Rellegint un article que havia guardat per a quan tinguera temps he trobat una referència a un llibre que sembla molt interessant, tant que el recomanaria sense haver-lo llegit, encara.
A l’article amb el suggestiu títol “¿Cambio de trabajo o sigo con el que tengo?” de Gabriel García del Oro publicat al suplement El País Semanal jo esperava trobar-hi criteris i arguments referents a l’assumpte del títol i va ser quan em vaig trobar amb referències al llibre, ja vellet (2010), “La sorprendente verdad sobre qué nos motiva” de Daniel H. Pink. Si no voleu llegir el llibre, a youtube ja hi és la pel·li 😉
En aquest llibre l’autor ens ve a revelar que la teoria clàssica de que les persones treballem per una recompensa econòmica i per uns incentius basats en la dinàmica càstic-recompensa ja no funciona. O més bé no funciona en un àmbit on les persones hem de realitzar tasques complicades i que impliquen creativitat, ni que siga una poca. La nova motivació 3.0 de la que parla Pink es basa en tres eixos:
1er) L’autonomia. La llibertat per a l’autogestió de projectes. Aquest eix recomanaria buscar gent bona i deixar-la treballar de manera autònoma. Qui estem al mercat laboral som, sí o sí, persones adultes i responsables i ens agrada que ens tracten com a tal. Foragitant l’esclavitud de les adulacions i reconeiximents, en aquest sentit tinc un altre article en reserva que ho comenta això. (“Sin deudas con el mundo” de Francesc Miralles)
S’inicia amb això un camí que porta al compromís amb la feina:
2on) Excel·lència. El compromís ens porta a l’excel·lència. Una vegada ens sentim compromesos en allò que fem: volem fer-ho bé. Ja no hem de donar comptes, sols, a un cap, a una organització, o per a que ens tornen a contractar, sinó que hem de fer-ho bé per sentir-nos bé amb nosaltres mateixa, per tindre la satisfacció d’un treball ben fet.
I allò que identifica el desig d’excel·lència és que mai acaba. Sempre es pot seguir millorant, és un progrés que ajuda a seguir millorant, quan més millorem més ganes tenim de seguir, de posar-nos noves metes, nous reptes i desafiaments. Miriam Subirana en un article publicat també a El País Semanal (El motor de la voluntad) aprofundeix en el tema.
3er) Propòsit. Cada persona ha de trobar el seu propòsit i com el seu treball pot servir-li d’ajuda per a dur-lo a terme. ¿Quina és la contribució a la societat d’allò que fem i com les 8, o més, hores al dia que estem treballant poden dur-nos en eixa direcció. [I és ací on l’article enllaçava amb allò que estava buscant quan el vaig reservar per llegir-lo amb deteniment] Hem de permetre que sols siga eixa expectativa la que ens guie, i si hem de canviar de treball, d’organització o de vida i no sols fer un maquillatge en aspectes superficials doncs caldrà fer-ho. Ara ací caldrà tindre en compte que els canvis no són fàcils, (recomanaria llegir també l’article “66 dias para cambiar un hábito” de Patrícia Ramirez) i recordaria Maquiavel quan escrivia “Res hi ha més difícil de dur entre mans, ni més perillos de conduir que la introducció d’un nou ordre de coses. Perquè la persona innovadora té com enemics a totes aquelles persones que ho han fet bé durant la situació anterior i com a tebis defensors a aquells que puguen fer-ho bé durant la nova.”