En una lectura suggerida (“Vivir la vida con sentido” de Víctor Küppers), és un dir perquè la cosa va anar així: “la setmana que ve has de tindre el llibre llegit” 😉 , en un fragment del seu capítol 9 Victor Küppers diu que una de les motivacions de les persones és el plaer (completament d’acord) però continua dient que qui es mou exclusivament per aquest factor és un poc massa hedonista i que no es poden fer, o deixar de fer, les coses (professionalment parlant) en funció de si et donen plaer o no. I també diu que cenyir-se a aquesta motivació ni tan sols t’ompli de plaer; perquè la satisfacció dura mentre dura el plaer, la novetat vol dir, que ràpidament desapareix perquè haurà sorgit un altre objecte o motiu de plaer.
Tot i això, tot i el predicament de Küppers vull dir, hi ha una altra visió de la búsqueda del plaer com a palanca motivadora que m’atrau més. És el punt de vista de Fernando Trias de Bes (@ftriasdebes) que li vaig llegir al seu article “Líderes de nuestros deseos” on comença explicant que l’eterna insatisfacció, com a concepte, pot dur-nos a valorar (o no) allò que ja tenim. Ens diu que el sentiment de satisfacció és una sensació a la que mai arribem perquè és un ideal. Considera la insatisfacció com a motor de búsqueda de l’excel·lència, que ens mobilitza per ser millors i per progressar. No deixa d’advertir-nos que una mala gestió de la búsqueda de la satisfacció ens pot esclavitzar, fent-nos dependents d’un desig, o de varis com diu Küppers, i que aleshores l’única manera d’escapar-se d’aquesta trampa esclavitzadora és buscant el Nirvana: l’anul·lació del desig a través de la meditació i la pau interior; massa prosaic per a la gent normal, trobe jo.
La clau per Trias de Bes és liderar la insatisfacció (i la satisfacció), fer d’ella un estímul que ens faça d’espoleta, no com un estat negatiu que vol saciar-se. Gestionar també la complaença com a gratitud i l’alegria per l’objectiu aconseguit sense caure en el conformisme. Així tindre metes a aconseguir (objectius mesurables, dels que es puguen valorar els resultats, que siguen aconseguibles però que suposen un repte i que queden definits dins un període de temps) ens ajudaria a obtindré un estat mental sa, vital i equilibrat. En cas contrari podríem caure en la temptació de buscar la notorietat, l’eterna i impossible satisfacció de l’ego, que són objectius buits i que mai son prou satisfets i ens porten a no deixar d’alimentar-los cada vegada més.
Aquesta darrera manera de buscar la satisfacció és definida per Trias de Bes com la insatisfacció permanent, que pot derivar fàcilment en la patologia de les malalties mentals que dominen la societat, del mon occidental, actual: la depressió i l’ansietat. En canvi la insatisfacció temporal ens porta a considerar cada petit èxit com un graó més en el camí a la felicitat i a la nostra realització com a persones.
Triar intel·ligentment els nostres desitjos, a què ens volem enfrontar, pot fer de la nostra vida un cúmul de satisfaccions en el moment que anem omplint d’objectius acomplits les petites insatisfaccions temporals a batre.
A més hi ha qui planteja la búsqueda d’aquests objectius reptadors com un joc, com una diversió. Gerver Torres en el seu article “El juego del riesgo” afegeix la motivació de la diversió, el plaer del no, a la búsqueda d’aquests objectius. Assegura que buscar objectius reptadors ens obliga a tindre el valor d’afrontar el temor, ens permet desenvolupar habilitats que abans no necessitàvem, guanyem en auto-confiança i ens enforteix la resistència al fracàs.
És clar que no tota la gent tenim la mateixa predisposició a afrontar la incertidumbre i que, unes persones més que altres, tenim formes distintes de fer-ho. Però, a banda de la genètica, aquesta habilitat s’aprèn i més quan es té la seguretat que havent adquirit la capacitat d’avaluar la conseqüència d’una decisió incrementa la seguretat en si mateixa. Paga la pena esforçar-se per enfrontar-se a determinades decisions. Afrontar les pors en territoris desconeguts també pot dur-nos a descobrir coses noves que no buscàvem, inclús millors que les que buscàvem inicialment.
Eixir de la nostra zona de confort es pot fer d’una manera sistemàtica i freqüent, explorant els propis límits.
Llegint Cortázar, al capítol 84 del seu “Rayuela” hi ha una bona definició de la zona de confort: “Imagino al hombre como una ameba que tira seudópodos para alcanzar y envolver su alimento. Hay seudópodos largos y cortos, movimientos, rodeos. Un dia eso se fija (lo que llaman la madurez, el hombre hecho y derecho). Por un lado alcanza lejos; por otro no ve una lámpara a dos pasos. Y ya no hay nada que hacer […] En esa forma el tipo va viviendo bastante convencido de que no se le escapa nada interesante, hasta que un instantáneo corrimiento a un costado le muestra por un segundo […] su parcelado ser, sus seudópodos irregulares, la sospecha de que […] está esperando inutilmente.”
I pot ser és el moment de plantejar-se canvis personals que suposen un canvi radical que permeta aconseguir millores professionals i eliminar mals hàbits. Com començar de zero ho explica Francesc Miralles al seu article “Revolución a la japonesa”. Usa l’expressió japonesa “Shinkansen” que el l’enginyer i escriptor Héctor Garcia defineix com “la capacitat de dur a terme una revolució personal social profunda”. No un canvi, una transformació.
Cal reconsiderar rutines i començar a viure distint, com una mena de renaixement. Ens proposa també començar amb xicotetes passes que ens duran a aquesta transformació: Localitzar les àrees a canviar (detectar els desitjos a aconseguir), replantejar-se des de zero els hàbits relacionats amb l’àrea a canviar i, si cal, buscar el recolzament d’experts. Que no necessàriament han de ser professionals del canvi i la formació sinó que, de vegades, sols cal trobar persones que han passat per experiències similars i que ens poden aportar el seu punt de vista.
És quan la insatisfacció, de la que us parlava al principi, apareix i que Cortázar també la va veure vindre: “A la ameba lo desconocido se le acerca por todas partes […] lo otro se arrima por el lado de mis carencias y me rasca la cabeza con su uña fria. Lo malo es que me rasca cuando no me pica, y a la hora de la comezón -cuando quisiera conocer-, todo lo que me rodea està tan plantado, tan ubicado, tan completo y macizo y etiquetado, que llego a creer que soñaba, que estoy bien así, que me defiendo bastante y que no debo dejarme llevar por la imaginación. [que està] en el otro espacio, donde sopla el viento cósmico.”
Ni que l’alternativa siga aquell inhòspit “viento cósmico que Rilke sentía pasar sobre su cabeza” us asegure que plantejar-se canvis paga la pena.