El passat dia 16 d’octubre el Tribunal Suprem va dictaminar que calia canviar la jurisprudència al respecte d’un tema: Qui ha de pagar l’impost quan es fa una hipoteca. Passant a determinar que no havia de ser la clientela, com fins ara, sinó l’entitat financera que formalitze la hipoteca, al cap i a la fi és la part interessada en la inscripció de la mateixa.
Al País Valencià estem parlat d’un tipus impositiu del 1,5%, el 0,10% per al finançament de la vivenda habitual per famílies nombroses o amb persones discapacitades, quan parlem de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats i Transmissions Patrimonials. No és poca cosa. Uns 1.500€ per a una hipoteca de 100.000€
Però hi ha una premissa que trobe que oblidem: l’impost “indegudament” pagat per clients al formalitzar una hipoteca no l’han pagat a les entitats financeres, l’han pagat a Hisenda (autonòmica, que aquest és un impost cedit). Si la gent (les associacions de consumidors) pensa que no era cosa seua i que “li toca” pagar al banc hauran de presentar l’oportuna reclamació… a Hisenda. Com en qualsevol reclamació tributaria l’entitat que ha recaptat és qui ha de gestionar les conseqüències de la legitimitat, o no, de considerar al client subjecte passiu de l’impost. Tanmateix la vox populi va començar a dir allò que “els bancs ens han de tornar els diners” i… a l’endemà de que les entitats financeres vesqueren disminuït el seu valor bursatil en 8.000€ el president del Tribunal Suprem va deixar la sentència en suspens fins a la reunió del Plenari de la sala del Contenciòs-Administratiu, pevista per al dia 5. Per a eixe dia s’esperen tres escenaris post-apocalipsi:
1.- La sentència porta implícita una retroactivitat equivalent a una eternitat: 15 anys
Es ratifica la sentència i s’estableix una retroactivitat de 15 anys per la que es podran reclamar els diners pagats en l’impost.
Ningú sap dir perquè però s’estima que això pot passar: L’impost era a càrrec de les entitats i no dels clients i poden reclamar fins i tot des de 15 anys arrere.
Aleshores tenim un xicotet problema, però res que no es puga resoldre amb diners. El desastre en euros seria d’un import entre 18.000 i 20.000 milions d’euros. Inassumible, a priori, pel sistema financer espanyol. Una possible solució seria que Hisenda condonara a la banca part d’aquest import, la part necessària per evitar l’apocalipsi financer. És factible: en la darrera crisi del sistema econòmic l’estat va destinar 60.000 milions d’euros al rescat de la banca. Ja sabeu qui ho va pagar després: rebaixes de sous, reforma laboral per afavorir acomiadaments, congelació de pensions i de sous del funcionariat, no convocatòria de places de treball de funcionaris… Repetir eixe escenari reduït en una tercera part no es descabellat. Mane qui mane.
2.- Ni per a tu ni per a mi: els efectes es retrotrauen sols 4 anys.
Es ratifica la sentència i s’estableix una retroactivitat de 4 anys. Recordem que estem parlat d’un impost i com ja sabeu un impost prescriu als 4 anys (Quant de temps guardeu les rendes d’anys anteriors? 4, veritat? 5 per no dir mentida: 4 + l’última que acabeu de fer i que va fent voltes per casa fins que troba l’arxivador de les rendes. Això és perquè sabeu que un impost prescriu als 4 anys) Els primers càlculs, apressurats, del total pagat en impostos per la gent els darrers 4 anys s’elevarien a 2.000M d’euros.
Aquest és l’escenari més factible. I ho pense perquè en 2017 els beneficis dels cinc majors bancs de l’Estat Espanyol vas pujar a 13.439 milions d’Euros. I en el primer semestre de 2018 a 8.600 milions. És un import assumible mentre l’estat mira cap a un altre costat, beneficiant la ciutadania que recuperaria eixos diners i reclamant a les entitats financeres que ho pagaria a costa de part dels seus beneficis.
Escenari 3: La sentència es queda mirant al futur:
Es ratifica la sentència i no hi ha retroactivitat. Aleshores cap problema per al sistema econòmic. El passat, passat està i hem de mirar cap al futur. Això vol dir que a les entitats financers van a arreglar-se-les per fer veure que paguen elles l’impost eixe però en realitat el continuaran pagant els clients.
Quan, el dia 6 ens diguen que la sentència és ferma i que a partir d’eixe moment cal aplicar-la, les entitats financeres veuran incrementats els seus costos de finançar la compra de vivendes a les famílies… i això ho compensaran amb una pujada del finançament: bé a través de les comissions, bé a través dels tipus d’interés. I finalment qui acabarà pagant serà… el client igualment. Amb les xifres que hem vist més a dalt: per a una hipoteca de 100.000€ l’impost d’AJDiTP és de l’1,5% (1.500€) que correspondria, aproximadament, a un increment del 0,15% en el preu d’una hipoteca d’eixe mateix import. Cap drama doncs, cap família deixarà de finançar la seua vivenda amb una hipoteca per un increment d’eixa magnitud. Que es injust? Sí, totalment d’acord. Però el sistema econòmic actual porta a això, a que siga el mercat el que regule la manera que qui pague siga, com sempre, la ciutadania. Encara que durant uns dies hem tingut la il·lusió que ens han fet un regal.
La meua aposta: la segona opció.
David Oliver
Sentència completa:
https://cincodias.elpais.com/cincodias/2018/10/18/mercados/1539855809_621731.html