Herois Resilients: La Motivació

 

 

resiliencia

“Què hi ha més dur que una roca, i que hi ha més tou que l’aigua? I no obstant això, les roques dures són foradades per l’aigua tova. Només resistint, venceries amb el temps la mateixa Penélope! Ja saps que Pèrgam es va conquerir tard, però es va conquerir. Si ella ja t’ha llegit i no et vol respondre, no la forcis; tu només procura que llegeixi contínuament les teves tendres paraules. La que ha volgut llegir, segur que voldrà respondre al que ha llegit: aquestes coses arriben al seu ritme i pas a pas. […] Però té por del que demana i desitja el que no demana, que insisteixis: segueix i aviat posseiràs el que desitges.”
Ovidi. L’art d’estimar. Llibre I

Fa poc vaig assistir a una conferència organitzada per ESADE (Herois resilients) impartida per Teresa Falls, i certament la vaig trobar molt interessant. És una de les vegades que isc d’una sessió de motivació… vertaderament motivat.

Hi ha diversos aspectes en la xerrada que em van impactar, un d’ells va ser la definició d’optimisme. Optimista no era, per a la ponent, aquella personeta amb un somriure etern a qui tot sempre li sembla bé. Sinó que va donar una accepció molt més encertada: optimista és aquella persona que sap valorar quan una cosa no va bé, però que confia en que millorarà. I canvia molt, cregeu-me, quan es defineix a una persona optimista de la primera manera, perquè li se dona un caràcter de… poc caràcter, de persona allunyada de la realitat i que és optimista precisament perquè no fa una anàlisi correcta del seu entorn. En canvi si considerem optimista a aquella persona que avalua perfectament una mala situació, la qualifica de dolenta (coincidint amb una majoria) i estima que hi ha eixida, que la partida no ha acabat, i que el final pot ser positiu, la cosa canvia.

Respecte a la resiliència, títol principal de la xerrada, definida com la capacitat humana de sobreposar-se a un colp traumàtic com la mort d’un ésser estimat o un accident, Teresa Falls ens va dir que la resiliència es pot aprendre, que es pot practicar i que no cal esperar a tindre cap desastre personal per aleshores començar a remuntar, això és possible però difícil. I que nosaltres, assistents a la xerrada o lectors d’aquest escrit, som gent intel·ligent, curiosa i valenta que ens alçarem quan fem un bac. Si aprenem com, serà més fàcil.
Obstacles a la resiliència

El primer obstacle a la posada en pràctica de la resiliència és la negació dels sentiments. Teresa ens va parlar de cors trencats. Un bon exemple triat per explicar-nos que podem plorar per refer-nos. Ens està permés. No se’ns demana ser de ferro, tenim sentiments i, cadascú a la seua manera, els podem mostrar. Tindre sentiments i expressar-los això ens farà prendre consciència de la nostra situació i ens donara un nou punt de partida, un nou reset a fer.

El segon; un diàleg interior molt negatiu. (Ací caldria tornar a parlar de l’optimisme, la part que més em va agradar) Aquesta gent optimista considera que els entrebancs sols representen un “paronet” un stop momentani però que la carretera està ahí i el camí continua. I que hem de ser capaços de parar la marxa, comptar deu, mirar als costats i seguir la marxa, i escriure la nostra història. Un fracàs gran o molts menuts, poden fer que ens parem. Però que ens parem a pensar, a valorar que no som perfectes i que, de vegades, podem fracassar. No passa res. La vida continua i el que s’espera de nosaltres, allò que nosaltres ens exigim a nosaltres mateixa, continua ahí. I ho hem de pelear.
El tercer obstacle era la indefensió auto-apresa. Conegueu la història de l’elefant mastodòntic que estava nugat amb un cordell desgastat pels anys a un minúscul clau enterrat al piso? Aquell elefant, des del dia primer, quan era menut, va estar provant de desnigar-se, de desfer-se d’allò que li impedia seguir endavant i que el recloïa al seu captiveri. Però menut com era, no podia ni amb el clau ni amb la corda, es va cansar d’intentar fugir i finalment ho va deixar d’intentar. Ja de major, amb totes les forces al seu abast havia consumit la seua voluntat i la resignació li omplia l’ànima. De vegades som més forts del que pensem i la solució pot estar al nostre abast. Per exemple buscant sol·lucions alternatives.
Els pilars de la resiliència

Hi havia diversos pilars sobre els que Falls fonamentava la pràctica de la resiliència: alguns d’ells servien també per a vèncer els obstacles com no negar les nostres emocions, ser optimistes, escriure la nostra pròpia història i l’ inconformisme. Altres com l’emoció, el posar-li cor a les coses que fem, treballar amb passió, encarar la vida, els problemes també, amb energia, amb ganes. Un altre dels pilars, per compensar l’el·logi de l’energia desbordant supose, ens va dir que era el control de l’impuls, que de res ens valia un excés d’energia, d’ímpetu, de força i potència que acabara dominant-nos. Hi havia que “saber estar” i en el moment que calguera aplicar l’energia que ens reclamava cinc minuts abans… que ho férem amb mesura. “Potencia sense control no val per a res”, ens va resumir.

Un dels gràfics que va acompanyar la xerrada de Teresa va un joc de paraules “IMPOSSIBLE -> I’M POSSIBLE” que li va valdre quasi per tancar la sessió: Allò que sembla impossible… pot ser ho siga, hem d’intentar resoldre-ho, amb optimisme, negant-se a acceptar creències auto-apreses però si no resulta, si no ho traiem endavant no passa res. Nosaltres, nosaltres som possibles i hem de fer el nostre camí, hem d’escriure la nostra història sobreposant-se als entrebancs de la vida. El futur és nostre.

 

General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 9 2 ?