la part que més em va agradar) Aquesta gent optimista considera que els entrebancs sols representen un “paronet” un stop momentani però que la carretera està ahí i el camí continua. I que hem de ser capaços de parar la marxa, comptar deu, mirar als costats i seguir la marxa, i escriure la nostra història. Un fracàs gran o molts menuts, poden fer que ens parem. Però que ens parem a pensar, a valorar que no som perfectes i que, de vegades, podem fracassar. No passa res. La vida continua i el que s’espera de nosaltres, allò que nosaltres ens exigim a nosaltres mateixa, continua ahí. I ho hem de pelear.
El tercer obstacle era la indefensió auto-apresa. Conegueu la història de l’elefant mastodòntic que estava nugat amb un cordell desgastat pels anys a un minúscul clau enterrat al piso? Aquell elefant, des del dia primer, quan era menut, va estar provant de desnigar-se, de desfer-se d’allò que li impedia seguir endavant i que el recloïa al seu captiveri. Però menut com era, no podia ni amb el clau ni amb la corda, es va cansar d’intentar fugir i finalment ho va deixar d’intentar. Ja de major, amb totes les forces al seu abast havia consumit la seua voluntat i la resignació li omplia l’ànima. De vegades som més forts del que pensem i la solució pot estar al nostre abast. Per exemple buscant sol·lucions alternatives.
Els pilars de la resiliència

Hi havia diversos pilars sobre els que Falls fonamentava la pràctica de la resiliència: alguns d’ells servien també per a vèncer els obstacles com no negar les nostres emocions, ser optimistes, escriure la nostra pròpia història i l’ inconformisme. Altres com l’emoció, el posar-li cor a les coses que fem, treballar amb passió, encarar la vida, els problemes també, amb energia, amb ganes. Un altre dels pilars, per compensar l’el·logi de l’energia desbordant supose, ens va dir que era el control de l’impuls, que de res ens valia un excés d’energia, d’ímpetu, de força i potència que acabara dominant-nos. Hi havia que “saber estar” i en el moment que calguera aplicar l’energia que ens reclamava cinc minuts abans… que ho férem amb mesura. “Potencia sense control no val per a res”, ens va resumir.

Un dels gràfics que va acompanyar la xerrada de Teresa va un joc de paraules “IMPOSSIBLE -> I’M POSSIBLE” que li va valdre quasi per tancar la sessió: Allò que sembla impossible… pot ser ho siga, hem d’intentar resoldre-ho, amb optimisme, negant-se a acceptar creències auto-apreses però si no resulta, si no ho traiem endavant no passa res. Nosaltres, nosaltres som possibles i hem de fer el nostre camí, hem d’escriure la nostra història sobreposant-se als entrebancs de la vida. El futur és nostre.

 

General

La gestió del temps

time-management“Aquell que creu que només han de mirar el temps els que conreen els camps fatigosos i els mariners, s’equivoca .”  Ovidi. L’art d’estimar.

Ovidi ens parla del temps climatològic per indicar-nos que no és recomanable iniciar una acció si no és el seu moment, jo us vull parlar de la gestió del temps per obtindre uns resultats més eficients en les nostres tasques diàries.

El temps és un recurs inelàstic, qui no ha sospirat mai per un dia de més de 24 hores? Però allò que marca la diferència entre una gestió eficaç o no; és la seua administració, no la quantitat d’hores que té el dia de cadascú. La capacitat de gestionar bé el nostre temps és una de les habilitats més valorades en la gestió d’equips. Millora la productivitat i la competitivitat.

Trampes de temps

Si no planifiquem podem caure fàcilment en les anomenades trampes de temps, com la llei de Parkinson que diu: “Tota tasca tendeix a allargar-se cap al temps disponible per a fer-la” i no deixa de ser cert l’enunciat d’una altra de les trampes: “El temps que requereix una tasca creix en proporció a les vegades que ens han interromput i l’hem reprès”. Si ens dediquem a “apagar” focs, a fer primer (i únicament) les tasques més urgents ens podem trobar, com bé assegura Jose Manuel Casado de 2C Consulting “dedicant-nos al monocultiu de l’apagament de focs urgents i evolucionant cap a l’apagament de focs molt urgents, deixant perdre el fèrtil camp de les coses importants”

Lladres de temps

Existeixen els anomenats lladres de temps, a evitar sempre que siga possible, que són situacions que interrumpeixen la nostra dedicació a una tasca i la fan interminable o l’allarguen excessivament en el temps. Parlem de visites sense cita que de vegades cal atendre, però no sempre. Reunions inacabables en les que molta de la gent assistent necessita escoltar-se i no té cap problema en dilatar-les amb la complicitat d’una mala direcció. El desordre en el nostre entorn de treball que dificulta la possibilitat de dedicar els recursos necessaris a les nostres tasques. Una comunicació ineficaç que provoca malentesesos i pot acabar amb un resultat no desitjat d’una tasca una vegada acabada i, finalment, un excés de burocràcia que ens abruma amb informació en forma de papers i/o e-mails.

TRAA

Un punt i a banda mereix la norma TRAA que consisteix en fer una d’aquestes quatre coses cada vegada que encarem un paper (o un missatge) trobat en eixe mar de burocràcia:

Tirar, si el contingut és irrellevant i ho va a continuar essent. Per exemple per contindre informació que ha quedat desfasada.

Arxivar, si no requereix una acció immediata i pot esperar. El podríem conservar però sempre amb una data de caducitat, quan finalment caldrà reprendre de nou la informació.

Actuar, fer allò que tenim que fer amb la informació i així acabar amb ella.

Remetre, delegar (que és una altra de les habilitats necessàries per gestionar millor el nostre temps) i encomanar a algú altre que faça allò que ha de fer amb el document.

7 normes per a la millora de la gestió del temps

1- “Delegar” encapçala, per a mi, el llistat de les normes que ens poden ajudar i molt. Resistir-se a delegar, ocupant el nostre temps en tasques innecessàries en lloc de programar, liderar, motivar a l’equip que dirigim i prendre decisions és una actitud que va totalment en contra d’una bona gestió del temps.

2- Prioritzar, seria una altra de les normes bàsiques. Hi ha moltes coses trivials i poques vitals, dediquem-nos a les segones si tenim dubtes.

3- Focalitzar, encara que semble obvi hem de dedicar-nos a una sola cosa cada vegada. En cas contrari no n’acabarem bé cap d’elles.

4- Flexibilitzar. Hem de preveure imprevistos i urgències. Recordeu aquella classificació d’assumptes en urgents i importants? Els urgents es caracteritzen perquè entren a la nostra vida sense esperar-los i venen amb pressa. Si som flexibles i tenim tasques que podem canviar d’hora o de dia, tindrem lloc per a les urgències.

5- Agrupar tasques similars en unes franges horàries similars, així treballarem també els hàbits i si són tasques repetitives i fàcils ens resultarà molt més fàcil dur-les a terme.

6- Dir que no. En lloc de sobrecarregar-nos de feina que no anem a poder fer podem dir que no, és una opció sovint oblidada. Les persones no tenim una capacitat infinita de treball, conèixer els nostrse límits és bo, i quan no es pot no es pot. Aleshores va bé respondre amb un “no”. És per a mi, la norma més important.

7- Planificar. L’agenda és una ferramenta indispensable en la titànica feina de gestionar millor el nostre temps. Fem una mirada.

Agenda

Una. Som una persona, amb diferents facetes a conciliar però una sola i un dels riscs més grans al planificar és equivocar-se i solapar activitats, amb una única agenda tenim a la vista tot el nostre temps i ens resultarà més fàcil distribuir-lo.

Ara cal passar a l’agenda les normes que hem vist abans. Incloure els objectius vitals, rebutjar l’entrada als delegables, no anotar res a fer amb un document que siga trivial i que no aporte valor. Concretar.

Separar allò gran de lo menut, evitar tindre la ment ocupada en multitud de detalls accessoris de cada tasca pendent. Establir primer les tasques a llarg termini després tasques fàcils i rutinàries.

Deixar espais en blanc: Programar pauses, no omplir tota l’agenda per preveure urgències i dedicar-nos temps per a nosaltres. Que no siga després una necessitat quasi mèdica el fet d’agafar-nos un descans. Tenim una agenda apretada i no podem anar mai a la piscina? Posem la piscina a l’agenda, veurem com canvia la cosa.

Plantejar objectius realistes, concrets i específics. Dedicar-li massa temps a una tasca per autoexigència, esperant que quede perfecta és garantia de no acabar-la mai. Els objectius poc realistes o inalcançables són font de frustració i necessiten temps, una dedicació de temps que no durà a acabar la tasca relacionada. De vegades una feina bén feta és suficient, no cal que estiga molt ben feta.

La trampa de l’activitat

Semblar persones molt ocupades, preocupar-se d’allò que estem fent o que tenim pendent de fer i no pensar per a què ho fem; no és una bona opció. Saber quina és la nostra missió, que volem fer amb la nostra vida, amb el nostre treball, és l’única cosa que ens pot reconciliar amb el temps considerant-lo un aliat a favor de la nostra missió, ajudant-nos en la conciliació de la nostra vida personal i laboral. I, sovint, una garantia d’èxit professional.

*Parkinson’s Law, or The Pursuit of Progress, C. Northcote Parkinson, 1957.

General

Steve Jobs i el model educatiu

Jobs“Un centre de la Costa Blanca es converteix en la primera escola de la xarxa Steve Jobs a l’Estat espanyol” titulava un diari ara fa un any.  La pedra angular de la pertanyença del centre a la xarxa de la Fundació per a un Nou Temps del visionari Jobs és la desaparició d’allò analògic i la implantació massiva de sistemes informàtics per tot arreu del centre privat. La principal motivació és “poder corregir els errors dels alumnes al moment i no haver d’esperar una setmana a rebre un butlletí de notes” L’ús de tauletes tàctils a l’aula dels de 4 anys i la implantació del pla d’estudis britànic, realitzar cada sis setmanes una reunió entre famílies i docents i així adaptar el treball a realitzar amb cada criatura. Usen aplicacions a les tauletes tàctils amb forma de jocs que faciliten l’aprenentatge multi sensorial. El treball en equip es fomenta amb ‘tallers’ on xiquets de distintes edats, del centre, es mesclen per presentar i debatre sobre els seus treballs. Les famílies reben diàriament un missatge amb allò treballat a classe i els deures a fer a casa. ‘Els deures a casa’, assegura la cap d’estudis, “motiva les criatures a buscar informació més enllà de l’aula, mantenint  l’alumne en constant predisposició per a l’aprenentatge”

Fa poc vaig anar al cinema a veure l’obra de teatre ‘Steve Jobs’ dirigida per Danny Boyle amb guió d’Aaron Sorkin, una peça de teatre dividida en tres actes de 40 minuts exactes en forma de pel·lícula que ens volen vendre com una (sublim) biografia del geni. Una pel·lícula de la qual es poden fer diverses lectures i jo em quede amb que Jobs era un tauró dels negocis i el màrqueting, que va navegar en un món entre les finances i l’enginyeria informàtica per aconseguir els seu somni controlador: crear i vendre l’ordinador més incompatible del món mundial. Ací podríem parlar del secret de l’èxit del seu iPhone: l’apertura del software programador del telèfon a les App que qualsevol persona pot dissenyar, vendre o regalar i que aquestes solen ser compatibles al mateix sistema MacOS o Android. Tot el contrari del somni del malaurat home de moda. Malgrat l’evidència el seu missatge controlador ha quallat entre les comunitats educatives que com la que us descrivia al primer paràgraf. Normal que siguen escola pilot de la fundació Jobs.

Front al sistema educatiu implantat per l’escola aquella es pot contraposar, a la mateixa localitat de la costa blanca, el Programa d’Aprenentatge Cooperatiu de la Conselleria d’Educació que parla d’integració, participació familiar en l’educació (no sols d’inventar sistemes per assabentar les famílies dels progressos de l’alumnat amb reunions periòdiques i e-mails amb les activitats corregides per un sistema informàtic) i implicació de la comunitat educativa en l’entorn. Implicació en l’entorn és tot el contrari d’arribar al nostre país i escolaritzar les criatures en una llengua estrangera i aplicant un pla d’estudis d’una altra nació. Fugir de la uniformitat britànica i informàtica amb un únic sistema operatiu (no es toleraran tauletes tàctils amb android ni es faran classes en la nostra llengua a aquella escola) i preparar els nostres menuts per al món del futur que es trobaran, que serà tecnològic però també divers i multicultural.

El model educatiu públic pot prendre encara una altra derivació molt interessant: les Comunitats d’Aprenentatge (CdA) en les quals estan entrant cada vegada més centres públics. Com a exemples podríem estar parlant del col·legi ‘El Carrasquer’ de Sueca, l’Institut ‘Veles e Vents’ del Grau de Gandia o el Col·legi ‘Víctor Oroval’ de Carcaixent. Es tracta d’un canvi de projecte educatiu que pivota al voltant de l’apertura del centre a la societat, caracteritzat bàsicament pels grups interactius en els quals la participació voluntària i desinteressada, de famílies, ex-alumnes, veïnat,… entren a l’aula a donar la classe juntament amb els mestres. També la programació d’activitats extraescolars per part de la comunitat educativa que faciliten l’apertura del centre ple d’activitats fora de l’horari escolar, les biblioteques tutoritzades i les lectures dialògiques que apropen els clàssics de la literatura universal a les criatures amb una dissecció dels textos adaptada a la seua edat. Aquesta nova forma d’educar de la nostra escola pública està tenint molt d’èxit arreu d’Europa i es basa principalment en les interaccions d’aprenentatge i en la igualtat, s’accelera l’aprenentatge dels fills i filles i millora la convivència i el clima escolar del col·legi.

Dos models de transformació de l’escola pública valenciana que, al meu parer, li peguen mil voltes a la segregació elitista de les escoles privades que mitjançant el control de procediments, seguiment obsessiu dels alumnes i el sistema de deures a casa, en angles això sí, perpetuen el sistema d’avaluació i seguiment lògic-matemàtic que va camí de ser superat per l’escola pública moderna.

Article publicat a La Veu del País Valencià el 5/01/2016

General

Motivació 3.0

cimaRellegint un article que havia guardat per a quan tinguera temps he trobat una referència a un llibre que sembla molt interessant, tant que el recomanaria sense haver-lo llegit, encara.

A l’article amb el suggestiu títol “¿Cambio de trabajo o sigo con el que tengo?” de Gabriel García del Oro publicat al suplement El País Semanal jo esperava trobar-hi criteris i arguments referents a l’assumpte del títol i va ser quan em vaig trobar amb referències al llibre, ja vellet (2010), “La sorprendente verdad sobre qué nos motiva” de Daniel H. Pink. Si no voleu llegir el llibre, a youtube ja hi és la pel·li 😉

En aquest llibre l’autor ens ve a revelar que la teoria clàssica de que les persones treballem per una recompensa econòmica i per uns incentius basats en la dinàmica càstic-recompensa ja no funciona. O més bé no funciona en un àmbit on les persones hem de realitzar tasques complicades i que impliquen creativitat, ni que siga una poca. La nova motivació 3.0 de la que parla Pink es basa en tres eixos:

1er) L’autonomia. La llibertat per a l’autogestió de projectes. Aquest eix recomanaria buscar gent bona i deixar-la treballar de manera autònoma. Qui estem al mercat laboral som, sí o sí, persones adultes i responsables i ens agrada que ens tracten com a tal. Foragitant l’esclavitud de les adulacions i reconeiximents, en aquest sentit tinc un altre article en reserva que ho comenta això. («Sin deudas con el mundo» de Francesc Miralles)

S’inicia amb això un camí que porta al compromís amb la feina:

cima

2on) Excel·lència. El compromís ens porta a l’excel·lència. Una vegada ens sentim compromesos en allò que fem: volem fer-ho bé. Ja no hem de donar comptes, sols, a un cap, a una organització, o per a que ens tornen a contractar, sinó que hem de fer-ho bé per sentir-nos bé amb nosaltres mateixa, per tindre la satisfacció d’un treball ben fet.

I allò que identifica el desig d’excel·lència és que mai acaba. Sempre es pot seguir millorant, és un progrés que ajuda a seguir millorant, quan més millorem més ganes tenim de seguir, de posar-nos noves metes, nous reptes i desafiaments. Miriam Subirana en un article publicat també a El País Semanal (El motor de la voluntad) aprofundeix en el tema.

3er) Propòsit. Cada persona ha de trobar el seu propòsit i com el seu treball pot servir-li d’ajuda per a dur-lo a terme. ¿Quina és la contribució a la societat d’allò que fem i com les 8, o més, hores al dia que estem treballant poden dur-nos en eixa direcció. [I és ací on l’article enllaçava amb allò que estava buscant quan el vaig reservar per llegir-lo amb deteniment] Hem de permetre que sols siga eixa expectativa la que ens guie, i si hem de canviar de treball, d’organització o de vida i no sols fer un maquillatge en aspectes superficials doncs caldrà fer-ho. Ara ací caldrà tindre en compte que els canvis no són fàcils, (recomanaria llegir també l’article “66 dias para cambiar un hábito” de Patrícia Ramirez) i recordaria Maquiavel quan escrivia “Res hi ha més difícil de dur entre mans, ni més perillos de conduir que la introducció d’un nou ordre de coses. Perquè la persona innovadora té com enemics a totes aquelles persones que ho han fet bé durant la situació anterior i com a tebis defensors a aquells que puguen fer-ho bé durant la nova.”

 

Motivació

Mentre arriba el càrrec

xiques “[…] Del meu art no s’aprèn res més que amors lascius: ensenyaré de quina manera ha de ser estimada una dona. […] Us diré el que us ha perdut: no sabeu estimar. Us ha faltat l’art. L’amor perdura amb art. […] Ara vaig a instruir a l’altra part amb els meus consells”

Ovidi – L’Art d’Estimar – Llibre III

Nora va anar a fer-se un café, un tallat, no en tenia cap necessitat llevat de prendre aire i distància d’Alícia. Ja estava decidit: Alícia l’havia triada per a ser una futura directiva de la casa. Però de moment el seu rol de col·laboradora continuava al mig d’eixa formació. Nora tenia clar que en el seu paper de primera col·laboradora d’Alícia havia de deixar que fora la seua cap qui s’enduguera els mèrits aconseguits, els seus propis i els de l’equip. Això era així i sols Alícia podia decidir compartir-los amb ella. Però Nora d’estava tranquil·la, tenia una cap que la informava sobre les coses importants, li deixava marge de maniobra i, a la vista estava, s’havia preocupat de desenvolupar la seua carrera professional.

Mentre el procés no acabara, Nora sabia que podia fer les crítiques que considerara, Alícia sabria encaixar-les si les expressava amb sinceritat i lleialtat. La lleialtat és una de les virtuts més valorades en la segona d’abord. Però això no volia dir anulació de la personalitat pròpia, la segona també té poder i ella l’exercia, els seus propis col·laboradors ho sabien. Tanmateix la lleialtat no volia dir tampoc submissió i Nora tenia clar que si Alícia no actuava correctament, li podria parlar amb sinceritat i ajudar-la a corregir.

Nora estava satisfeta d’una de les decisions que havia pres feia temps: Dedicar-se a una de les facetes professionals que a Alícia no li agradaven, això li havia permés destacar en un camp que la seua cap no dominava i havia estat més valorada en cada actuació.

Una altra cosa que va decidir Nora acabant aquell tallat insípid va ser no ser com Alícia, almenys mentre podera. No li agradaven les jornades maratonianes de la seua cap, no li agradava eixir tard de la feina i deixar de disfrutar de les seues amigues, del seu amor i dels seus fills per atendre l’oficina. Això, mentre ella fora la número 2 s’ho podia permetre. Estava decidit.

General

Elogis

Ja ha arribat el moment de la conversa: lluny d’ací, rústec pudor! L’atzar i Venus ajuden els agosarats. Que la teva eloqüència no et someti a les meves lleis; procura només desitjar, espontàniament et sorgirà l’eloqüència. Has d’actuar com un amant, i amb les paraules […]; cerca, amb qualsevol estratègia, que et cregui.
[…] Ara és l’hora de retenir furtivament el seu cor amb paraules tendres, […] No et faci vergonya lloar el seu rostre i els seus cabells, els seus dits elegants i el seu peu petit.  […]
Ovidi – L’Art d’Estimar – Llibre I

elogis

Alícia sap que una màxima de la direcció de persones diu que cal repartir entre les persones col·laboradores els èxits de l’organització i responsabilitzar-se una mateixa dels fracassos.

 

Una de les qualitats fonamentals d’una persona directiva és saber que no sols cal compartir amb les persones que dirigeix, Nora inclosa, la missió i valors de l’empresa, sinó inspirar-la i desenvolupar-la. Alícia sap que cal traure a la llum el talent de Nora, fer-li entendre que no és una simple treballadora sinó una dona competent, reconeguda i apreciada a qui li se pot deixar treballar en llibertat. El desenvolupament del talent de Nora necessita l’actitud oberta i participativa d’Alícia que no sols ha de fer-la partícip de la feina sinó també estimul·lar-la. Si Nora hi participa, per exemple, de la confecció d’un procediment, i Alícia li ha escoltat idees pot evitar futurs conflictes.

La forma de treballar d’Alícia, a les antípodes del model de “líder tòxic”, coneguda com la líder ressonant; és rebossant i transmet optimisme. El bon humor és necessari i beneficiós. Tindre una actitud positiva davant fets i anècdotes que diàriament succeeixen a la seua organització. L’humor, com bé sap Alícia, ajuda a crear millors climes laborals.

(Vide Ángel Balaguer, expert en Recursos Humans autor de “Alerta! Dirige!” i de “Un timón en la tormenta”)

General

Els zels

Hi ha dones a qui una tímida benevolència les perjudica i, si no hi ha una rival, l’amor es llangueix. Normalment els ànims, en les situacions favorables, s’inflen en excés, i no és fàcil portar les situacions còmodes amb la ment serena. Tal com un foc petit, un cop consumides a poc a poc les forces, s’amaga a ell mateix i la cendra, per sobre del foc, es mostra canosa però malgrat això troba les seves flames extingides si se li tira sofre i torna la llum que abans hi havia, així mateix quan els cors despreocupats per la situació i abandonats s’entorpeixen, cal despertar l’amor amb agullons punxents. Fes que senti temor de perdre’t i escalfa de nou el teu cor tebi.

Ovidi – L’Art d’estimar – Llibre II

jupiter i juno

«Em trobe fatal quan mires a altres, en eixe moment sent que no valc res…” li podria haver dir Nora (un nom fictici) a la seua cap: Alícia (un altre nom inventat) després d’haver pactat la promoció de Nora però de veure, de pensar, que les coses no van al ritme desitjat. Nora pensava que Alícia havia perdut l’interés per ella i… estava buscant una altra persona? Els zels l’atenallaven.

Els zels són com una resposta emocional que pateix molta gent davant la idea de perduda d’atenció. La mala notícia és que els zels poden dur a viure una relació turmentosa i destructiva tant per a qui la sofreix com per a qui conviu amb la persona que els te. Es converteixen en una font de conflicte, insatisfacció i dolor.

Els zels porten a:
-Actuar de forma victimista per a cridar l’atenció.
-Controlar allò que l’altra persona fa.
-Demanar l’atenció de forma inapropiada.
-Manipular a l’altra persona per a que passe més temps amb una mateixa.
Alguns dels motius més comuns que expliquen el zels són la inseguretat i la baixa autoestima o, sobretot, la sensació d’injustícia i de no rebre el mateix tracament que es dispensa.
El cas és que la majoria de les vegades els zels porten a una “profecia autocumplida”: Allò que s’intenta evitar acaba passant. Alícia no pot estar bé en una relació en la que és millor no expressar segons quins comentaris per por a que siguen malinterpretats per Nora.
La sol·lució, per a Alícia, a la gelosia de Nora no ha de passar per consentir les seues demandes en base a un pacte o acord anterior, donar explicacions de tot el que fa sols potenciarà més el problema. Alícia no hauria de cedir davant demandes absurdes que afecten al seu estil de direcció. Seria boig haver de donar a Nora explicacions de cada cridada i missatge que reba.
Nora ha d’assumir que l’acord es pot trencar, no hi ha amor etern en les relacions directives i les dades, també les subjectives i personals, que han portat a l’acord de potenciar la seua carrera poden canviar, i control·lar això no està a les seues mans . Acceptar que hi ha coses que no pot controlar li donarà tranquil·litat.
Nora ha de donar llibertat a Alícia, deixar-la dirigir com ha fet fins ara, ha de respectar la seua intimitat i espai professional. Ha de tenir confiança en la promesa feta. Mentre el desitjat ascens arriba, i els zels acosen, hauria de distraure’s amb una altra cosa.
Una bona idea seria treballar la seua autoestima; Abans que res: Alícia ha triat a Nora, doncs això és un punt a favor, hi havia més gent a l’equip. Nora ha de pensar amb els seus punts forts, aquells que han fet decidir Alícia per ella. Hauria de pensar quants aspectes professionals de Nora van atraure a Alícia, i no estaria de més fer-li saber a Alícia que, que li diguen coses que la fan sentir interessant, és important per a Nora.
Però en tot cas, acabe com acabe el procés de formació directiva que Alícia ha encetat amb Nora, el benestar i felicitat de Nora no poden dependre únicament de sentir-se desitjada per l’altra persona, sinó de trobar en el seu interior allò que li fa ser una gran professional.
Nora no ha d’esperar el canvi de manera passiva. Ha d’acceptar allò que no vol canviar, potenciar allò que a Alícia li atrau i treballar les àrees que Nora pense que ha de millorar.

 

Dirigir Seduint, General

Dirigir seduint :: Preàmbul

“Si algú d’aquest poble no coneix l’art d’estimar, que llegeixi aquest poema i, instruït per la seva lectura, que estimi. Amb art es mouen ràpides les embarcacions a vela i a rem; amb art ha de ser regit l’amor. […] La meva experiència inspira aquesta obra: feu cas d’un poeta expert; cantaré la veritat. Ajuda, mare de l’Amor, els meus projectes!»

Ovidi – L’Art d’estimar – Llibre I

corbata

Situem-nos: pensem una situació més que possible, on una persona i la seua responsable directiva han acordat iniciar una relació professional que anirà més enllà d’encomanar feina, fer un seguiment i obtenir un reconeixement o una correcció final.

 

Anem a suposar que, en una empresa, cap i col·laboradora han convingut aprofundir en la relació i s’acorda iniciar una formació que acabarà, o no, amb la col·laboradora com a directiva.

Aquest procés, per a mi, és com un joc de seducció on convèncer una persona per a que assumisca responsabilitats directives és tot un repte per a les habilitats personals de la directiva. Imaginem que la directiva, una adicta al seu treball, ha decidit enamorar la seua col·laboradora amb les mateixes sensacions que ella obté cada dia quan va a treballar: dirigir un equip d’èxit en el difícil món dels negocis i les persones.

Imaginem, també, que el llibre de capçalera d’aquesta dona és “L’art d’estimar” d’Ovidi, publicat el s. I a.C. a Roma.

 

 

Dirigir Seduint

Optimisme avant tout

 

Optimista_6

El passat dimecres 25/2 vaig assistir a la conferència “Una recuperació fràgil en un entorn amb múltiples riscos” que impartia Xavier Mena a ESADE València.

 

             Una cosa que em va cridar l’atenció, gratament, va ser l’optimisme que destil·lava la seua intervenció. Ho trobe fonamental en el procés de recuperació econòmica de l’Estat Espanyol:

L’actitud positiva és fonamental en qualsevol procés de millora.

            Segons Xavier Mena, ex-conseller d’ocupació amb el govern d’Artur Mas a la Generalitat de Catalunya, l’escenari més probable per al nostre futur econòmic és la recuperació, s’està generant un clima de confiança generalitzat donat que el sector immobiliari ja ha fet l’ajust (com el va fer el sector del tèxtil a Ontinyent i això ha salvat a bona part de la Vall d’Albaida dels terribles efectes de la bombolla urbanística, no és casual que una de les dos caixes d’estalvis que han sobreviscut a la desaparició del sector de caixes d’estalvi siga Caixa Ontinyent) i no queda marge per anar a pitjor. La injecció e liquides al sistema bancari europeu pel pànic del BCE (per influència del Bundesbank) a la inflació pel record subconscient d’Alemanya del període inflacionista d’entreguerres, l’ascens d’ Hitler al poder i la II Guerra Mundial (que perderen).

 

La mala notícia va vindre amb les gràfiques poblacionals, on ens va mostrar que la piràmide demogràfica està canviant, actualment ja entra menys gent al mercat laboral (cotiçants) dels que ixen (jubilacions). Això es solventaria amb una entrada massiva d’immigrants (milions) i podria ser, la motivació econòmica vull dir, una vacuna contra el racisme i entendre que les persones nouvingudes al mercat laboral no ens venen a furtar el treball sinó que poden ajudar-nos a mantindre el nivell actual de prestacions per atur i, sobretot, jubilació. Perquè en cas contrari es necessària una nova reforma de caràcter antisocial; la reforma de les pensions, el sistema actual és insostenible. S’està tirant de vidriola i la vidriola s’acaba si no es reposa.

 

La part neoliberal del discurs, que és amb la que vaig estar més en desacord,  també la podem llegir en clau positiva: la devaluació interna, com a forma per eixir de la crisi,  ja està feta i la gent ja s’ha ajustat (“la gent s’ha ajustat”  és un eufemisme per dir que el govern del PP ha imposat una reforma laboral que ha laminat molts dels drets laborals de la gent treballadora) amb rebaixes d’ingressos salarials. Amb això el cost laboral unitari de produir a l’Estat Espanyol ja està molt atractiu per a que multinacionals decidesquen instal·lar-se ací en lloc de Marroc o altres països del 3er món. Pot ser el procés de des industrialització es detinga i es porten a terme nous projectes creadors de treball i riquesa al nostre àmbit, capgirant la tendència deslocatizadora dels centres de producció industrial.

 

Finalment, i ja “pillat” de temps, l’home ens va donar una ràpida lliçó de geoestratègia explicant-nos el tema del fracking i com el seu desenvolupament dels darrers anys havia provocat, indirectament, una baixada del preu del petroli que ha vingut per a quedar-se. Segons Xavier Mena aquesta tècnica extractiva del petroli fa més fàcil l’accés a la “roca mare” del subsòl, on hi ha ingents quantitats de petroli esperant que anem a prendre-la. Països amb més recolzament a la iniciativa privada (una constant en el seu discurs aquella vesprada) com USA havien aconseguit assegurar-se l’abastiment de la major part petroli necessari per al consum intern, amb les perforacions al seu país i Canadà. Cosa que els convertia en no-dependents del petroli d’Aràbia Saudí. Davant la més que probable perduda d’un dels seus principals clients (i valedors del sistema econòmic i polític de les dictadures petroleres del Golf Pèrsic) aquell país va decidir fer una rebaixa significativa del preu del barril de petroli de l’ordre dels 60$ front als 110$ de finals de 2014. I a més, amb aquesta tecnologia del fracking en situació incipient encara, el manteniment del preu tan baix del petroli durant un període prolongat (mínim tot 2015) asseguraria la no inversió dels recursos econòmics necessaris en el seu desenvolupament, mantenint un bon client i un valedor militar de l’estatus quo. Per a la resta dels mortals un preu barat del petroli assegura una rebaixa de costos productius que pot afavorir l’increment de la producció industrial i la creació de llocs de treball.

Me’n vaig tornar a casa amb optimisme en el futur, encara que no compartira el 100% dels plantejaments del ponent, content.

mena

General

«Peccata Minuta», de Conxa Rovira

peccataLA POR

La literatura eròtica, com qualsevol expressió de l’art, s’ha fet visible. Els qui en som consumidors voldríem que, si no els agrada, els detractors no la llegiren i ens deixaren a la resta de lectors gaudir-ne…, però no sempre ha estat així.

La legislació ha estat tutelant-nos excessivament. Un exemple: la primera novel·la eròtica de la literatura anglesa, Fanny Hill (“The memoirs of a woman of pleasure”) de John Cleland, publicada entre 1748 i 1749, va estar prohibida fins als anys 60; l’any 1966 el Tribunal Suprem dels Estats Units va absoldre el llibre del delicte d’obscenitat al que l’havia condemnat el Tribunal de Massachusetts en 1821. Abans d’això la Inquisició Espanyola ja l’havia prohibit el 1785 i, encara que durant unes dècades del segle XX es va alçar la prohibició a l’Estat Espanyol, els tribunals franquistes (l’audiència Provincial de Madrid) van inhabilitar l’editor durant un any i la van tornar a censurar fins que a finals dels anys 70 es va aixecar la prohibició.

La novel·la conta les experiències sexuals d’una xiqueta de 15 anys que es queda òrfena i descobreix amb naturalitat i plaer els secrets del sexe, però també de l’amistat i de l’amor.

L’autor va sofrir presó; l’editor espanyol, un any d’inhabilitació, el traductor es va amagar sota pseudònim per evitar ser discriminat per editorials de prestigi… D’això en diem por quan parlem de literatura eròtica i això sembla que s’ha acabat amb l’eclosió actual d’aquest gènere, d’aquesta literatura.

 

 

FALSA NOVETAT

Com a mostra de la pèrdua de la por podríem fer el repàs d’una bona llista de títols eròtics publicats, són legió i es pot considerar un senyal que la gent els consumeix, altrament no se n’editarien tants.

Repassant la gran producció de novel·les eròtiques, observem també que allò que predomina en les llistes de vendes són les obres eròtiques produïdes per dones i adreçades a dones. Aquesta és la novetat. Es podria pensar que aquella literatura, escrita per dones i adreçada a dones, és vista com una cosa transgressora, nova, moderna, atrevida, però al fi i a la cap trobe que s’està fent la mateixa literatura eròtica de sempre, però amb rols sexuals invertits.

 

I hom assegura que aquesta tendència transcendeix la literatura i se’ns posa com a exemple el cinema. Se’ns parla d’Erika Lust.

Erika Lust és una directora i productora (mana totalment del seu producte) que diu que fa porno per a dones, i reivindica aquesta etiqueta com una expressió de bon gust i noves maneres de fer. Ara bé, jo he vist una pel·lícula seua de 2008 “5 històrias para ella” i em vaig trobar un curt que contava com una xicona arriba a casa cansada després d’un dia de treball, es desvesteix un poc, no té ganes de fer el sopar, encomana una pizza i quan arriba el pizzer… se’l tira. Doncs això no és nou! Això és el mateix porno de sempre, però com és una dona que diu que fa porno per a dones, posa el focus en la protagonista: és ella qui decideix tirar-se al pizzer i amb això ja tenim porno per a dones. Doncs ens enganya, això és reproduir l’esquema del porno “de sempre” i voler assignar-li els rols masculins a les protagonistes femenines. A la literatura eròtica feta per dones passa la mateixa cosa, són el rol masculí però feminitzat, no un rol femení.

Conxa Rovira no fa això, no assigna rols masculins a les dones de Peccata Minuta, elles es fan presents per elles mateixes, sense adoptar cap punt de vista ni cap actitud que no siga la que lliurement trien.

 

Si haverem d’ordenar la literatura eròtica feta per dones, posaríem la literatura amb la classe de llibres que hem comentat abans en un caixó eròtic «X» i el llibre de Conxa Rovira en un altre, el «Z», perquè quan el llibre és eròtic i fet per una dona es pot pensar que ja tots seran iguals, però no, perquè el llibre de Conxa és una literatura distinta.

 

 

ANONIMAT

Hi ha un altre aspecte que destaca en la «nova» literatura eròtica feta per dones i per a dones: l’anonimat, la vergonya.

Molts llibres són signats amb pseudònims. I per què? Quin problema hi ha en fer literatura eròtica i signar amb el teu nom? Pot ser pensen que la seua obra no té prou qualitat?

Conxa Rovira publica amb el seu nom i no sols això, sinó que quan va presentar el manuscrit al 20é Premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida ja ho fa amb el seu nom, no rebutja la seua responsabilitat, malgrat que les bases permeten presentar obres sota l’anonimat. Això significa que Conxa se sent orgullosa i contenta d’allò que ha fet, és una garantia de qualitat, perquè Conxa és una dona exigent, també amb ella mateixa. Sembla que exhibeix la seua qualitat d’escriptora de gènere eròtic amb voluntat pedagògica: no hi ha res que amagar, no hi ha motius per avergonyir-se de res, tot és natural i diàfan com respirar o passejar.

 

EL REFLEXE DE L’AUTORA A LA NOVEL·LA

Hi ha una novel·la eròtica que m’agrada molt: «La préuve par la miel» de Salwa Al Neimi. Amb aquesta novel·la l’autora ha volgut reivindicar la sexualitat a la societat àrab, ensenyar-nos que la societat àrab té molt de sexe; i que homes i dones estan molt contents de tenir sexe.

El llibre de Salwa no amaga que hi ha molts aspectes autobiogràfics, moltes de les experiències allà relatades són vivències de l’autora, és un tret que sempre ha inquietat al públic en general, la pregunta incòmoda que sempre sorgeix en qualsevol fòrum distés… L’autor de Fanny Hill era homosexual i la descripció del membre sexual masculí té un esmerat tractament en la novel·la. Una de les característiques de l’obra és que en cada episodi d’encontre sexual l’anomena d’una manera, sense repetir-se i això, us ho dic jo, és molt difícil, al final… t’has de repetir.

Com que en «Fanny Hill» la protagonista és una dona, ho pot dissimular, però una vegada coneixes la sexualitat de l’autor et resulta més fàcil entendre la fascinació de la protagonista pel sexe masculí al llarg de tota la novel·la. En parla de mides i de com es pot arribar a gaudir el mateix (bé, el mateix, no, però ja m’enteneu) amb un penis xicotet que amb un de gran.

La novel·la de Salwa té una altra característica en comú amb el “Peccata Minuta” de Conxa: tracta a les dones, la protagonista i els personatges femenins, amb una personalitat pròpia i decisòria en segons quines situacions. Aquesta novel·la la posaria jo al mateix caixó que la de Conxa, per tant, quan acabeu el llibre de Conxa us recomane que llegiu aquesta.

 

EROTISME O SEXOLOGIA

Moltes de les novel·les eròtiques fetes per dones també són com un compendi de postures i esforços -grans- per portar la novetat al llit (o on siga) entre les seues pàgines. I és aleshores quan et preguntes si estàs davant una novel·la eròtica o d’un manual de sexologia. Quan aquestes novel·les entren en aquesta deriva, la dona porta les de perdre. En gimnàstica, músculs i força sempre és l’home qui té les de guanyar i així es perpetua el rol de dona submisa i el d’home fort. Es vol compensar amb un fals alliberament a força de promiscuïtat que no fa més que fomentar la mitologia de la superioritat masculina.

 

SENSE SUBMISSIÓ

La situació de dominació de la dona no passa en el llibre de Conxa. Hi ha una cançó de Facundo Cabral que diu: «nunca perdí por la fuerza, sólo el amor me ha vencido«. A “Peccata…” no hi ha un home fort, ric, i guapo,… -encara que els homes del llibre de Conxa guapos sí que ho són- , però no és així la relació, les seues dones són més guapes, més llestes, sobretot són més intel·ligents, més emocionalment madures i es relacionen d’igual a igual amb les seues parelles amoroses.

 

Acabe tornant a dir que hi ha dues categories de literatura eròtica: tots aquestos altres llibres i la literatura eròtica amb bon gust, on està el llibre de Conxa Rovira.

 

General