Aquest és un llibre molt difícil de resumir, així que vaig a centrar-me en dos, o tres, aspectes que he trobat més interessants i doneu-lo per recomanat. Feu-se amb ell i llegiu-lo, és un altre dels llibres que paga la pena triar.
El llibre està escrit amb una prosa molt engrescadora, podria haver-se tractat d’una mera acumulació de dades, totes imprescindibles, però Josep Vicent ho ha filat tot molt bé per a no fer-nos perdre l’interés de la història.
Perquè parlem d’història: de la història de la vessant mediterrània de l’actual Estat Espanyol sobre la que han intervingut, a mode de tauler de Risk els diferents ents imperials “des de l’antiga Roma del segle I, la Roma catòlica al XV, el París del XIX, el Washington dels anys seixanta del segle XX o la Brussel·les actual”. Fins i tot s’insinua l’interés de la Xina, actual, en el corredor, lligant-lo en la ruta de la seda de Marco Polo. Camí que, segons especula l’autor, alguns dirigents xinesos deuen tindre penjat, en forma de quadre, al seu despatx. I tots ells han tingut una concepció de la franja de territori que va des d’Algesires a Cervera com a una part d’un tot més gran del que formem part i al que cal cuidar i dotar d’infraestructura. Això versus l’Espanya radial. Si parlàrem d’un combat ja sabeu amb qui estaria jo, si seguim la metàfora del combat podríem estar guanyant-lo. Al llibre hi ha eixa il·lusió.
Un dels temes que més m’atrau del corredor mediterrani és tota la contribució que va a fer a l’aconseguiment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible postulats per la ONU. Josep V. Ja comença a parlar-ne des del capítol 2, al capítol 8, ja quasi al final del llibre, quan ens adverteix que l’obra pública associada al corredor ha de tindre en compte l’impacte que tindrà amb l’entorn natural i amb el medi ambient: “Ha de demostrar que la decisió de construir també és una bona decisió des de la perspectiva ambiental. […] Han de respectar-se uns límits del camp de joc. I avui més que mai. I que en aquesta nova fase és necessària una nova manera d’enfocar la inversió pública”. I ja en acabar el mateix capítol quan fa referència a que el corredor “és l’ariet fonamental que permet combatre el canvi climàtic, aconseguir la descarbonització del transport…”
L’altre aspecte que em fascina del corredor i que està molt present també al llibre és tota la potencialitat de transformació econòmica que se’n deriva. El nou paradigma no va a ser sols que el corredor trenque l’estructura radial d’Espanya prenent el protagonisme que la força humana i econòmica del territori que recorre mereix. Hi ha que tindre en compte també l’aparició de les estacions intermodals, on es produiran els intercanvis de mercaderies que recorreran Europa. El transport per carretera està cridat a sofrir una transformació i aquestes intermodals van a ser nous pols d’atracció econòmica que connectaran tren (Europa) amb ports i aeroports, generant noves dinàmiques econòmiques. Aquestes estacions intermodals actuaran, a la manera de xicotets lil·liputencs, de teixidors de fils cohesionadors de l’economia europea aconseguint l’efecte “Gulliver” que diu que la suma de petites forces constitueix finalment una potència formidable. Segons Josep Vicent “El futur del corredor determinarà el futur de les infraestructures, el transport i la logística de tot l’Estat”.
Acabe amb un dels primers fragments del llibre que he subratllat: “[…] el component geogràfic i cartogràfic del corredor mediterrani fa que, tot i no saber res de geografia, puguem veure que ens permet relacionar-nos amb moltes terres, però de manera especial amb les del nord. El nord com a concepte ha estat sempre un objectiu desitjable entre nosaltres, i la seua semàntica s’estén molt més enllà de caracteritzar un punt cardinal”
No puc deixar d’evocar a Espriu i a aquell professor de l’EGB, del mateix nom que l’autor, que un dia m’explicà que el poema parlava del nostre encaix en una Europa moderna. L’europeisme ja buscava el seu lloc fa temps i pot ser el corredor mediterrani ens l’aproparà més ràpidament del que pensàvem.
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!