
Supose que us va sorprendre tant com a mi la caiguda, a plom, de Liz Truss la primera ministra, efímera (44 dies), del Regne Unit. I més si prenem en consideració que va ser a mans dels diputats del seu propi partit, el Partit Conservador, also “tories”.
Tot va començar amb una falta de visió econòmica global que va ser magnificada pel mercat. Aquell amic de les polítiques lliberals sempre que es presenten amb un pla amb trellat, que no era el cas.
El bo a 10 anys, també anomenat Deute Sobirà, és un instrument d’inversió ben segur per a les persones (físiques o jurídiques, com els grans fons d’inversió que mouen molts diners) i que sol pagar poc d’interès. Tant és així que entre el món financer és anomenat també com “actiu lliure de risc” per la gran seguretat que té la seua devolució. És a dir, tu compres un bo a 10 anys per 1.000 euros (o lliures) i en 10 anys tindràs 1.000 euros més els interessos de mercat. És una inversió garantida per l’estat que l’emet. Però tots els estats no són iguals i en alguns aquesta seguretat de devolució de l’import invertit és més segura que en altres. Això es medeix en el tipus d’interès que paguen. També anomenat “prima de risc”. Quan menys seguretat més prima de risc: més elevat és l’interès . Es compensa així la falta de seguretat amb una rendibilitat més elevada. I són molts els productes referenciats als bons, per exemple els fons de plans de pensions, privats. Precisament perquè els bons són un actiu lliure de risc. O no.
Liz Truss va presentar un pressupost, que Alastair Campbell va qualificar en El País com a “mini-pressupost kamikaze” que contemplava una baixada de l’impost de societats, de les cotiçacions empresarials a la seguretat Social, l’eliminació dels impostos especials a les grans companyies energètiques pels beneficis extraordinaris, baixava els impostos a les rendes altes i també l’impost de transmissions patrimonials. Tot un buidatge dels recursos corrents de la Gran Bretanya que havia que compensar d’alguna manera.
Però Robert Ford, profesor de Ciència Política de la universitat de Manchester ja va advertir que “Hi ha una facció dels tories que sospiren per una política com la de Tatcher, com la de Reagan. Que aspiren a que el Regne Unit siga com Texas amb un pitjor clima. Però el Regne Unit no són els Estats Units i la gent vol serveis públics i redistirbució de la riquesa”
Així que la locura fiscal de Truss es va compensar en el seu mini-pressupost amb un programa d’endeutament massiu. D’emissió de bons a gran escala que cobriria aquest forat fiscal. Davant aquesta proposta el mercat de bons va decidir que la cosa no era creïble. Que l’estat darrere de l’emissió del Deute Soberà de la Gran Bretanya havia de pagar una prima de risc, perquè amb eixe pla… no hi havia tanta garantia de recuperar els 1.000€ que havien invertit en bons. I comença una venda de bons que va provocar una pujada de la prima de risc que va colpejar els fons de pensions que suportaven els plans (privats) de pensions i… la cosa no era sostenible.
Segons l’editorial d’Expansión del divendres 21/10 el pla fiscal de Truss era una “valent aposta per convertir Regne Unit en un pol d’atracció d’inversions i talent amb una gran rebaixa impositiva” però “coixexava a l’incloure també un fort increment de la despesa pública que volia finançar amb un major endeutament massiu”. Robert Shrimsley en Financial Times ja va advertir que “Qualsevol que siga el mèrit teòric d’una idea, no té valor i sovint arriba a ser periollosa, si no s’adapta a les circumstàncies”. No era una proposta seriosa, almenys no d’una de les economies més importants del primer món. Com va escriure Alastair Campbell en El País “Els temps seriosos demanen fer una política seriosa i hi ha gent que simplement no la pot proporcionar”
