“Que una serventa de confiança reba les cartes enviades i feu que les cartes siguen escrites per la mà d’una serventa o un esclau” — Ovidi. L’Art d’estimar
La Fundació fact
or Humà, quan parla de micro-gestió, diu: «Una persona que ocupa un rol de lideratge ha de saber delegar, comunicar i guiar de manera efectiva. Però no sempre és fàcil. Molts/es caps segueixen optant per un control excessiu de les tasques i responsabilitats de les seves persones subordinades. Aquest tipus de gestió dels equips es coneix com a micro-gestió o micro-management i suposa un inconvenient per a l’eficàcia del propi lideratge i del conjunt del grup de treball.»
Jo em quede amb el final del paràgraf: «suposa un inconvenient per a l’eficàcia del propi lideratge i del conjunt del grup de treball.» Imagineu un equip de gent que ha de fer la seua tasca i li se planta allà al mig el seu cap, de qui depenen per a tantes coses (avaluació laboral, trasllats, ascensos, increments de sou, vacances, dies lliures,…) i els diu que no patisquen, que ell és un més i que va a «apagar focs» (literal) amb ells. Què passaria? Doncs segurament que el desenvolupament professional de l’equip es veuria seriosament afectat per tindre’l respirant darrere seu en tot moment. No és la millora manera de treballar.
Doncs això és el que ha fet Javier Faúndez, president de la Diputació de Zamora davant dels incendis que arrasen el seu territori i que el cos de bombers que depèn de l’administració que ell dirigeix estaven (estan) extingint. Al·legant la seua formació, i vocació, com a voluntari forestal s’ha plantat allà al mig de les tasques d’extinció i s’ha posat a lluitar en primera línia contra els incendis forestals.
Però si anem al motiu de perquè una persona directiva s’inclina per la micro-gestió com a forma de liderar un equip i d’exercir la seua responsabilitat caldria parlar del que deixa de fer. Perquè no es pot estar en dos llocs al mateix temps, hi ha que triar. I l’elecció no és innocent. Aquest home ha estat triat pel poble per a exercir les funcions de president d’una institució, que en un moment crític com aquest es pot considerar indispensable. I això requereix la gestió d’un equip de persones, inclosos els tècnics que controlen i dominen el territori i les circumstàncies adverses d’un incendi. I també ha estat triat per a prendre decisions. El fet que ell decline aquesta responsabilitat de manera tàcita enfundant-se en un equip de protecció i es llance a la muntanya a apagar focs diu molt de l’auto-consideració, cap, que té sobre la capacitació per exercir de directiu, de president de la Diputació de Zamora.
I si a tot això li sumem una fotografia publicada en els mitjans de comunicació afins, com la que il·lustra aquest escrit, vestit de bomber, envoltat de foc i flames… doncs ja ho tindríem: exaltació del polític-heroi. Aliment per als qui ens volen «llevar la grassa» burocràtica de l’administració pública afeblint un sistema de protecció universal i ens deixa en mans de Rambos que no estan preparats per a fer la feina que el poble els ha encomanat.