Crisalide

He llegit “El líder que no tenia cargo” de Robin Sharma. I no he pogut evitar la temptació de comparar-lo amb “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva”.

Quan Robin Sharma diu “nosaltres tenim el poder d’inspirar, influir i animar a totes les persones amb les que ens trobem amb el nostre bon exemple” jo llig a Stephen Covey demanant-nos ser una persona de transició explicant el seu Primer hàbit: Ser proactiu.

Quan Sharma diu “No hi ha res més insensat com pretendre que els vells comportaments donen nous resultats” jo llig a Covey en la introducció al seu llibre diguent que cal canviar els nostres paradigmes per obtindre l’efectivitat.

Els “Kudos” (agraïments) dels que parla Robin en el capítol “Les èpoques tèrboles creen grans lideratges” és el “Compte Bancari Emocional” d’Stephen.

I hi ha molts més paral·lelismes que podreu trobar quan llegiu aquest llibre. Té la lectura molt fàcil i solta moltes balises a les que recórrer per construir un procés de transformació i millora professional.

És un llibre de l’autor de “El monje que vendió su Ferrari”, que posa el focus en la millora personal per ser un millor professional. El relat és molt fluid perquè està contat a mode de fàbula, la història es desenvolupa en un dia i hi ha diversos personatges que fan que la història no es faça pesada de llegir.

Pot ser la part de l’elegia del passat recent del protagonista, ex-marine i veterà de la guerra d’Irak, és l’aspecte que més em va destorbar. Però entenc que l’autor volia posar en valor una part important de la vida del protagonista de la que no es sentia excessivament orgullós i que la resta de protagonistes, fent un paper d’espectador, li donen una importància que ell no havia considerat. La primera de les moltes lliçons que té el llibre.

L’autor ens parla de l’autoresponsabilitat en el capítol “No cal tindre un càrrec per ser un líder”. De ser proactius i rebre el canvi amb una bona actitud i aprofitar per fer les nostres transformacions en “Les èpoques tèrboles creen grans líders”.  I ací ens explica que la Sinceritat, el saber prioritzar, ser proactius i ser agraït és la base d’aquest aprenentatge dels líders en èpoques convulses.

“El que l’eruga anomena la fi del món, el mestre en diu papallona” (Richard Bach)

En parla de la importància de cultivar les relacions en “Quan més profundes siguen les teues relacions més fort serà el teu lideratge.” I l’autor ho desgrana en: Saber entendre, fer exercici i cuidar la salut, tindre inspiració, alimentar els lligams familiars i buscar elevar el nostre estil de vida.

I de la importància de l’equilibri personal en tots els aspectes, no sols en el professional, en el capitol “Per ser un gran líder primer cal ser una gran persona”.

Molt recomanable

Supose que us va sorprendre tant com a mi la caiguda, a plom, de Liz Truss  la primera ministra, efímera (44 dies), del Regne Unit. I més si prenem en consideració que va ser a mans dels diputats del seu propi partit, el Partit Conservador, also “tories”.

Tot va començar amb una falta de visió econòmica global que va ser magnificada pel mercat. Aquell amic de les polítiques lliberals sempre que es presenten amb un pla amb trellat, que no era el cas.

El bo a 10 anys, també anomenat Deute Sobirà, és un instrument d’inversió ben segur per a les persones (físiques o jurídiques, com els grans fons d’inversió que mouen molts diners) i que sol pagar poc d’interès. Tant és així que entre el món financer és anomenat també com “actiu lliure de risc” per la gran seguretat que té la seua devolució. És a dir, tu compres un bo a 10 anys per 1.000 euros (o lliures) i en 10 anys tindràs 1.000 euros més els interessos de mercat. És una inversió garantida per l’estat que l’emet. Però tots els estats no són iguals i en alguns aquesta seguretat de devolució de l’import invertit és més segura que en altres. Això es medeix en el tipus d’interès que paguen. També anomenat “prima de risc”. Quan menys seguretat més prima de risc: més elevat és l’interès . Es compensa així la falta de seguretat amb una rendibilitat més elevada. I són molts els productes referenciats als bons, per exemple els fons de plans de pensions, privats. Precisament perquè els bons són un actiu lliure de risc. O no.

Liz Truss va presentar un pressupost, que Alastair Campbell va qualificar en El País com a “mini-pressupost kamikaze” que contemplava una baixada de l’impost de societats, de les cotiçacions empresarials a la seguretat Social, l’eliminació dels impostos especials a les grans companyies energètiques pels beneficis extraordinaris, baixava els impostos a les rendes altes i també l’impost de transmissions patrimonials. Tot un buidatge dels recursos corrents de la Gran Bretanya que havia que compensar d’alguna manera.

Però Robert Ford, profesor de Ciència Política de la universitat de Manchester ja va advertir que “Hi ha una facció dels tories que sospiren per una política com la de Tatcher, com la de Reagan. Que aspiren a que el Regne Unit siga com Texas amb un pitjor clima. Però el Regne Unit no són els Estats Units i la gent vol serveis públics i redistirbució de la riquesa”

Així que la locura fiscal de Truss es va compensar en el seu mini-pressupost amb un programa d’endeutament massiu. D’emissió de bons a gran escala que cobriria aquest forat fiscal. Davant aquesta proposta el mercat de bons va decidir que la cosa no era creïble. Que l’estat darrere de l’emissió del Deute Soberà de la Gran Bretanya havia de pagar una prima de risc, perquè amb eixe pla… no hi havia tanta garantia de recuperar els 1.000€ que havien invertit en bons. I comença una venda de bons que va provocar una pujada de la prima de risc que va colpejar els fons de pensions que suportaven els plans (privats) de pensions i… la cosa no era sostenible.

Segons l’editorial d’Expansión del divendres 21/10 el pla fiscal de Truss era una “valent aposta per convertir Regne Unit en un pol d’atracció d’inversions i talent amb una gran rebaixa impositiva” però “coixexava a l’incloure també un fort increment de la despesa pública que volia finançar amb un major endeutament massiu”. Robert Shrimsley en Financial Times ja va advertir que “Qualsevol que siga el mèrit teòric d’una idea, no té valor i sovint arriba a ser periollosa, si no s’adapta a les circumstàncies”. No era una proposta seriosa, almenys no d’una de les economies més importants del primer món. Com va escriure Alastair Campbell en El País “Els temps seriosos demanen fer una política seriosa i hi ha gent que simplement no la pot proporcionar”

El final del text que he llegit diu: “Aquest és un llibre de consells generals. No es podrà aplicar de la mateixa manera en qualsevol circumstància, ni a qualsevol persona. Però les propostes bàsiques són generalment aplicables.”

I així és. A mi, que buscava algun complement sobre el tema de la negociació en l’àmbit de la relació amb clients i la gestió de la venda, no m’ha aprofitat del tot. Vull dir, no he pogut aprofitar tot el llibre, però m’ha resultat útil.

El llibre ve precedit per l’èxit en la negociació coneguda com els “Acords de Camp David” de 1978 entre Sadat i Beguin, en la qual es dos autors tingueren un paper preeminent en forma de mediadors. La seua experiència va molt més enllà que tot això i el manual de negociació parla d’exemples reals en els que han intervingut amb èxit com la crisi dels ostatges a l’ambaixada d’USA en Iran en 1979 o la negociació en el segrest d’un avió per terroristes islàmics a Kuwait als anys 90. Parlen amb coneixement de causa doncs.

Tracta de com aconseguir un procediment per a tractar les diferències entre les parts i arribar a un acord, basant la negociació en els principis, de manera que resulte més eficaç, i menys onerós per a les relacions humanes que el mètode tradicional anomenat “de posicions” que consisteix en marcar una postura (una posició) de partida i anar modificant-la alternativament amb la part amb la que negocies.

Per a aconseguir allò que els autors anomenen un “acord savi” ens plantegen una alternativa: La negociació basada en principis. Un mètode que estableix el poder negociador en quatre elements: la gent, els interessos, les opcions i els criteris. I afegeixen al final un cinquè: el compromís en l’acord aconseguit que és el que li donarà durabilitat i estabilitat.

M’he trobat dos aspectes interessants en aquest manual de la negociació. Un l’existència d’una segona (o inclús tercera) taula on les parts haurem d’acudir, amb els acords provisionals a demanar el plàcet, que és la situació més comuna amb la que ens podem trobar i no l’ideal aquell de poder negociar directament amb la persona decisòria. Tindre en compte eixa situació relativitza molt el to de la negociació amb l’altra part.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció és la insistència dels autors en demanar que s’empre la imaginació en les negociacions.

“Tendim a pensar, donat que la posició de l’altra part és l’oposada a nosaltres, que els seus  interessos han de ser oposats. Tanmateix en la majoria de les negociacions un examen minuciós dels interessos subjacents pot revelar que hi ha més interessos compartits o compatibles que oposats.”

És coneguda l’anècdota de dos empreses negociant el preu d’un contenidor de taronges amb el propietari quan una de les empreses es dedica a fer sucs i l’altra empra la corfa de la taronja per fer el seu producte. Conèixer els interessos de l’altra part va estalviar molts diners a les parts.

Un llibre molt útil a l’hora d’identificar algunes fórmules per a millorar les nostres tècniques negociadores, hi ha contingut i “palanques” per a molts àmbits de la vida, i dels negocis, que segur que qualsevol persona pot usar.

Acaba el llibre amb una sentència que no per òbvia deixa de ser útil llegir-la:  “Probablement no hi ha res en aquest llibre que no sabera ja, en algun dels seus nivells d’experiència. Allò que hem intentat fer és organitzar el sentit comú i l’experiència comú d’un mode que proporcione un marc útil per al pensament i l’actuació”.

Em faltaria comentar conceptes com la Millor Alternativa Possible a un Acord Negociat, la necessitat d’empatitzar amb l’altra part, el tractament de les opcions i els bloquejos amb els que ens podem trobar al mig d’una negociació o la necessitat d’aconseguir un acord compromès i durader, un win-win que assegure la continuïtat d’aquell. Si voleu un resum més complet del llibre us deixe un enllaç.

I si teniu ocasió… llegiu el llibre.

Aquest és un llibre molt difícil de resumir, així que vaig a centrar-me en dos, o tres, aspectes que he trobat més interessants i doneu-lo per recomanat. Feu-se amb ell i llegiu-lo, és un altre dels llibres que paga la pena triar.

El llibre està escrit amb una prosa molt engrescadora, podria haver-se tractat d’una mera acumulació de dades, totes imprescindibles, però Josep Vicent ho ha filat tot molt bé per a no fer-nos perdre l’interés de la història.

Perquè parlem d’història: de la història de la vessant mediterrània de l’actual Estat Espanyol sobre la que han intervingut, a mode de tauler de Risk els diferents ents imperials “des de l’antiga Roma del segle I, la Roma catòlica al XV, el París del XIX, el Washington dels anys seixanta del segle XX o la Brussel·les actual”. Fins i tot s’insinua l’interés de la Xina, actual, en el corredor, lligant-lo en la ruta de la seda de Marco Polo. Camí  que, segons especula l’autor, alguns dirigents xinesos deuen tindre penjat, en forma de quadre, al seu despatx. I tots ells han tingut una concepció de la franja de territori que va des d’Algesires a Cervera com a una part d’un tot més gran del que formem part i al que cal cuidar i dotar d’infraestructura. Això versus l’Espanya radial. Si parlàrem d’un combat ja sabeu amb qui estaria jo, si seguim la metàfora del combat podríem estar guanyant-lo. Al llibre hi ha eixa il·lusió.

Un dels temes que més m’atrau del corredor mediterrani és tota la contribució que va a fer a l’aconseguiment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible postulats per la ONU. Josep V. Ja comença a parlar-ne des del capítol 2, al capítol 8, ja quasi al final del llibre, quan ens adverteix que l’obra pública associada al corredor ha de tindre en compte l’impacte que tindrà amb l’entorn natural i amb el medi ambient: “Ha de demostrar que la decisió de construir també és una bona decisió des de la perspectiva ambiental. […] Han de respectar-se uns límits del camp de joc. I avui més que mai. I que en aquesta nova fase és necessària una nova manera d’enfocar la inversió pública”. I ja en acabar el mateix capítol quan fa referència a que el corredor “és l’ariet fonamental que permet combatre el canvi climàtic, aconseguir la descarbonització del transport…”

L’altre aspecte que em fascina del corredor i que està molt present també al llibre és tota la potencialitat de transformació econòmica que se’n deriva. El nou paradigma no va a ser sols que el corredor trenque l’estructura radial d’Espanya prenent el protagonisme que la força humana i econòmica del territori que recorre mereix. Hi ha que tindre en compte també l’aparició de les estacions intermodals, on es produiran els intercanvis de mercaderies que recorreran Europa. El transport per carretera està cridat a sofrir una transformació i aquestes intermodals van a ser nous pols d’atracció econòmica que connectaran tren (Europa) amb ports i aeroports, generant noves dinàmiques econòmiques. Aquestes estacions intermodals actuaran, a la manera de xicotets lil·liputencs, de teixidors de fils cohesionadors de l’economia europea aconseguint l’efecte “Gulliver” que diu que la suma de petites forces constitueix finalment una potència formidable. Segons Josep Vicent “El futur del corredor determinarà el futur de les infraestructures, el transport i la logística de tot l’Estat”.

Acabe amb un dels primers fragments del llibre que he subratllat: “[…] el component geogràfic i cartogràfic del corredor mediterrani fa que, tot i no saber res de geografia, puguem veure que ens permet relacionar-nos amb moltes terres, però de manera especial amb les del nord. El nord com a concepte ha estat sempre un objectiu desitjable entre nosaltres, i la seua semàntica s’estén molt més enllà de caracteritzar un punt cardinal”

No puc deixar d’evocar a Espriu i a aquell professor de l’EGB, del mateix nom que l’autor, que un dia m’explicà que el poema parlava del nostre encaix en una Europa moderna. L’europeisme ja buscava el seu lloc fa temps i pot ser el corredor mediterrani ens l’aproparà més ràpidament del que pensàvem.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (O.D.S.) i l’Agenda 2030 de la Unió Europea, són uns acords intergovernamentals plantejats per les Nacions Unides als Estats per a lluitar contra el canvi climàtic. Un canvi que es va fent present amb els fenòmens meteorològics cada vegada més extrems que ja patim a casa nostra. Es sol dir, a mode de toc d’atenció, que el planeta està en perill, però jo trobe que el planeta té una llarga vida per davant i que son nosaltres, la humanitat, qui està amenaçada per les desforestacions, inundacions, temporals greus i altres desastres. El planeta ens sobreviurà, però nosaltres sofrirem en les nostres carns els efectes de la falta de consciència ecològica.

S’estima que el  sector energètic provoca la major part de les emissions contaminants de CO2, un 25% de les quals es donen al continent europeu. El nivell de consciència ecològica entre la ciutadania va en augment i, en tant que consumidors, les empreses es veuen afectades pel canvi d’actitud de les persones. Havent de virar en formes de fer per minimitzar les conseqüències dels nous hàbits dels consumidors.

El sector transport és un dels més afectats. S’estima que el 70% dels gasos hivernacle a Europa prové del transport per carretera. Així una de les mesures dutes a terme per part de les empreses del transport de mercaderies per carretera  ha estat el canvi de part de la flota amb vehicles propulsats per gas natural. Malgrat que el preu del gas és un dels efectes col·laterals de la crisi de preus de l’energia que estem sofrint ara mateixa. Altres empreses mostren a la ciutadania el seu compromís ecològic amb concentració de flota elèctrica en zones urbanes que els permet visualitzar el seu compromís en la lluita contra el canvi climàtic.

El tren en aquesta lluita porta un cert avantatge: l’emissió de CO2 que genera un viatge en tren és molt inferior a un per carretera o per aire. També el sector ha anat incorporant l’eficiència ecològica a les successives modernitzacions que han acompanyat les millores tècniques dels elements ferroviaris. Els viatges en tren de persones i de mercaderies emeten tan sols un 0,5% dels gasos d’efecte hivernacle. La creu d’aquesta eficiència és que tan sols un 7% de passatgers o un 10% de mercaderies utilitzen el tren.

El cotxe, un altre dels agents del transport de passatgers, s’ha trobat amb el problema de ser un cas d’èxit: Els vehicles personals, familiars, són en els que els consumidors més capacitat d’influència tenen i la “puissance” del cotxe elèctric dels últims temps (La consultora McKinsey preveu que els cotxes elèctrics suposaran en 2030 un 75% de la venda de cotxes familiars) ha provocat un excés de demanda que ha fet pujar els preus del liti, un dels components essencials dels vehicles elèctrics, entre un 20 i un 30% més en el darrer any.

En quant al transport marítim l’aposta, per exemple en Balearia, també ha anat pel gas. La implantació de motors duals combinant els de gas liquat i els de fueloil ha suposat una inversió de quasi 400 milions d’euros i els han permès reduir un 30% les emissions d’efecte hivernacle.

Sembla clar que la transformació ecològica va a vindre acompanyada d’una pujada de preus i és una demanada generalitzada en el sector del transport que el govern hauria de fer algun gest en aquest sentit per fomentar la transformació ecològica de les empreses i evitar que es repercutisca aquest encariment en els consumidors.

Fa unes setmanes vaig veure el documental de Netflix “No confíes en nadie: Tras la pista del rey de las criptomonedas”  on (spoiler) es conta la historia de Gerry Cotten que va morir en India a finals de 2018 emportant-se amb ell les contrasenyes que donaven accés als  150 milions de dolars. Però no. Els 150 milions no estaven, ni se’ls esperen: Cotten se’ls havia gastat fent realitat el tren de vida que sempre havia somniat. Cosa necessària, imprescindible, per atraure a més de 1.200 inversors a la seua empresa QuadrigaCX d’intercanvi de diners reals per criptomonedes (majoritàriament Bitcoins).

Al llarg de documental es van intercalant els testimonis d’algunes persones que han perdut els seus estalvis que havien depositat en QuadrigaCX. És dificil empatitzar amb la gent que busca unes ganàncies ràpides sense haver d’esforçar-se però no seria correcte concloure amb un “s’ho mereixen” per voler obtindre guanys grans, fàcils i ràpids, això va en la naturalesa humana. El que trobe criticable és no fer un mínim d’investigació en on poses els teus diners.

Estafes financeres hi ha moltes. Per exemple està la del nazareno, que consisteix en  fer un pagament ràpid, anticipatori inclús, de la mercaderia comprada en una o dos ocasions i en la tercera, quan es compra una quantitat molt més gran que en les dos primeres es deixa de pagar. Una altra és l’estafa piramidal, que consisteix en replegar diners prometent un gran retorn en forma de tipus d’interès molt més elevat que el que paguen les entitats financeres i que es sosté perquè la remuneració de la inversió es fa amb diners de les últimes persones que s’han apuntat a la inversió. Pagar als primers (els de dalt) amb els diners dels últims (els de baix) ens forma la imatge mental de la piràmide.

Gerry Cotten, el responsable de QuadrigaCX, tenia antecendents d’haver participat en estafes com aquestes dos. I la seua genial idea va ser donar-li una patena de modernitat amb una web d’intercanvi de criptomonedes, remunerar altament les inversions, inclús per dalt d’allò que estava pactat amb els seus clients i agafar els diners dels darrers inversors per beneficiar els primers i atraure així nous inversors a la piràmide.

No investigar això en l’època en que google et dona accés als registres mercantils, de marca, de llicències i de conflictes econòmics (inclús en altres països) és el que em fa pensar que la gent que va perdre els diners invertits en la darrera estafa de Cotten s’ho mereixien.

Aquesta setmana passada hi havia a Badalona una “convenció” sobre criptomonedes, adreçada a joves. L’empresa que ho organitzava es dedica  a oferir informació sobre comerç de divises estrangeres, futurs i accions. Té sis empreses vinculades, 2 d’elles dissoltes per morositat, dos domiciliades a l’estranger i les altres dos no tenen seu física pròpia, sinò que comparteixen domicili amb altres empreses. L’administradora única de l’empresa és la parella d’una persona investigada a Canadà per estafa en empreses d’inversió financera, investigació que va concloure amb el bloqueig d’accés a internet de la mateixa per ser on captava inversos joves i sense formació financera.

No m’apanya la inversió en criptomonedes però si aneu a invertir mireu aquestes coses abans, no després, com van fer els de QuadrigaCX. Parlem de tres clicks i dos búsquedes en Google. De tota manera la gent que ha acudit a la convenció aquesta també podria pensar que alguna cosa no va bé si a les portes del pavelló hi ha una colla de gent protestant i reclamant als organitzadors que els tornen els diners que han invertit.