Itàlia, la pilota encalada.

PerseuMedusa

La situació d’Itàlia es podria qualificar de mala o molt mala, sense voler ser alarmista. M’estranya de la falta d’informació al respecte en l’època d’escassesa de notícies però les poques que s’han publicat no són gens optimistes.

 

La dada de creixement del PIB del 2on trimestre ha estat de 0 (zero, escrit sona pitjor) i venien d’una xifra del 0,3% en el trimestre anterior. Però no sols la dada directa del creixement del PIB és dolenta, els indicadors econòmics que donen una idea del futur pròxim tampoc són gens favorables.

La producció industrial ha baixat un -0,5%, hi ha un clima generalitzat de desconfiança en les exportacions com a motor del creixement econòmic, han baixat les matriculacions de turismes, també les vendes minoristes i la riquesa financera de les famílies per la davallada de la borsa en general i dels valors bancaris en particular.

La disminució de la riquesa financera de les famílies es veu molt afectada per la mala situació del sistema bancari italià. D’una banda hi ha molts estalvis de les famílies italianes en borsa, en valors bancaris, però encara hi ha més en obligacions emeses per aquestos bancs. El que vindrien a ser les “nostres” preferents tan conegudes i amb tan mal resultat financer i econòmic per a les famílies que en tenien.

Això ve motivat per la forma de resoldre la crisi bancària mundial que es va aplicar a Itàlia entre 2012 i 2015: com que les empreses començaren a entrar en fallida però la banca continuava donant finançament per motius de clientelisme i afinitats polítiques (alcaldies de ciutats importants i zones geogràfiques amb el poder polític en joc no podien assumir la repercussió en vots del tancament de fàbriques que deixaren a la gent a l’atur) per sostindre aquest endeutament es van emetre obligacions preferents amb una elevada rendibilitat. Obligacions que van ser adquirides massivament per la ciutadania que ara es pot veure atrapada en la resolució de la crisi del sistema financer del país. Una subcrisi dins la crisi econòmica general que comentava abans.

A Itàlia hi ha el banc més antic del món: Monte dei Paschi di Siena (MPS), fundat el 1472 i des de fa més de dos dècades sotmès al poder polític de torn que ha condicionat el seu funcionament creditici. Ara el MPS té una gran responsabilitat en els 360.000 milions d’euros de préstecs fallits del sistema financer veí, amb una taxa de morositat del 18%, i es baralla la necessitat d’una quantitat d’uns 3.000 milions d’euros sols per reflotar el MPS i el Fons de Garantia de Depòsits d’Itàlia (Fondo Atlante) no disposa més que de 5.000 milions d’euros per a cobrir tot el sistema financer (format per més de 600 entitats).

Una vegada exhaurit el Fondo Atlante quedaria la possibilitat d’una injecció de diners públics a través d’un augment del Deute Públic de l’estat, aprofitant els baixos tipus d’interès actuals però el Deute Públic italià ja ronda el 132% del PIB. Això es diu bail-out, vol dir que salvem la banca des de fora i la normativa europea no veu amb bons ulls aquesta sol·lució.

La normativa europea per a la resolució de crisis bancàries (BRRD) preveu el bail-in i que consisteix en fer pagar a obligacionistes preferents i a depositants titulars d’imports que superen els 100.000€. Fer pagar als de dins. I això a Itàlia és una bomba de rellotgeria social.

A novembre el cap del govern i ex-alcalde de Florència, Mateo Renzi, té previst realitzar un referèndum constitucional que ha de guanyar si no vol perdre les eleccions en favor del moviment M5S de Beppe Grillo. Mal moment doncs per a plantejar el bail-in.

Però Europa no veu amb bons ulls que es pervestisca una norma (el BRRD) que no té ni sis mesos de vigència, permetent que les famílies i altres depositants rics no es vesquen perjudicats, que augmente més encara el Deute Públic, que Itàlia no es sotmeta a cap pla d’ajust econòmic (amb el mateix argument de no soliviantar la societat a les portes de dos votacions importants) ni que siga per aturar el descontent social i augmente l’euro escepticisme, també al sud. Com si no tingueren prou amb el Brexit.

Així que queda encalada en la teulada de la Troika i la burocràcia de Brussel·les la solució al problema financer italià que va a ser, aquesta tardor, el problema polític més important de la Unió Europea.

General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 13 2 ?